Valentí Castanys Borràs

Barcelona, 7 de juliol de 1898 - Barcelona, 11 de juliol de 1965

Gèneres periodístics: Humor  Ninotaire  Gestió i direcció 

Seccions: Esports Societat/Costums

Mitjans: Xut!   El Be Negre   La Veu de Catalunya   El Once   El Correo Catalán  

Dibuixant, humorista i comediògraf barceloní. Se’l considera un dels humoristes catalans més populars i importants de la primera meitat del segle xx, gràcies a una enorme capacitat de treball que li permet col·laborar amb moltes publicacions d’humor gràfic i dibuixar amb una destacada capacitat de trobar un humor neutre i divertit alhora. A més de fer riure sense mossegar, estén el seu humor a la ràdio i al teatre, àmbits en què també assoleix grans èxits de públic, tant abans com després de la Guerra Civil.

Neix al carrer d’Ausiàs March de Barcelona, en una família dedicada a la producció tèxtil per a l’exèrcit. Estudia amb poc èxit enginyeria electrònica per incorporar-se al negoci familiar, perquè ja estava, de fet, més interessat en el dibuix i les traçades que no pas en la indústria. De nen havia passat llargues estones a casa del seu avi matern, on podia llegir la col·lecció sencera del ¡Cu-Cut!, entre d’altres, la publicació que sempre va considerar l’origen de la seva vocació de ninotaire. Convenç el seu pare perquè li permeti assistir al taller de Joan Llaveries per a aprendre els fonaments del dibuix. Amb disset anys, el gener de 1916, guanya el Premi Cambó del Primer Saló dels Humoristes. Unes setmanes abans comença a col·laborar a L’Esquella de la Torratxa, al Papitu i a En Patufet, de forma que es consolida la seva vocació, que de seguida troba una fórmula d’expressió.

Aquesta primera experiència professional es converteix en poc temps en l’impuls d’una revista d’humor esportiu, Xut!, nascuda el 1922 i on es va trobar molt còmode. De fet, l’esport es considera una activitat moderna i de gran èxit al llarg dels anys vint del segle passat a tot Catalunya, i Castanys espera informar-ne en clau d’humor a la nova revista, que en algun moment sembla que redacta quasi sencera. No serà l’única iniciativa editorial de Castanys, que provarà fortuna amb altres projectes humorístics amb el seu segell personal, com El Senyor Canons, La Senyora Daixonses o La Piula, al marge de col·laborar en altres revistes humorístiques, com El Be Negre, o en diversos diaris de la ciutat, com La Rambla i La Veu de Catalunya. Tot i la tasca de ninotaire, no costa trobar-lo com a redactor satíric d’esport i cinema.

Aquesta empenta innovadora el porta a entendre de seguida les possibilitats comunicatives i humorístiques de la ràdio, per a la qual crea la família Sistacs, a més de prodigar-se com a conferenciant i escriptor al llarg dels anys trenta, convertit ja en tota una celebritat pública. Amb tantes personalitats i presències, li corresponen un llarg seguit de pseudònims, el primer d’ell Dova, que fa servir precisament com a ninotaire esportiu a el Xut! des del 1923, al qual segueixen Birosta, El Cónclave, Eufemio Rodríguez, Lord Baldufa o Dova fill. A més, va saber envoltar-se d’un equip de primer nivell i mantenir-lo al setmanari, amb dibuixants de la qualitat de Salvador Mestres, Bofarull, Passarell o Opisso. Amb bona part d’ells, mantindria una tertúlia ben coneguda cada dijous, «la penya del carrer Ludovico» o «la penya de Castanys», en què es trobaven amb altres dibuixants com Moreno, Prat o Muntañola.

Quan arriba la Segona República tasta l’humor polític, tot i que només va resistir dos anys a El Be Negre amb la tasca de coordinador, espantat pel soroll que podia provocar l’humor en temps de revolta i confusió. D’allà, seguint els passos de Manuel Brunet o del mateix Josep Pla, passa a La Veu de Catalunya, on es va haver d’acostumar a l’autocontenció editorial.

Encara s’haurà de contenir més a patir del 1936, quan la tensió ambiental i el clima prebèl·lic fan perdre molts lectors a les revistes esportives. Durant la Guerra Civil se sent amenaçat, com bona part dels periodistes de la Lliga, i es posa al servei dels militars revoltats. Marxa clandestinament en un vaixell cap a Marsella, i després passa Gènova i París, on col·labora amb la revista de contrapropaganda L’Occident, que finança Francesc Cambó. El juliol del 1937 viatja a Sant Sebastià, on col·labora en publicacions falangistes com La Trinchera, La Ametralladora o Flechas y Pelayos, amb el pseudònim As.

Després de la guerra, torna de seguida a Barcelona, on mira de refer les amistats. Prou acomodat al nou règim, col·labora amb Destino, ja des dels temps de Burgos, i al diari El Mundo Deportivo, que abandona el 1946 per signar un acudit diari a El Correo Catalán, a més de crear la seva pròpia revista, El Once, amb la qual pretén ―sense possibilitats reals a causa de la censura― repetir l’èxit del setmanari Xut! Forma part del conjunt de periodistes que es distancien molt lleugerament del règim oficial, i intenta emular en castellà alguns dels grans èxits que va obtenir en català abans de la guerra.

La col·laboració amb El Correo Catalán és probablement la més important després de la guerra. Consisteix en un acudit diari en què s’enfronta a qualsevol assumpte d’actualitat, sempre amb el seu to suau i diplomàtic, tot i que sempre va tenir la fama de ser persona molt crítica, amb una forta consciència social i sense embuts a l’hora de parlar en privat. Mor el 1965 d’un atac de cor mentre treballava a casa seva.

Amb el seu humor blanc i costumista, un grafisme net i precís i un estil de caricatura estilitzada sense massa exageració, és sens dubte un dels principals humoristes catalans, capaç de treballar abans i després de la Guerra Civil, gràcies a la seva habilitat per a treure punta al vessant còmic de la vida sense ferir ningú. Completa cinquanta anys de professió amb un llenguatge ple d’enginy, i crea un estil propi, popular i sense complicacions. El conegut encara avui dia com l’Avi del Barça, n’és un exemple ben clar.

Capaç de crear El Once (1945-68) després de la Guerra Civil ―i dirigir-lo des del 1954―, hàbil per a conrear el guió radiofònic i el llibret teatral, apassionat de l’esport, el cinema i del treball compulsiu, redacta al final de la seva vida unes memòries fidels a la cosmovisió apolítica amable que sempre va dibuixar.

 

Referències a Internet

• Valentí Castanys. Notes biogràfiques. Humoristán.
• Valentí Castanys. Galeria de dibuixos. Humoristán.
• Toni Padilla. «Una rivalitat marcada pels dibuixos de Valentí Castanys». Ara, 7 de maig de 2016.

 

Articles

• «Barcelona-Madrid. Una tarda gloriosa», Xut!, 18 d’abril de 1926. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (13.05.2016).
• «L’Estatut davant de les Corts», El Be Negre, 9 de febrer de 1932. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (19.05.2016).

 

Bibliografia

• Castanys, Valentí. La memòria es diverteix: Mig segle de records. Barcelona: Destino, 1964.
• Fabre, Jaume. Periodistes, malgrat tot: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 197-201.
• Finestres, Jordi. «El periodisme humorístic esportiu de Valentí Castanys». Capçalera [en línia], núm. 90 (1998), p. 29-35.
• Barjau, S.; Guiral, A.; Sendra, E. L’humor gràfic a Barcelona: De «La Flaca» (1868) a la transició democràtica (1975-1978). Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; El Papiol: Efadós, 2015.
• Valentí Castanys. Catàleg de l’exposició. Barcelona: Obra Social “La Caixa”, 2005.

 

FSD

9/3/2023