Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Joan Garcia-Junceda Supervia (Junceda)(Titella [a En Patufet])Barcelona, 13 de febrer de 1881 - Blanes (Selva), 10 de setembre de 1948 Gèneres periodístics: Ninotaire Seccions: Societat/Costums Local Mitjans: ¡Cu-Cut! La Veu de Catalunya La Publicitat
Il·lustrador, ninotaire i dibuixant barceloní de profunda influència en el grafisme periodístic i l’animació infantil de la primera meitat del segle xx. Participa en les diferents renovacions formals induïdes a través de la premsa i les revistes per a la canalla en una coincidència que el converteix en un dels dibuixants més complets de la tradició ninotaire catalana. Arriba al món de l’expressió gràfica després d’un profund trasbals familiar i sense que fos possible preveure aquest destí, atès que des de molt petit havia estat encaminat a seguir la carrera castrense, tal com era tradició a la família. Net i nebot de militars, fill d’un capità d’infanteria, passa la infància en diferents destinacions i quan retorna a Barcelona, on tenen casa a la Rambla de Catalunya, inicia els passos per a ingressar ―després de fer el batxillerat― a l’Acadèmia Militar de Toledo, destinada als futurs oficials d’infanteria. Tanmateix, després de preparar les proves, suspèn l’examen d’ingrés i el jove busca una sortida per a esborrar la decepció familiar en una feina que troba als magatzems El Siglo, on li resulta impossible dissimular les habilitats que té per al dibuix. S’estrena, doncs, com a il·lustrador i figurinista dels catàlegs dels productes oferts per l’empresa, ja sigui en paper o en els anuncis apareguts a la premsa. Passat un cert temps, i després de diferents temptatives, debuta a la revista satírica ¡Cu-Cut! el 24 de desembre de 1902. Signa amb el pseudònim Ribera, el segon cognom de la seva mare. De fet, Joan Junceda recorda la seva infància sempre amb papers i llapis a les mans, com si no hagués tingut mai cap altra joguina. La feina al setmanari adscrit a la Lliga Regionalista li serveix per a trobar un estil i una identitat gràfica, un procés en el qual és ajudat per Gaietà Cornet, el director artístic de la revista. De seguida es troba bé a la revista, en sintonia amb altres il·lustradors professionals com Feliu Elias, Apa, Joan Llaverias i Ricard Opisso, i el setmanari acull la conformació professional de Garcia-Junceda, que signa sovint ja com a Junceda. Precisament Junceda és l’autor de l’acudit que ironitza sobre les derrotes de l’exèrcit espanyol, contraposades a la victòria de la Lliga Regionalista, el novembre del 1905. A conseqüència de l’acudit, un grup de tres-cents militars assalten la seu del ¡Cu-Cut!, la impremta Bagunyà, i a continuació, la seu del diari La Veu de Catalunya. Arran de la suposada ofensa contra els militars, el Ministeri de la Governació aprova la Llei de jurisdiccions dirigida contra la premsa, perquè els delictes d’opinió passin a ser jutjats als tribunals militars. Aquesta norma serà vigent fins al 1931. El setmanari és suspès durant cinc mesos i l’incident provoca una enorme reacció popular contra l’abús de poder d’un exèrcit que, desprestigiat per les recents derrotes colonials, resulta incapaç d’assumir una crítica, d’altra banda, clarament suau. La reacció popular contra els dos assalts impulsa el moviment Solidaritat Catalana, una mobilització conjunta de totes les forces catalanistes que obté uns magnífics resultats a les eleccions legislatives del 1907. De retruc, el setmanari satíric millora la seva difusió fins a una mitjana estimada de quaranta mil exemplars setmanals. L’èxit, però, no n’assegura la continuïtat. Les campanyes catalanistes que endega el setmanari provoquen un seguit d’incidents judicials i persecucions polítiques, i el 1912, davant d’un nou acudit polític considerat molt perillós ―en aquest cas de Llaverias―, la Lliga Regionalista es desentén clarament del setmanari per por de ser il·legalitzada. La mateixa redacció, arribats a aquell extrem, decideix suspendre la publicació. Junceda col·labora també en la revista infantil que edita la mateixa empresa des del 1904, En Patufet, un setmanari adreçat als nens que es converteix en poc temps en un fenomen editorial. El setmanari es basa en un sistema de subscripcions que triomfa de seguida i assoleix un nou model d’èxit econòmic gràcies no a la venda a la mà sinó a la capacitat de penetració a les llars catalanes. Junceda participa en cada número des del principi de l’edició, i també ho fa en la il·lustració dels contes i llibres infantils associats, la majoria de la Biblioteca Paget i signats per l’escriptor Josep Maria Folch i Torres, amb qui enceta una col·laboració que comença el 1910, amb la sèrie «Les aventures extraordinàries d’en Massagran». El personatge assoleix un èxit aclaparador, i això fa que l’aposta d’editar llibres basats en personatges descoberts al setmanari es mantingui com a mecanisme editorial al llarg de més de trenta anys. La col·laboració entre Folch i Junceda continuarà a la revista L’Esquitx (1931-1937). A banda, destaca també la feina que el ninotaire desenvolupa com a dissenyador de cartells i publicista, a més dels dibuixos pietosos ocasionals que fa a la Fulla Dominical, o les il·lustracions del llibre Bon seny, una recopilació dels principis morals catòlics de gran èxit. L’estil de Junceda resulta extremament popular al llarg de trenta-cinc anys. Realista, de línia clara i fina però molt expressiu i detallista, desenvolupa dibuixos entenedors i sorprenents, plens de llum, ben fàcils d’entendre i de gaudir. El caràcter blanc del seu rerefons moral, sense aprofitar-se i amb una suau ironia que fins i tot pot passar desapercebuda, resulta còmode per a les postures conservadores, que es poden atansar sense por a les seves vinyetes i que, a més, es reconforten amb les postures moralistes que expressen. D’altra banda, el realisme dels dibuixos remarca ―sense fer-ne sang― la severa pobresa i les profundes desigualtats de la societat catalana de l’època. Els dibuixos fets amb ploma, de traç estilitzat i línia molt prima i senzilla, produeixen de vegades el miratge d’haver estat realitzats amb un únic traç. En el terreny de la sàtira política, a banda de la feina portada a terme a ¡Cu-Cut!, Junceda publica vinyetes també a La Veu de Catalunya i a La Publicitat, sempre dintre dels valors del catalanisme conservador, que no abandona en cap moment. També col·labora amb algunes revistes nacionalistes com La Tralla, La Piula o Metralla, entre altres. Fins i tot fa incursions a la premsa considerada femenina, El Hogar y la Moda, i literària, Lecturas. Alhora publica un volum amb reflexions sobre la professió, Assaig sobre l’humorisme gràfic (1936). La seva feina com a il·lustrador en publicacions i revistes infantils deixa en segon terme la realitzada a la premsa, la de no-ficció. A En Patufet destaca pel seu èxit a la secció «Pàgines viscudes», que Folch i Junceda signen de nou a quatre mans fins al desembre del 1938. Junceda no desperta recels al nou règim franquista gràcies al seu profund catolicisme i a les col·laboracions realitzades amb diverses publicacions religioses abans de la guerra. Tot i això, com és sabut, sota el règim franquista no es permet l’edició de revistes en català i En Patufet no pot continuar. Junceda participa entre 1943 i 1947 en una versió en castellà del setmanari infantil titulada Páginas Vividas, i en algunes reedicions d’obres de Folch i Torres en castellà amb pobres resultats. La mort de Junceda el 1948 deixa un espai buit en la il·lustració infantil que és ocupat per alguns dels seus deixebles, com Antoni Batllori i Josep Serra. La línia clara, el to moralitzant i la voluntat alliçonadora continuen al llarg dels anys cinquanta i seixanta. Aprèn a fer de ninotaire sobre la marxa, segons va publicant, en el mateix moment que s’incorpora el català com a idioma d’expressió artística, a la primera dècada del segle xx. Amb el pas del temps, l’humor de Junceda democratitza i estén l’ús del català. Junceda també destaca per una immensa capacitat de treball que produeix una obra tan vasta que fa que encara estigui, en determinats punts, per descobrir.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal