Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fototeca.cat.

Josep Maria Huertas Claveria

Barcelona, 24 de novembre de 1939 - Barcelona, 4 de març de 2007

Gèneres periodístics: Investigació  Cròniques  Reporterisme 

Seccions: Local Política Societat/Costums

Mitjans: El Correo Catalán   Tele/eXprés   Oriflama   El Periódico de Catalunya  

 

 

Periodista barceloní format en el tardofranquisme que entén la informació com un servei als veïns i als ciutadans, un periodisme que de vegades s’ha considerat comunitari, que es desenvolupa fent un seguiment exigent de l’actualitat, en què es referma el control del poder econòmic i municipal, i en una voluntat de reconstruir la memòria col·lectiva. Ambdues intencions conflueixen en un compromís radical en el desvetllament de les realitats ocultes ―ocultades, més aviat― per a oferir als ciutadans una informació veraç. Aquest marcat perfil de servei i recerca, a més d’un tarannà reivindicatiu i investigador, converteix Huertas en una referència del periodisme barceloní de l’últim quart del segle xx.

Josep Maria Huertas Claveria es llicencia en periodisme el 1966 a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid. Tot i així, la seva trajectòria periodística s’inicia el 1963, any en què comença els seus estudis i també les col·laboracions a la revista catòlica Signo. Un any després s’incorpora al diari El Correo Catalán, al qual arriba gràcies al periodista Manuel Ibáñez Escofet, i on publicarà més de quatre-cents textos entre el 1964 i el 1972. És en aquesta capçalera, de la qual serà cap de redacció, on comença a configurar el seu particular estil periodístic i la forma d’article que més rellevància pren dins la seva carrera: la crònica de barri.

Per a fer-la, Huertas advoca per un periodisme de proximitat, a peu de carrer, que estigui al servei dels conciutadans per a explicar la realitat dels barris barcelonins i fer visibles els conflictes i les necessitats dels més desfavorits. Obre, per tant, la informació a uns nous protagonistes i allunya el relat periodístic de la descripció dels poderosos. D’aquesta manera, procura que la tasca periodística tingui una incidència palpable en la millora del benestar social de les persones.

Durant els anys seixanta publica també al setmanari Destino, fins al 1972, i a Oriflama, que dirigeix entre el 1968 i el 1971, i on escriu fins al 1974. D’ambdues revistes l’acomiaden per discrepàncies amb la direcció o amb els propietaris. El 1972 comença a treballar a Tele/eXprés, el diari on publica més treballs ―922 articles― en aquesta primera part de la seva carrera, i del qual serà cap de redacció de la secció local. En aquesta secció, comparteix amb els vuit redactors a càrrec seu la seva manera de fer i viure el periodisme. Entre el 1973 i el 1978 dirigeix també la revista Quatre Cantons, en la qual col·labora des del 1967, feta per la gent del seu barri, el Poblenou, i també de temàtica local.

Però el reconeixement massiu de Huertas per part del públic català no arriba exactament pels seus articles, sinó per l’injust empresonament que pateix el 1975. El juny d’aquell any, en un reportatge que publica a Tele/eXprés sobre els hàbits sexuals dels barcelonins, comenta que molts dels meublés de la ciutat eren regentats per vídues de militars. Aquesta afirmació molesta l’Exèrcit i el 22 de juliol de 1975 el detenen i el processen per injúries en un consell de guerra sumaríssim que acaba amb ell a la presó Model.

Les conseqüències d’aquesta decisió no es fan esperar. Tot el gremi se solidaritza amb el periodista i convoca la primera vaga de premsa a Espanya des del final de la guerra. La protesta té un seguiment massiu i els únics diaris que surten l’endemà són La Vanguardia i els dos pertanyents al règim: Solidaridad Nacional i La Prensa.

La situació penitenciària de Huertas s’agreuja quan se’l relaciona amb un etarra i finalment és condemnat a dos anys de presó. Tot i això, només passa vuit mesos i vint dies a la presó. És posat en llibertat el 13 d’abril de 1976, en part gràcies a la mort de Franco el novembre de l’any anterior. Aquest episodi, conegut com el cas Huertas, fa d’ell un símbol de la llibertat d’expressió i un referent de la lluita antifranquista.

Els anys posteriors a l’empresonament, condicionats pel tancament de Tele/eXprés el 1979, resulten difícils per al periodista, ja que passa més de mig any sense que cap mitjà li doni feina, temorosos molts de la seva actitud contestatària i de l’aura de personatge incòmode que de vegades l’envolta. El 1982, després d’un parell d’anys treballant al Servei de Premsa de la Diputació de Barcelona, entra a formar part de la plantilla d’El Periódico de Catalunya, on, a més de seguir amb el seu estil característic de reportatges i cròniques locals ―especialment estimables les relacionades amb la Barcelona preolímpica―, també cultiva el periodisme cultural amb articles sobre el món del cinema i les novetats literàries.

La seva feina a El Periódico dura dues dècades, fins a la seva prejubilació el 2002. Tanmateix, fa un parèntesi entre el 1987 i el 1989 per ocupar el càrrec de sotsdirector del Diari de Barcelona, on publica més de dos-cents articles. Però el gruix de la seva obra periodística, a més de la realitzada a Tele/eXprés, veu la llum a les pàgines d’El Periódico, on signa més de dues mil peces al llarg dels vint anys que hi treballa. Un cop jubilat, segueix publicant articles a La Vanguardia i a l’Avui fins a la seva mort.

La seva manera d’entendre el periodisme no es pot separar dels intents de millorar la professió, des del Grup Democràtic de Periodistes dels anys seixanta fins al Col·legi de Periodistes de Catalunya, del qual és elegit degà un any abans de morir, el 2006. També s’ha de destacar l’interès que va tenir per l’estudi de la història del periodisme, especialment l’estudi de setmanaris tan importants com Destino o Mirador, així com l’edició i la direcció d’una exhaustiva recopilació de la premsa diària a Barcelona.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Singla i Casellas, Carles; Guillamet i Lloveras, Jaume; Corominas i Piulats, Maria. «In memoriam: Josep Faulí, Josep M. Huertas Claveria i Daniel E. Jones». Treballs de Comunicació [en línia], núm. 23 (2007), p. 25-35.
  • Roglan, Joaquim (ed.). Professor Huertas: Lliçons de periodisme. Barcelona: Trípodos, 2009.
  • Fabre, Jaume; Huertas, Josep Maria. Tots els barris de Barcelona. 7 vol. Barcelona: Edicions 62, 1975-1977.
  • Huertas, Josep Maria. Obrers a Catalunya: Manual d’història del movimient obrer 1840-1975. Barcelona: L’Avenç, 1982.
  • Huertas, Josep Maria; Fabre, Jaume. Barcelona: La construcció d’una ciutat. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1989.
  • Fabre, Jaume; Huertas, Josep Maria. Cent anys de vida quotidiana a Catalunya: Del fogó de carbó a l’antena parabòlica. Barcelona: Edicions 62, 1992.
  • Huertas, Josep Maria (ed.). Dos-cents anys de premsa diària a Catalunya. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya: Arxiu Històric de la Ciutat: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 1995.

 

ELS

13/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal