Josep Maria Lladó i Figueres

Barcelona, 30 de juliol de 1910 - Barcelona, 9 de maig de 1996

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Gestió i direcció 

Seccions: Local Opinió Política

Mitjans: La Publicitat   L’Opinió   La Humanitat   La Vanguardia   Tele/eXprés   Avui  

Periodista i advocat d’àmplia trajectòria, debuta a finals dels anys vint del segle passat i treballa fins als anys noranta, quasi sis dècades de feina periodística que, en diferents situacions i intensitats laborals, recorren des de la Segona República i l’exili fins a la consolidació de la democràcia amb la Constitució del 1978. Aquesta experiència professional s’estén des de la modernització de la premsa catalana fins a l’inici de la transformació digital.

Amb deu anys, el 1920, quan comença el batxillerat de l’època, Josep Maria Lladó elabora una revista escolar amb un company dos anys més gran, Andreu-Avel·lí Artís, qui serà conegut com a Sempronio quaranta anys més tard. Als quinze anys li accepten un article a La Veu de Catalunya, i, uns quants anys més tard, mentre estudia dret, envia reportatges i articles a la premsa comarcal. Afiliat a l’Esquerra Universitària, l’abril del 1929 és condemnat per un article a estar dos anys sense poder estudiar en cap universitat, un impàs que es converteix en un aprenentatge perquè durant aquest període comença a treballar com a secretari del mestre Amadeu Vives, qui després d’una temporada li proposa de treballar al diari La Publicitat.

D’aquesta manera, amb dinou anys, el 1930 debuta en el periodisme amb la sensació que no vol fer res més a la vida que escriure a la premsa. Cobreix la secció universitària envoltat de figures com Josep Maria de Sagarra, Josep Carner o Carles Soldevila. Lladó anava a la redacció del diari tant com podia. El diari era l’òrgan polític d’Acció Catalana, en un temps en què, en general, cada partit tenia el seu propi rotatiu. Lladó passa a dedicar-se a la secció de política, una ocasió que aprofitarà per fer el mateix ―seguir l’acció política d’Acció Catalana― per al diari La Vanguardia, una doble dedicació que comença a ser normal en els periodistes que intenten viure de la professió. Finalment se li encarrega la informació del Parlament, una feina que el posa en contacte amb la classe política del moment.

En poc temps, el jove Lladó es veu immers en una allau d’activitats públiques. L’abril del 1931, declarada la República, marxa a Madrid com a part de l’equip del nou ministre d’Economia del Govern provisional, Lluís Nicolau d’Olwer. Des d’allà enllesteix la informació parlamentària per al diari L’Opinió, també representatiu de l’esquerra catalanista. En tornar a Barcelona a finals d’any pel canvi de Govern, acaba la carrera de dret. El 1934 és nomenat jutge, però no deixa la doble col·laboració política a La Vanguardia i L’Opinió. El 1935 passa a ser director del diari Última Hora, un vespertí elaborat amb les idees que porta Josep Escuder dels Estats Units, un diari modern i cosmopolita, tant en el disseny com en els continguts. Quan esclata la Guerra Civil, es fa càrrec del diari La Humanitat l’octubre del 1936 perquè en marxa el director, Josep Maria Massip, i per tant, passa a dirigir un dels grans diaris de la ciutat amb només vint-i-sis anys. En aquest diari denuncia els crims comesos a la rereguarda republicana. En un cert moment, s’encarrega també de l’Oficina de Premsa de la Generalitat. No serà per gaire temps, perquè aviat és cridat a files. Lluita a la guerra, fins que el 25 de gener de 1939 travessa la frontera cap a l’exili.

Passa onze mesos al camp de concentració d’Argelers. Un cop alliberat, marxa a Montpeller, després a París i, finalment, a Niça, on col·labora amb la Resistència francesa. Participa el 1945 en la revista Per Catalunya, òrgan del Front Nacional de Catalunya. També escriu a L’Espoir i publica esporàdicament a Le Monde i Le Nouvel Observateur.

Retorna a Catalunya el 1952 i passa una llarga temporada com a proscrit del periodisme: dotze anys sense poder treballar en un diari. A Barcelona, s’ha de presentar cada dia a comissaria i es comença a guanyar la vida a l’Editorial Bruguera amb Joaquim Ventalló i Vergés, el director que l’havia contractat com a col·laborador de L’Opinió el 1932. L’ostracisme absolut acaba el 1964, quan Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, l’amic del col·legi amb qui va fer el 1920 la seva primera revista, li obre les portes de Tele/eXprés, del qual Artís és el sotsdirector. Lladó hi treballa com a ajudant de redacció, sense signar, perquè no es pot inscriure al Registre Oficial de Periodistes. Alhora redacta guions per al programa Mare Nostrum de TVE a Catalunya, per a Radio Barcelona i signa treballs al setmanari Revista, amb el pseudònim Amílcar.

El 1969 assoleix una mena de regularització professional quan obté l’ingrés a l’Asociación de la Prensa de Barcelona amb altres periodistes depurats com ell, gràcies a una nova clàusula que permet la incorporació a l’Asociación dels periodistes que acreditin més de deu anys de professió regular i continuada. Tanmateix, la inscripció no li permet constar en nòmina dels diaris en què escriu, només ser-hi com a col·laborador extern. Va ser finalment admès com a membre de ple dret, tot i haver estat secretari de l’associació durant la República, l’any 1977, un cop es deroga la legislació franquista. Tenia seixanta-set anys i se li va assignar el número 7.111. A partir d’aquest moment, publica articles a El Noticiero Universal, El Correo Catalán i l’Avui, en una mena de recreació professional de si mateix.

Home actiu i optimista, té la sort de retrobar un camí professional en el periodisme, que finalment li serà reconegut, tot i que la seva feina roman, en bona part, desconeguda. El 1986 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El seu fons personal es troba dipositat a la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

 

Referències a Internet

• Josep M. Espinàs. Entrevista a Josep Maria Lladó i Figueres. Programa Identitats, TV3, 14 d’octubre de 1984 (59 min).
• Fons personal Josep Maria Lladó i Figueres. Biblioteca del Pavelló de la República, Universitat de Barcelona.

 

Articles

• «Prou d’impunitat!», La Humanitat, 25 de febrer de 1937. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (09.05.2016).

 

Bibliografia

• Fabre, Jaume. «J. M. Lladó, periodista a Barcelona durant la Guerra Civil». A: Periodistes sota censura: Recull d’entrevistes. Barcelona: Col·legi de Periodistes, 1991, p. 17-25.
• Figueres, Josep M. 12 periodistes dels anys trenta. Barcelona: Col·legi de Periodistes, 1994, p. 83-97.
• Fabre, Jaume. Periodistes, malgrat tot: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2016, p. 218-222.
• Casasús, Josep M. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 365-369.

 

FSD

27/8/2020