Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Francesc Vila, Cesc, a una exposició a Granollers, 1997. © Arduino Vannucchi

Francesc Vila i Rufas (Cesc)

Barcelona, 22 d'octubre de 1927 - Barcelona, 22 de desembre de 2006

Gèneres periodístics: Caricaturista  Ninotaire 

Seccions: Opinió Societat/Costums Política

Mitjans: Diario de Barcelona   Serra d’Or   Tele/eXprés   El Correo Catalán   Avui  

 

 

Ninotaire format a l’Escola Massana, concep l’humor com un tipus d’expressió lírica, quasi poètica, que permet mostrar les zones contradictòries de l’existència humana. Fill d’un il·lustrador, Joan Vila ―de sobrenom D’Ivori―, comença a dibuixar des de molt jove sota la cura i l’ànim del pare. Exposa per primer cop el 1943, quan només té quinze anys, a la Sala Rovira de Barcelona. Tot i l’edat, ven dibuixos per un valor de set-centes pessetes de l’època, tot un èxit. Només uns anys després, s’inicia com a caricaturista diari, una dedicació lligada a l’actualitat que desenvoluparà al llarg de la seva trajectòria amb un to artístic i delicat que sublima el dibuix senzill, en tinta negra i traçada senzilla i fina.

Cesc forma part de la generació de ninotaires catalans que transformen l’humor i les vinyetes a la segona part del franquisme i que troba un públic abrandat i agraït al final del franquisme i la transició, quan esdevé una de les signatures de més èxit en la revifada que suposa per a l’escola catalana d’humor gràfic la desaparició de la dictadura.

Després de publicar alguns dibuixos, el 1948 a Lecturas i el 1951 a Momento, li sorgeix l’oportunitat de fer un dibuix diari al Diario de Barcelona el 1952, gràcies a una altra exposició. Debuta a la premsa el 6 de novembre i es converteix en el primer humorista que publica al diari després de la guerra. Hi romandrà deu anys i aconsegueix un primer èxit important, ja que el públic el valora de seguida gràcies a la senzillesa del seu missatge gràfic, al qual afegeix amb el pas del temps tonalitats reflexives. El 1953 funda el setmanari humorístic ¡Tururut…!, que té una durada especialment breu, tot i que hi participen els vinyetaires més destacats del moment, com Carlos Conti o Joaquín Muntañola. A partir de l’any següent diversifica la seva producció i comença a publicar esporàdicament a revistes estrangeres, cosa que li permet una clara independència creativa que, naturalment, no pot mostrar sota la sistemàtica censura vigent del franquisme en aquells anys. Es poden trobar els seus treballs a les revistes franceses Paris Match, Jours de France o Le Rire, i a les britàniques Punch, Lilliput i Everybody’s.

Enfortit per la maduració del seu estil i el progressiu èxit assolit comença la publicació de les primeres recopilacions d’acudits i dibuixos originals en llibres, on insisteix en l’interès per les persones anònimes que dignifica en unes situacions en què l’humor constitueix una forma de resiliència. A més, el 1961 comença una de les col·laboracions més significatives de la seva carrera a la revista infantil Cavall Fort.

Tot i aquesta brillant carrera, fa temps que té problemes amb la censura perquè els seus dibuixos no amaguen el patiment i la sordidesa de la vida quotidiana, per molt que el dibuixant eviti qualsevol situació punyent. El 1962 abandona l’acudit diari, cansat de les pressions i els controls sobre la seva obra, i es concentra en els setmanaris, entre els quals destaca la participació que inicia el 1963 a Serra d’Or. Arribant a la quarantena, ja és considerat un dels dibuixants més prometedors i innovadors del moment. El 1964 accepta l’oferta del diari Tele/eXprés, animat perquè es tracta del primer diari privat que obté el permís del Govern per a aparèixer després de la Guerra Civil, en un context en el qual es flaira la possibilitat de reduir la censura sobre la premsa, tal com passarà en certa manera amb la nova Llei de premsa que es promulga el 1966, per bé que encara manté un fort control sobre les publicacions.

En una redacció de nova planta i envoltat d’alguns periodistes joves i d’altres de caràcter liberal, es troba més còmode, una situació que es repeteix quan marxa a El Correo Catalán el 1968. En aquests moments, i fins a l’eclosió del dibuix gràfic satíric de la transició, es converteix en el ninotaire més important i influent de la premsa catalana. Al llarg d’aquests anys, pateix altres incidents amb la censura, com era habitual per als dibuixants, tot i la delicadesa i el to suau que mantenen els seus ninots. No rebutja la crítica social, si bé la fa sempre sense agror, amb una forma de tendresa i cordialitat que li permet seguir col·laborant amb la premsa gràfica internacional perquè la força del seu missatge emana més del dibuix que de les poques paraules que hi empra. En aquesta època també es dedica al dibuix publicitari de manera esporàdica.

Als anys setanta participa en la irrupció de diversos setmanaris satírics, com Hermano Lobo o Por Favor amb una pàgina setmanal, tal com era habitual en aquells moments. Fa servir un estil definit, més net que quan va començar, però manté bàsicament les mateixes característiques i assoleix un gran prestigi. Pioner a publicar la seva obra en llibres, ara ho continua fent, i aquesta tendència es fa general entre els nous dibuixants que s’incorporen a la premsa. En aquests anys, els dibuixants assoleixen un gran ressò social i un èxit de públic que els permet renovar l’escola satírica catalana, interrompuda amb la Guerra Civil. Per a aquests joves ninotaires, des de Jaume Perich fins a José Luis Martín, Cesc és un mestre i un pioner de l’humor contemporani lligat a l’actualitat. De fet, tots junts troben un lloc a la premsa setmanal i després en els diaris que apareixeran a la segona meitat dels anys setanta. D’aquesta manera, la figura de l’humorista o ninotaire s’incorpora a la premsa amb la normalitat que el franquisme havia estroncat.

Cesc, en particular, troba en aquest moment el seu destí final amb l’aparició l’any 1976, quan ja arriba al llindar dels cinquanta, del diari Avui, on s’adapta molt bé i molt de pressa perquè expressa una catalanitat i un esforç col·lectiu que s’adiu del tot amb el seu pensament. A l’Avui publica una peça diària a la portada bona part dels vint-i-tres anys següents, entre el 1976 i el 1989, i es converteix en l’humorista de referència del diari.

El 1989, però, canvia del tot el ritme. Deixa l’activitat com a ninotaire i comença una segona vida artística dedicada a la pintura, el gravat i l’escultura, unes obres que exposa en diferents galeries d’art. També en aquest moment, arriben els reconeixements a una trajectòria que segurament és la del primer dibuixant que troba a la premsa, ja durant el tardofranquisme, una identitat clara i d’èxit al voltant de la qual es convoca una audiència fidel a la seva manera de transmetre l’humor implícit en les petites derrotes quotidianes. Completa, en total, una trajectòria de quaranta anys publicant a diferents diaris de la ciutat, sempre amb una intenció social i col·lectiva que es reflecteix en una figura que omple les vinyetes amb la seva vulnerabilitat.

Amb motiu d’aquesta dedicació professional rep, entre altres, el Premi Ciutat de Barcelona (1970), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1995) i el Premi Internacional d’Humor Gat Perich per la seva trajectòria (1997), un premi especial perquè segurament Jaume Perich, mort el 1995, va ser un altre dels nous humoristes catalans de la segona meitat del segle xx a assolir una forta identitat pròpia per a un públic que els reconeixia el mèrit de reformular l’humor català a la premsa i fer alhora una crònica del seu temps.

 


 

Referències a Internet

 

Dibuixos

  • «Rebaixes», Diario de Barcelona, 4 de febrer de 1960. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (03.02.2015).
  • Francesc Vila (Cesc). Selecció de dibuixos. Humoristán.
  • «Cesc». Exposició a la llibreria Jaimes, Barcelona (desembre de 2016 - gener de 2017). Humoristán.

 

Bibliografia

  • Cadena, Josep Maria. «De l’acudit periodístic a la pintura». A: Cesc: Consciència gràfica d’un país. Barcelona: Electa, 2001. (Catàleg de l’Exposició feta al Palau de la Virreina).
  • Batllori, Toni. Cesc, la força del traç. Barcelona: Viena Edicions, 2007.
  • Vila, Francesc. Gargots. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1969.
  • Vila, Francesc. Els nostres tipus. Barcelona: Kalamandra, 2017. (Reedició de L’escombracarrers, El peó de camins i La florista, publicats per l’editorial Lumen el 1962).

 

FSD

28/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal