Joan Triadú i Font

Ribes de Freser (Ripollès), 30 de juliol de 1921 - Barcelona, 30 de setembre de 2010

Gèneres periodístics: Crítica  Articulisme  Orientació 

Seccions: Cultura Societat/Costums

Mitjans: Ariel   Serra d’Or   Avui  

Escriptor, crític literari, traductor i pedagog català. Activista cultural ja durant la Segona República i resistent polític a la dictadura franquista, impulsa i participa en un gran nombre de projectes culturals i educatius al llarg de segle xx, en una trajectòria llarga i densa en la qual destaca el seu articulisme literari i cultural sempre en defensa del català i de les seves manifestacions. Destaca, també, com a pioner dels cursos de català a la postguerra i com a cofundador de la revista Ariel el 1946, publicada sense el preceptiu permís i, per tant, clandestina, que es manté activa fins a l’any 1951. És membre d’Òmnium Cultural des del 1962. Participa intensament en la revista Serra d’Or al tardofranquisme amb articles de crítica literària. Un cop arriba la transició, en publica també al diari Avui.

Fill de pares obrers, des de molt jove emprèn la tasca cívica de la defensa intensiva del català, sobretot a través de l’ensenyament. Amb setze anys, el 1937, obté el títol de professor de català en una convocatòria especial de la Generalitat per a compensar la marxa de mestres al front i l’arribada a Catalunya d’infants refugiats. El gener del 1938 és nomenat mestre interí de primària i destinat a una escola de Granollers, on exerceix fins al final de la guerra. Amb divuit anys, ingressa a la Universitat de Barcelona, on estudia llengües clàssiques. Com que el franquisme no reconeix cap dels diplomes ni les certificacions emeses durant la República, Joan Triadú s’ha d’examinar de nou del batxillerat durant l’any 1939. L’any següent ingressa de nou a la Universitat de Barcelona, i acaba la carrera el juny del 1942. Llavors emmalalteix de tuberculosi i ha de seguir una convalescència que es perllonga un any i mig, durant la qual té l’oportunitat d’enfortir les seves lectures.

Entre els anys 1946 i 1966 porta a terme la defensa del català que el converteix en un dels símbols de la resistència intel·lectual del catalanisme. La primera fita d’aquest camí és la conformació d’una nova revista cultural en català, quan Poesia desapareix perquè el seu impulsor, Josep Palau i Fabre, s’instal·la a París. En aquell moment un grup de joves animosos es troben en un cafè un dissabte i en dissenyen una de nova amb l’exigència que tracti sobre la cultura catalana com si no existís la dictadura. Intenten no destacar les dificultats òbvies sinó posar l’accent en l’activitat cultural en català que batega sota les prohibicions oficials. Segurament per influència de Joan Triadú i el seu mestre Carles Riba, s’adopta per a la revista el nom d’Ariel, el personatge de La tempesta, de Shakespeare. No demanen permisos ni amaguen la voluntat, més enllà d’una impremta falsa radicada a París. En realitat s’imprimeix a Igualada, a l’empresa de Pere Bas. D’aquesta manera, apareixien els primers divuit números d’una tirada mínima, uns pocs centenars d’exemplars amb què s’abasteixen alguns domicilis i llibreries de confiança. A més, s’acompleix amb claredat l’objectiu de fer un producte cultural de qualitat, de forma que els continguts i fins i tot el disseny s’aïllen de l’entorn grisenc i plumbi del franquisme. Però arran d’una detenció, la policia troba en un domicili alguns exemplars de la revista i no té cap dificultat per a detenir l’impressor i trobar el correu, Josep Romeu, tots dos denunciats i processats. La revista desapareix fins que es pot refer l’estructura després del sotrac, a partir del juny del 1950, en una segona etapa que s’allarga fins al desembre de 1951. Joan Triadú passa aquesta segona etapa en bona part fora del país, com a lector de català a la Universitat de Liverpool (1948-1950). Quan retorna a Barcelona, comprèn que el franquisme ja no es considera a l’estranger un estat feixista i que el règim té molts anys per endavant, de manera que s’ha d’activar la resistència lingüística.

En arribar, i un cop casat, fa servir el domicili familiar com a centre d’ensenyament del català per a estendre una xarxa de coneixement i formació de futurs docents. El 1962 participa en la conformació d’Òmnium Cultural, entitat de la qual serà secretari, i des del punt de vista professional, es decanta cap a feines de pedagog i gestor de projectes didàctics que es vertebrin, dintre de les possibilitats, a través de la cultura catalana, com la Institució Cultural del Centre d’Influència Catòlica (CIC), entitat que funda l’Escola Thau Barcelona l’any 1963 i l’Escola Thau Sant Cugat l’any 1996. Joan Triadú n’arriba a ser el director general.

D’aquesta manera, la lluita a favor del català, tot i les dificultats, troba un espai institucional dintre de l’església catòlica catalanista. De fet, el CIC comença amb la intenció d’ajudar a la formació de les dones, però aviat es converteix en una institució relativament progressista que arriba a acollir l’Escola de Periodisme de l’Església (1964-1974). Precisament Triadú continua a la premsa bona part dels seus propòsits culturals i literaris, en aquest cas a la revista Serra d’Or (1959), a banda de persistir en la publicació d’assaigs literaris sobre Carles Riba, del qual n’és amic i deixeble, i, a continuació, sobre diversos camps de la literatura catalana, de la qual considera, tot i les múltiples dificultats, que ha viscut l’autèntic segle d’or al llarg del segle xx.

Quan arriba la transició és escollit membre de l’Institut d’Estudis Catalans i enceta una llarga col·laboració literària al diari Avui i a diverses publicacions locals. També publica un parell d’obres de memòries. Pel conjunt de la seva feina com a pedagog i defensor de la cultura catalana rep el 1982 la Creu de Sant Jordi, el 1992 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i l’any 2001 la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

 

Referències a Internet

• Joan Triadú i Font. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
• «Entrevista amb Joan Triadú». Programa (S)avis, TV3, 30 de novembre de 2009 (54 min).
• Vicky Navarro. «El Palau Robert retrata el Joan Triadú més íntim». Ara, 22 de gener de 2013.
• «Joan Triadú i Font». Programa Vides literàries, AELC (29 min).

 

Articles

• «Per la llengua i per l’escola», Serra d’Or, abril de 1976. Reproduït al diari Ara, «Abans d’ara» (26.09.2015).
• «Versió final d’Incerta glòria», Avui, 9 de març de 2000. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (16.05.2016).
• «Orwell, la importància de ser honest», Avui, 19 de juny de 2003. Reproduït al diari Ara, «Abans d’ara» (18.11.2013).

 

Bibliografia

• Triadú, Joan. Dies de memòria 1938-1940: Diari d’un mestre adolescent. Barcelona: Proa, 2001.
• Figueres, Josep Maria. Resistència: La premsa en català, censura i repressió. Barcelona: Base, 2019, p. 251-267.
• Triadú, Joan. Memòries d’un segle d’Or. Barcelona: Proa, 2008.
• Pons, Agustí. Joan Triadú, l’impuls obstinat. Barcelona: Pòrtic, 1994.
• Triadú, Joan. «Mestre és aquell que ens allibera…». Reduccions: Revista de Poesia [en línia], núm. 1 (1977), p. 38-41.

 

FSD

28/8/2020