Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Josep Pernau, 2004. © Joan Guerrero

Josep Pernau i Riu

Lleida, 26 de setembre de 1930 - Barcelona, 14 de novembre de 2011

Gèneres periodístics: Cròniques  Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Local Política Societat/Costums

Mitjans: El Correo Catalán   Tele/eXprés   Diario de Barcelona   El Periódico de Catalunya  

 

 

Periodista format després de la Guerra Civil, Josep Pernau estudia a l’Escola de Periodisme i debuta els anys cinquanta sota el franquisme més dur, regit per la Llei de premsa del 1938, una llei militar i totalitària. Al llarg de la seva carrera professional assumeix diferents tasques renovadores a la premsa, on lluita per trobar petits espais de certa llibertat. D’aquesta manera, el 1966 cofunda amb diferents companys de professió el Grup Democràtic de Periodistes i durant la transició arriba a ser el president de l’antiga Asociación de la Prensa de Barcelona per mirar de transformar-la d’acord amb els principis democràtics. Se’l recorda, abans que res, com a gestor d’equips humans, en especial per incorporar joves professionals, pel tarannà conciliador i hàbil, i per la llarga tasca que protagonitza a l’època que culmina la seva trajectòria professional, quan s’encarrega de la secció d’opinió a El Periódico de Catalunya.

Josep Pernau neix a Lleida el 1930. La família prové d’Arbeca (les Garrigues), una localitat que visiten sovint i on estiuegen. La vida familiar s’estronca quan mor el pare, encarregat d’una farmàcia al carrer Gran de Lleida, durant el bombardeig rebel de Lleida el novembre del 1937. Després d’estudiar el batxillerat, uns anys després, ingressa a l’Escola de Magisteri per treballar de mestre tan aviat com fos possible i guanyar-se la vida, malmesa per la postguerra i sobretot per la mort del pare. Però les dificultats d’haver de cobrir destinacions llunyanes i treballar en pobles molt petits, a més de la profunda afecció que de sempre mostra per les lletres, l’animen a presentar-se a unes proves d’accés a la nova Escola de Periodisme que estava a punt d’obrir-se a Barcelona el 1952. Pernau forma part de la primera promoció d’aquests estudis, formada per professionals sense experiència prèvia que es formen sota les condicions del règim franquista. Per exemple, era obligatori jurar fidelitat al conegut com a Movimiento, els principis polítics de la dictadura.

No li va ser difícil trobar feina en unes redaccions encara mig buides després de la Guerra Civil i l’exili de bona part de la professió. Durant els estudis, crida l’atenció del subdirector d’El Correo Catalán, Andreu Roselló, que hi feia de professor, i ja a segon curs comença una col·laboració ―una entrevista diària― amb el nom de «Vis a vis», que no era una secció còmoda, com podia semblar d’entrada. Abans que ell hi havien passat noms importants que destacarien com a entrevistadors: Manuel del Arco o Joaquín Soler Serrano, professionals de pes que obtenen un gran ressò en aquest gènere. L’estudiant de segon Pernau no desentona i quan marxa a Madrid a cursar el tercer curs, tal com era preceptiu, arriba a la capital amb l’encàrrec de fer de corresponsal, i el Correo li demana una crònica diària. Coincideixen en Pernau uns estudis més aviat doctrinaris, com eren els propis de l’època, amb una ràpida estrena a la feina quotidiana, també molt comuna en aquells temps. Bona part dels periodistes que es graduen amb ell pretenen combinar la feina en una redacció amb una plaça de funcionari per tal d’arrodonir els ingressos, però aquesta no és la decisió de Pernau, que està més còmode amb la informació diària. Es dedica intensament a les notícies i notes municipals fins a l’any 1964, i encara té temps d’estrenar-se com a reporter en un viatge a Israel el 1960, que dona pas a un seguit de reportatges. A banda, forma una família amb Carme Mas el 1962.

A partir d’aquest moment, tot es precipita. El 1964 passa a ser el redactor en cap de Tele/eXprés, el primer diari privat permès a Espanya des de la Guerra Civil. El rotatiu surt com a vespertí empès per una gran inversió, que inclou un edifici nou amb rotatives pròpies i la intenció de fer-se un lloc a la ciutat en competència amb El Noticiero Universal. Té Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, com a director, però en poc més de tres anys Josep Pernau veu com l’empenta inicial es complica. Per començar, Sempronio ha de dimitir pocs mesos després per haver autoritzat la publicació d’un editorial crític amb el bisbe de Lleida. El seu predecessor, Ignasi Agustí, també dimiteix, en aquest cas per publicar un article inapropiat, i encara el tercer director, Carles Sentís, ho deixa en poc temps per una qüestió de competències amb la propietat del diari. Per sota de l’agitació, Pernau potencia la informació local i mira d’aproximar-la als interessos i la percepció dels lectors, i evita tant com pot l’encarcarament de les informacions oficials, ja que no pot fer res contra els textos d’inserció obligatòria.

A la llum de la nova Llei de premsa del 1966, apareixen algunes publicacions noves, i Pernau aprofita una oferta del nou Diario Femenino, un rotatiu pensat en principi per a un públic específic, amb moltes fotografies i un aspecte molt nou, del qual passa a ser el subdirector. Insisteix a incorporar redactors joves i, a més, s’afegeix a la plataforma cívica clandestina anomenada Grup Democràtic de Periodistes, un grup de joves professionals que miren d’introduir bones pràctiques i formes indirectes de subvertir les moltes dificultats que es troben en la informació diària, en especial en els temes sensibles. El tardofranquisme i el nou entorn legal propicien un degoteig de noves publicacions ―la majoria, setmanaris―, de moviments i també de crisis i tancaments, un període de volatilitat editorial que concentra èxits inesperats i sonats fracassos editorials. La mobilitat professional es multiplica, i Pernau abandona la nova empresa quan rep una oferta que li sembla més sòlida.

El novembre del 1969 s’incorpora a l’històric Diario de Barcelona, de nou com a redactor en cap, un càrrec que estira fins al 1974, quan passa a ser-ne el director i comença un període de convulsions i canvis a la propietat que acaben en una crisi general i la seva dimissió el 1977. La seva trajectòria continua, com sempre, centrada en tasques organitzatives i en la coordinació de les redaccions. L’ajuda l’experiència i el contacte amb les noves promocions que li permet la feina com a docent de tipografia i arts gràfiques que desenvolupa des del 1964 a l’Escola de Periodisme de l’Església, on coneix cada curs joves als quals ajuda a trobar feina, tal com li va passar a ell quan començava. Gairebé sense adonar-se’n, acumula quinze anys en diaris nous o en procés de renovació, i coordina les feines de la redacció amb naturalitat, teixint complicitats amb els seus redactors, als quals dona suport en la lluita per la informació.

Pernau ho torna a provar amb una empresa que s’havia de modernitzar, la del setmanari Destino quan era gairebé al final del seu trajecte (1978), i després amb dues altres publicacions que tampoc no es poden salvar per la desfeta del Grupo Mundo, el setmanari del mateix nom Mundo (1979) i el mateix diari del grup, Mundo Diario (1980), que finalment van de cap a la bancarrota.

Josep Pernau troba finalment un lloc estable en el periodisme quan el 1980 accepta l’oferta d’Antonio Franco, director d’El Periódico de Catalunya, per fer-se càrrec de la secció d’opinió. En aquest diari, acabat de sortir i encara sense consolidar, se li demana la mateixa feina de coordinació d’una redacció jove en un projecte molt innovador, en especial en la línia gràfica i la reducció general de textos que proposa. A més, s’hi afegeix la signatura diària d’una columna, «Opus mei», que guanya una merescuda fama de bonhomia al llarg dels vint-i-dos anys que Pernau allarga la feina al diari barceloní, gairebé trenta si s’hi afegeixen els anys que encara publica la seva columna, fins al 2009, per completar quasi seixanta anys de professió.

Amant del segon pla i de la discreció professional, i preocupat alhora pel futur i les condicions de la feina, és escollit president de l’Associació de la Premsa de Barcelona entre el 1977 i el 1981, quan impulsa els canvis legislatius per adaptar la professió al canvi democràtic. En una segona etapa, el 1991, és elegit degà del Col·legi de Periodistes, càrrec que mantindrà fins al 1997. En aquest període s’aprova el Codi Deontològic dels periodistes a Catalunya.

Poques vegades resulta més justa la qualificació de mestre i referent de periodistes que sovint se li dedica. Entre molts altres guardons, Josep Pernau rep els premis Ortega y Gasset i el Ciutat de Barcelona de Periodisme (1991), la Creu de Sant Jordi (2005) i el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán (2005). El 2004 publica les seves memòries.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Pernau, Josep. Memòries: D’Arbeca a l’Opus Mei. Barcelona: La Campana, 2001.
  • Fabre, Jaume. «Josep Pernau, els anys d’activisme professional clandestí». A: Periodistes sota censura: Recull d’entrevistes. Barcelona: Col·legi de Periodistes, 1991, p. 130-139.
  • Pernau, Josep. La democràcia com a norma en l’exercici del periodisme. Recull d’articles (1954-2002). Barcelona: Col·legi de Periodistes, 2002.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal