Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



1903, autor desconegut. Font: Biblioteca de Catalanya, Arxiu Joan Maragall.

Joan Maragall i Gorina

Barcelona, 10 d'octubre de 1860 - Barcelona, 20 de desembre de 1911

Gèneres periodístics: Articulisme  Crítica  Orientació 

Seccions: Opinió Cultura Societat/Costums

Mitjans: Diario de Barcelona   La Ilustració Catalana   La Veu de Catalunya  

 

 

Poeta, escriptor i articulista català, Joan Maragall és una de les figures fonamentals de la poesia modernista catalana. Com a periodista, a més, assoleix en cert moment una situació especialment significativa al Diario de Barcelona, on arriba a ser el secretari del director, Joan Mañé i Flaquer, segurament el periodista més influent de la burgesia barcelonina conservadora durant la segona meitat del segle xix. Uns anys després, a La Veu de Catalunya, Joan Maragall intentarà emular la influència social assolida per qui considera el seu mestre. Tot i que obté un gran ressò amb els seus articles, està tocat per una reivindicació de la modernitat que afecta la seva producció periodística i no arriba a convertir-se en oracle de la ciutadania conservadora.

La seva obra a la premsa s’estima que té més de quatre-cents cinquanta textos entre articles, assaigs, discursos i semblances biogràfiques. Amb més qualitat literària que visió sociològica, els articles de Maragall són peces acurades i expressives, exigents i lúcides, molt persuasives, de vegades poc complaents, en especial en les porugues èpoques en què semblava en joc la propietat, la família i la serenor de les elits, tal com passava a la ciutat de Barcelona durant la primera dècada del segle xx.

Nascut a Barcelona, fill únic d’una família de petits industrials tèxtils, viu com una desgràcia el destí que el seu pare havia previst per a ell com a part de l’empresa familiar, on comença a treballar quan acaba el batxillerat, amb setze anys. Apassionat de les lletres i en especial de la poesia, triga tres anys a revoltar-se contra la decisió familiar i es matricula a la facultat de dret el 1879, una forma d’assegurar-se la proximitat als llibres, les tertúlies i la cultura. Durant els estudis universitaris desenvolupa, a més, la seva formació literària i es concreta una primera producció poètica en català.

Guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona el 1881, i tres anys més tard es llicencia com a advocat, una professió que exerceix de forma ocasional. Es fa soci de l’Ateneu i treballa com a passant en un despatx. L’any 1890 fa un pas decisiu en la seva trajectòria pública. Comença a treballar com a secretari de redacció al Diario de Barcelona, on estableix una relació diària amb Joan Mañé i Flaquer, director del rotatiu des de l’any 1865, i la figura més influent del periodisme a la ciutat. En debutar en el periodisme, troba una inesperada fórmula d’expressió del seu pensament social i polític que manté fins al final de la seva trajectòria vital.

La seva vida canvia profundament en els dos anys següents. Després de debutar el 1890 com a secretari del Diario de Barcelona, un any més tard publica el llibre Poesies i es casa amb Clara Noble. A partir del 1892, Maragall signa alguns articles sense periodicitat fixa en els quals critica el parlamentarisme amb un to àcid i aspre, que amb el pas del temps es va calmant. Maragall troba el seu espai a la redacció, convida alguns amics a col·laborar-hi i, en poc temps, hi publica ell mateix els primers articles, naturalment, en castellà. En aquestes peces comença a conformar un pensament polític, literari i social que guanya espai amb el pas del temps, de vegades contra el pensament de Mañé, amb qui està lluny de coincidir. Són massa diferents el poeta de la «paraula viva» i el vell periodista conservador, el panteista i el catòlic aferrissat, l’enamorat del món que havia de venir i l’home cansat i poderós.

La feina periodística l’allunya de les obligacions de l’advocacia i, a més, li atorga una identitat pública més enllà de la poesia. Troba en Mañé un cert model d’intel·lectual amb qui compartir la desconfiança per la política de partits. Seran anys de col·laboració i alhora de desconfiances, en general resoltes gràcies al bon sentit i el respecte mutu. Joan Maragall sempre es mostra agraït per les oportunitats que troba en el periodisme gràcies a la intercessió i l’ajut de Mañé, però la correspondència personal del poeta amb els seus amics mostra els dubtes i els problemes d’aquesta relació.

Amb el pas del temps, s’eixampla el ventall d’assumptes que tracta en els seus articles. Apareixen textos clarament literaris i comentaris de temàtica política i social amb plantejaments més personals. Destaquen, uns anys després, els textos amb què comenta la pèrdua de les colònies espanyoles de Cuba i les Filipines el 1898.

A partir d’aquest moment Maragall signa un article setmanal al diari. Abans, el 1899, ha renunciat a dirigir La Veu de Catalunya, precisament en el moment en què la publicació passa de setmanari a diari, un fet que demostra la notorietat que ha obtingut la seva trajectòria pública. El 1903, dos anys després de la mort de Joan Mañé, abandona el Diario de Barcelona perquè la direcció no està d’acord amb el seu catalanisme.

Entre el 1904 i el 1906, signa articles i fins i tot contes en català a la revista La Ilustració Catalana. El 1905 reprèn la col·laboració amb el Diario de Barcelona perquè Miquel dels Sants Oliver n’és el nou director. Signa una sèrie d’articles setmanals considerats sovint com els de més qualitat literària de tota la seva obra periodística, però deixa el diari a finals del 1906. Passa uns anys en un cert alentiment. Col·labora d’una manera molt esporàdica a La Ilustració Catalana, El Poble Català o La Veu de Catalunya.

En el diari adscrit a la Lliga Regionalista escriurà els seus articles més famosos, propiciats per la profunda sacsejada moral i col·lectiva que deixen, a la segona meitat del 1909, els fets de la Setmana Tràgica. Maragall, com si despertés, recupera la voluntat intel·lectual d’influir clarament en la vida col·lectiva. Escriu tres articles a La Veu de Catalunya per a contribuir a la comprensió dels fets i per a tractar d’incidir en el públic i rebaixar les conseqüències repressives contra els considerats culpables.

Després dels aldarulls de finals de juliol i principis d’agost del 1909, i fetes les detencions i acusacions pertinents en un clima de considerable repressió política, Maragall aprofita el judici contra els principals acusats per a intervenir-hi. El dos d’octubre del 1909 apareix a La Veu de Catalunya l’article «Ah! Barcelona», on acusa subtilment la ciutadania de Barcelona, mirant de despertar la consciència col·lectiva. Proposa l’amor com a resposta contra la violència. Torna a incidir en aquesta línia el 10 d’octubre amb l’article «La ciutat del perdó», en què Maragall fa una clara crítica a la burgesia dominant i els demana que donin suport a l’indult per a Francesc Ferrer i Guàrdia ―condemnat a mort― i per a altres detinguts sobre els quals no hi havia proves concloents. Tanmateix, Prat de la Riba, director de La Veu de Catalunya, impedeix la publicació de l’article ―que potser hauria aconseguit l’indult―, que es manté amagat i inèdit fins al 1932, quan s’inclou en una segona edició de les obres completes de Maragall. Tanca la sèrie amb l’article «L’església cremada», inspirat en el fort impacte que li causa assistir a una missa en una de les esglésies que havien estat cremades. Fa un discurs crític envers el distanciament entre la institució i el poble, en un imaginari sermó pronunciat pel mossèn als feligresos en què critica la falsa pietat de la burgesia.

Maragall completa una trajectòria periodística de vint anys que abraça des de textos anònims fins a articles polítics, tot i que renuncia a qualsevol militància. Progressivament, es mostra més compromès amb el catalanisme, amb posicions més matisades i una consciència social creixent. A banda, naturalment, queden els articles de tipus literari i els de reflexió sobre qüestions socials i espirituals, que podien incloure ressonàncies profètiques.

Mor en plena maduresa el desembre del 1911, amb cinquanta-un anys acabats de fer. Encara, però, durant l’últim any de la seva vida té el seu tretzè fill, en Jordi; publica el llibre de poemes Seqüències; es converteix en membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i col·labora un cop més, a partir del mes de juny, al Diario de Barcelona amb un article setmanal de mirada crítica, de vegades angoixada, que reivindica el paper de l’individu davant la col·lectivitat, l’ànima i l’impuls interior del geni solitari davant el grup.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

  • «Ah! Barcelona», La Veu de Catalunya, 1 d’octubre de 1909. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (12.07.2013).
  • «La ciutat del perdó», article enviat (i rebutjat) a La Veu de Catalunya, octubre del 1909. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (24.08.2015).
  • «L’església cremada», La Veu de Catalunya, 18 de desembre de 1909. Reproduït a PEN Català.

 

Bibliografia

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal