Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Montserrat Minobis i PuntonetFigueres (Alt Empordà), 24 d'octubre de 1942 - Figueres (Alt Empordà), 11 de maig de 2019 Gèneres periodístics: Ràdio Cròniques Gestió i direcció Articulisme Seccions: Local Política Societat/Costums Mitjans: Ràdio 4 RTVE a Catalunya Catalunya Ràdio
Directora de Catalunya Ràdio, degana del Col·legi de Periodistes (2001-2004), presidenta de la Xarxa Europea de Dones Periodistes i de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, i Creu de Sant Jordi el 1996, Montserrat Minobis completa una de les trajectòries més influents i destacades de la ràdio a Catalunya. Més encara si tenim en compte que debuta el 1961 a Ràdio Popular de Figueres sense cap formació periodística. No havia cursat ni el batxillerat, però com que la ràdio depenia del Bisbat de Girona i el seu cap era un capellà, aquest debut es converteix durant deu anys en un llarg aprenentatge radiofònic que li permet fer servir sovint el català quan no era permès, o fins i tot emetre informació local perquè només havien de presentar a la Delegació del Ministeri d’Informació les llistes de cançons emeses gràcies a la dispensa eclesiàstica de la ràdio episcopal. Això sí, havien de connectar diàriament amb el parte ―un butlletí informatiu― emès des de Ràdio Nacional d’Espanya a través de totes les emissores. Amb tot, el 1971, amb vint-i-nou anys, decideix aprofitar la finestra que obre la universitat als majors de vint-i-cinc i es matricula a Barcelona per cursar filosofia i lletres. Abandona Figueres per estudiar, troba una feina a l’editorial Terra Nova i un dia, l’any 1974, li arriba la trucada d’Enric Frigola per a fer unes proves a Radio España de Barcelona. De seguida comença, i a més de les feines pròpies de locutora, pot emetre un petit informatiu local diari d’un quart d’hora que la mateixa empresa tanca poc temps després. L’any 1976 salta a Ràdio Peninsular per fer Viure a Barcelona, on pot treballar finalment com a periodista. Minobis pertany, doncs, a la generació de periodistes que es forma al tardofranquisme directament amb la pràctica i sense completar estudis professionals, i viu, a continuació, l’ambient encuriosit i excitant de la transició, entre la por i l’esperança professional. Participa en l’Associació de Dones Universitàries, formada per dones de diferents partits polítics, i participa també l’any 1976 en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Pocs mesos després, de manera inesperada, es crea Ràdio 4 en català, com a continuació de l’antiga Ràdio Associació de Catalunya, enmig d’una forta exaltació professional. Minobis hi participa i accedeix ja sense entrebancs a la informació en català. Entrevista diferents polítics en el programa Un altre aire. Combina aquesta feina amb la televisió, com a redactora del programa Miramar de TVE, i fins i tot col·labora en diverses publicacions en paper: Avui, Hoja del Lunes, Oriflama i Serra d’Or, en una dedicació múltiple que té molt a veure amb la precarietat de la professió, però també amb l’impuls d’una generació de periodistes que té la consciència de treballar en un moment històric. La transformació professional a un model democràtic obre múltiples fronts de reivindicació i d’esforç col·lectiu després de quaranta anys de dictadura. Minobis milita al tardofranquisme a Unió Democràtica de Catalunya, però un cop instaurada la legislació democràtica, passa al republicanisme catalanista i arriba a formar part de la candidatura d’Iniciativa per Catalunya a l’Ajuntament de Barcelona. Les necessitats institucionals del periodisme marquen bona part de la seva dedicació personal. Participa i ajuda a organitzar el 1979 un primer congrés de periodistes, a partir del qual Minobis sempre posa l’accent en la reivindicació professional dels periodistes i en la defensa de la ràdio i la televisió públiques. Combina la feina a Ràdio 4 amb algunes col·laboracions amb RTVE, gairebé sempre en català, al llarg dels anys vuitanta i noranta. L’any 1987, per exemple, guanya el Premi Ciutat de Barcelona pel programa Barcelona oberta de Ràdio 4 a Catalunya. L’any 1992 funda amb altres col·legues l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya. Dedica els anys de maduresa a la gestió de mitjans, la defensa de la professió i, en especial, a destacar i protegir el paper de la dona en la informació. El desembre del 2001 surt escollida degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya per una gran majoria, quan obté el 75 % dels vots. Succeeix en el càrrec Salvador Alsius i romandrà al capdavant de la institució fins al 2004. En acabar, és nomenada directora de Catalunya Ràdio (2004-2005) i enceta, a més, l’experiència docent als estudis de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Un cop es jubila encara augmenta la seva dedicació en defensa de la dona a la professió i dels mitjans públics. El 2010 impulsa la creació de La Independent, una agència de notícies amb visió de gènere, centrada en notícies relacionades amb la igualtat. Mor el maig de 2019, als setanta-sis anys, per les complicacions derivades d’una operació quirúrgica. El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.
27/8/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal