Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Ricard Opisso Sala(Bigre [a Pakitu])Tarragona, 20 de novembre de 1880 - Barcelona, 21 de maig de 1966 Gèneres periodístics: Ninotaire Humor Seccions: Opinió Societat/Costums Mitjans: ¡Cu-Cut! L’Esquella de la Torratxa Papitu Xut! Diario de Barcelona La Rambla Mirador
Dibuixant i caricaturista català considerat un dels millors cronistes gràfics de la societat barcelonina del període d’entreguerres, quan aconsegueix aplegar i sintetitzar les transformacions i les contradiccions de la societat catalana en aquella època convulsa. Sempre amb un estil i un tarannà molt personals, vorejant la sàtira com a estri de treball i especialitzat a dibuixar les multituds i alhora els detalls, capta el sentit dels esdeveniments més importants de les diferents classes socials i construeix unes cròniques amb un dibuix sensible traçat amb humanitat i amb l’objectiu de cercar l’esperit i l’actitud de les persones. Ricard Opisso creix en un entorn familiar il·lustrat, literari i periodístic per part paterna i artístic per la materna. El seu avi per part del pare, Josep Opisso i Roig dirigeix el Diari de Tarragona. El mateix pare, Alfred Opisso i Viñas, estudia medicina però es dedica professionalment al periodisme. A més, arriba a ser un reconegut historiador i crític d’art. La germana, Regina, exerceix com a escriptora i articulista. En aquest context familiar, la dedicació artística esdevé el medi natural d’expressió. Comença a dibuixar des de ben menut amb tantes ganes que el seu pare l’encamina d’acord amb la seva predisposició artística i el matricula a la Llotja, l’Escola d’Arts i Oficis, però tot i així no aconsegueix controlar el seu esperit inquiet. El jove Ricard assisteix poc temps a classe i abandona els estudis de seguida. Només sota la inspiració d’Antoni Gaudí, a qui el pare demana que aculli el fill com a aprenent a les obres de la Sagrada Família ―amb només dotze anys―, el noi es concentra i comença a dibuixar els encàrrecs propis de la construcció del temple. Opisso de seguida desenvolupa el costum de prendre apunts, dibuixar de forma espontània, com alguna vegada s’ha retratat a si mateix. Participa de les classes i reunions del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual Antoni Gaudí és soci fundador, i d’aquesta manera pren contacte amb el Modernisme oficial, però no li interessa obtenir una formació reglada, seriosa. S’incorpora, gràcies a Miguel Utrillo, a les activitats d’Els Quatre Gats, un important nucli cultural i artístic del Modernisme que organitza reunions, activitats artístiques i exposicions col·lectives i individuals. Aquest contacte amb les personalitats més importants del moment resulta transcendental per a la formació del jove artista. Primer perquè publica els seus primers dibuixos a les revistes Quatre Gats, Llum, Hispània i Joventut, revistes innovadores que importen els corrents artístics europeus a la ciutat de Barcelona, però sobretot perquè aconsegueix persistir en els seus objectius artístics. Participa en alguna exposició i realitza el primer viatge a París del 1901 al 1903, ciutat on entra en contacte amb l’avantguarda artística del moment, entre altres amb figures com Henri de Toulouse-Lautrec i Théophile Alexandre Steinlen. En retornar, debuta a la premsa al setmanari humorístic ¡Cu-Cut! el juliol del 1903. Té vint-i-tres anys i el canvi de ritme que suposa incorporar-se a una redacció és important perquè comença a treballar de forma endreçada i contínua. Manté la col·laboració fins que la publicació tanca les portes el 1912 a causa dels problemes que acumula amb el Ministeri de Governació. En aquest setmanari catalanista obté un primer èxit de públic que encamina la seva tasca artística a la premsa. A diferència de Junceda, per exemple, quan tanca el setmanari ¡Cu-Cut! es manté allunyat del grup editorial Bagunyà i concentra les seves activitats en els setmanaris i els llibres infantils. Troba un nou lloc a la premsa a La Campana de Gràcia i, especialment, a L’Esquella de la Torratxa, els contrincants humorístics del tancat ¡Cu-Cut!, totes dues publicacions filles d’Innocenci López i adscrites a la visió del món pròpia del catalanisme republicà. Setmanaris de llarga trajectòria, necessiten una renovació i aprofiten l’avinentesa de l’humorisme agut, observador i costumista del dibuixant. A canvi, Ricard Opisso troba una publicació que li permet sentir-se més lliure i afrontar punts de vista més personals en la descripció dels diversos ambients i les tipologies humanes. La línia precisa del dibuix d’Opisso assoleix un gran èxit, amb algunes interrupcions, en una col·laboració que arriba fins a l’inici de la Guerra Civil i que resulta la més característica del dibuixant, la seva maduresa creativa. Opisso s’estrena a L’Esquella de la Torratxa a partir del desembre del 1912, i allà desenvolupa, per exemple, sensuals dibuixos de dones i estudis sobre les seves famoses «multituds», una de les seves mirades més particulars, un prodigi d’observació i expressivitat costumista que, a més, no presenta els problemes de la sàtira política. Per aquest motiu, Opisso encara reafirma més aquesta mirada amb la dictadura de Primo de Rivera, moment en què es pressiona la premsa i es prohibeixen determinats continguts. També conrea el retrat de carrer, que inclou en el traç un ràpid retrat psicològic dels protagonistes sempre dibuixats al carrer, en espais oberts populosos i coneguts, situacions quotidianes que no esquiven els sectors més empobrits de la població. Amb aquesta mirada s’inicia la decisiva part memorialista que conté l’humorisme d’Opisso, quasi una crònica social, que inclou siluetes i figures plenes d’humanitat en situacions quotidianes en les quals s’expressa el dinamisme i l’activitat dels grans grups, així com la mirada concreta dels retrats. També l’interessa el dibuix galant, que practica a la publicació que substitueix el setmanari Papitu, quan té problemes amb la censura i passa a dir-se Pakitu el 1924. Opisso hi signa amb el pseudònim Bigre i dibuixa unes situacions suggeridores que podien esdevenir més clares, a gust del client, en cas que fos un encàrrec privat, com sovint fa per a col·leccionistes distingits. Opisso comença a fer exposicions dels seus treballs, que adquireixen progressivament un valor artístic cada vegada més reconegut. Alhora incrementa les col·laboracions al llarg dels anys vint al setmanari esportiu Xut! i als d’informació general Mirador o La Rambla, mostres de la modernització del periodisme català, que enceta nous tipus de publicacions adreçades a nous públics. Quan arriba a la màxima popularitat als anys trenta, enmig d’un ambient bohemi i carregat de més encàrrecs dels que pot fer, Opisso perd empenta creativa i comença a repetir algunes fórmules artístiques per a cobrir les comandes. En esclatar la Guerra Civil, pren part en algunes iniciatives gràfiques de la Generalitat, però espantat per la situació revolucionària a la ciutat, marxa a la casa que té a Rellinars, a tocar del Montseny, on passa la resta de la guerra i una part de la postguerra. Torna el 1941 a Barcelona, però es manté lluny de la premsa i es dedica a un seguit d’exposicions que li permeten recuperar una mica el prestigi davant de reduïts cercles artístics. El 1950 publica dibuixos al Diario de Barcelona per a il·lustrar alguns articles evocatius de la seva joventut, mentre continua la seva col·laboració amb algunes revistes franceses, com Le Rire. En aquests anys li arriben els reconeixements artístics a la seva trajectòria, com el que se li ofereix a Tarragona l’any 1953 a la IV Fira d’Art de Tarragona, o la publicació el 1965 d’una selecció dels millors dibuixos de la seva carrera artística a Edicions Mart. Mor només uns mesos després que ho faci la seva dona, Consol Cardona, sense assolir el reconeixement artístic que mereixia. Amb el pas els anys serà quan es consolidarà l’admiració del públic per les múltiples mirades que Ricard Opisso fa al llarg de seixanta anys al paisatge humà de Barcelona.
21/7/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal