Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Josep Maria Planes. Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Gabriel Casas i Galobardes.

Josep Maria Planes i Martí

Manresa (Bages), 31 de gener de 1907 - Barcelona, 25 d'agost de 1936

Gèneres periodístics: Cròniques  Articulisme  Gestió i direcció  Investigació 

Seccions: Local Política Opinió Arts escèniques Esports

Mitjans: Imatges   La Noche   L’Esport Català   Papitu   L’Opinió   El Be Negre   La Publicitat  

 

 

Periodista renovador que impulsa nous mitjans informatius i noves pràctiques periodístiques durant el període d’entreguerres, Planes representa l’afany de modernitat d’una premsa de nova planta redactada en català que transforma el punt de vista i els gèneres, arran de les transformacions que canvien la fisonomia de Barcelona a finals dels anys vint del segle xx. A aquest brillant perfil professional s’adhereix el destí tràgic de Planes, que a conseqüència del seu treball periodístic va ser assassinat per un escamot anarquista l’agost del 1936, poc després del cop militar. Aquesta confluència de qualitat periodística i violència política, a més d’expressar les profundes contradiccions socials i polítiques dels anys trenta del segle xx, configura la imatge del periodista amb una aurèola de promesa estroncada que sovint s’estén al conjunt del periodisme català d’entreguerres, considerat com una edat d’or que la Guerra Civil va tallar de soca-rel.

El 1924 Planes debuta a El Pla de Bages de Manresa, quan només té disset anys, amb un text dedicat a Àngel Guimerà. Les seves primeres cròniques periodístiques van ser, tanmateix, sobre esports. En aquest diari porta a terme un aprenentatge intuïtiu basat en la naturalitat. S’ha d’escriure de manera natural i senzilla per a fer-se entendre. Amb aquest tarannà endega una carrera professional que es perllonga durant dotze anys de feina especialment intensa. La primera etapa d’aquest periple acaba el 1926, quan es muda a Barcelona, on troba noves possibilitats periodístiques, tot i que estirarà encara un any més les col·laboracions amb el diari manresà.

A Barcelona Planes comença a col·laborar amb La Noche (1926-1929), en llengua castellana, amb escrits sobre teatre, música i literatura sobre la vida noctàmbula de la ciutat. De seguida, però, afegeix els setmanaris L’Esport Català (1926-1927) i La Nau dels Esports (1929-1930), que constitueixen una primera i brillant mostra del periodisme esportiu en llengua catalana, en què se solidifiquen els aprenentatges que marquen la seva primera etapa professional, un gènere en el qual assolirà noves fites de qualitat uns anys després en les cròniques sobre la Volta Ciclista a Catalunya. A la mateixa època, i portat per la seva curiositat intel·lectual i per la necessitat de fer-se un lloc al periodisme de la ciutat, Josep M. Planes participa en el setmanari humorístic Papitu (1926-1927) i l’any següent a L’Opinió, on signa crítiques teatrals i una secció de notes d’actualitat.

Aquest conjunt de col·laboracions marquen els primers tres anys de Planes a Barcelona. En aquest període s’integra a la tertúlia de l’Ateneu Barcelonès, autèntic focus intel·lectual i periodístic de la ciutat, on l’escriptor crida l’atenció de Josep Maria de Sagarra, que li fa de mentor als cercles barcelonins. Són tres anys plens de creativitat i farcits d’una brillant capacitat d’adaptació. També de la mà de Sagarra, Josep Maria Planes participa en les sobretaules a la terrassa de l’Hotel Colom, a la plaça de Catalunya, un altre lloc de referència d’aquesta nova intel·lectualitat catalana, un cercle no gaire nombrós però molt actiu, presidit en certa manera per la qualitat descreguda i colorista de Sagarra, de qui se’l considera deixeble perquè adquireix una part del seu estil espontani, poc solemne i ple d’intencions lúdiques.

A continuació, és al setmanari Mirador on Planes assoleix una presència important. El 1929, amb vint-i-dos anys, comença una col·laboració literària al prestigiós setmanari fundat per Amadeu Hurtado. En aquesta publicació alhora catalanista i europea, dirigida per Just Cabot i Manuel Brunet, publica cent trenta-tres articles entre el 1929 i el 1935.

Un segon pas en el procés d’assolir personalitat es compleix quan l’any 1930 Planes es converteix en el director de la revista Imatges, un setmanari fotogràfic inspirat en la revista parisenca Vu, que mostra aquells extrems de l’actualitat mundans i tendents a la bonhomia, que no troben el seu lloc en altres publicacions, com la moda, els noticiaris cinematogràfics i les noves formes de feminitat. Per donar prestigi al nou model informatiu, Planes convida importants figures del periodisme del moment ―els companys de tertúlia i professió―, i també debutants com Irene Polo, perquè glossin un cosmopolitisme urbà i internacional que es viu com una revolució cultural en la qual un nou públic barceloní es pot sentir representat per la joia de viure. La revista, però, no arriba a l’any de vida.

Aquesta feina periodística es complementa amb altres afanys de creació, com sovint passa llavors entre els periodistes d’aquesta època. La professió no està prou establerta, tot i que hi ha exemples de plena dedicació. De fet, aquesta feina s’entén més aviat com una porta que dona accés a la creació literària i cultural, com una expectativa que prepara l’ànim per a empreses més conreades i nobles. Planes tradueix obres d’autors estrangers, estrena tres obres teatrals i, en especial, escriu el llibre Nits de Barcelona, en què descriu catorze locals nocturns de la ciutat, una tasca que comparteix característiques amb alguna obra de Domènec de Bellmunt.

Entre el 1931 i el 1936, Josep Maria Planes funda i dirigeix El Be Negre, el setmanari humorístic que es convertirà en el referent d’una època i d’un periodisme versàtil i epicuri. Capaç de satiritzar pràcticament qualsevol tema, se centra especialment en alguns polítics concrets, el pistolerisme de la FAI o els escamots d’Estat Català, per exemple. Com a director, Planes concentra bona part de les crítiques que rep la revista, i arriba a ser agredit en algun moment. El clima polític puja de to amb l’arribada de la República, que abranda les opinions i les actituds. La FAI l’amenaça de mort en un cert moment, a causa dels acudits habituals, però també perquè considera que els escrits signats amb el pseudònim Peer Gynt que apareixien al setmanari i que carreguen contra la federació anarquista, són de Planes, quan, en realitat, són d’Eugeni Xammar.

A El Be Negre participen Rossend Llates, Josep Maria de Sagarra, Just Cabot, Àngel Ferran i els il·lustradors Valentí Castanys, Francesc Fontanals, Jaume Passarell i Tísner. Tots ells es reuneixen els diumenges a la nit a l’Ateneu Barcelonès, que és el lloc de trobada dels redactors i dibuixants per a començar a elaborar el setmanari. El Be Negre és suspès durant quinze dies després dels fets del sis d’octubre de 1934, i també entre els mesos de setembre del 1935 i gener del 1936. Planes, que tenia una ordre de detenció perquè no havia portat el setmanari a la censura obligada, decideix aleshores anar a viure a París, des d’on fa de corresponsal.

Una de les aportacions més importants d’aquesta època de frenesí laboral té a veure amb La Publicitat, diari situat a l’òrbita del partit polític Acció Catalana des del 1922. Planes hi escriu entre el 1930 i el 1936. La col·laboració comença amb l’escriptura d’una crítica teatral, que subscriu fins al 1935 i, a conseqüència de la notorietat que Planes assoleix a la ciutat, després disposa d’una columna diària anomenada «Comentari» a la primera pàgina de la publicació. És una aposta molt important perquè continua la que havien signat il·lustres literats com J. V. Foix, Josep Carner o Carles Soldevila (amb el seu cèlebre «Full de dietari»). Planes entra en el comentari polític, tot i que també tracta assumptes socials, culturals i esportius. Lluny de l’elegància o la vistositat d’altres peces seves anteriors, ja siguin mundanes, esportives o literàries, aquesta columna el col·loca a l’epicentre de la situació política de la ciutat. Planes opta per un catalanisme progressista i cosmopolita.

A La Publicitat també escriu alguns reportatges de periodisme d’investigació, entre els quals sobresurt la sèrie «Els gàngsters de Barcelona» i «L’organització de l’anarquisme a Catalunya i a Espanya», que es convertiran en l’excusa per a l’atemptat que li costarà la vida el 1936. Es tracta de dues sèries d’articles publicats entre l’abril i el maig del 1934 basades en una recerca sobre l’ús de la violència de determinats sectors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que comença amb atracaments però que en un cert moment frega el pistolerisme i es converteix en una amenaça col·lectiva. Arran dels assassinats dels germans Miquel i Josep Badia, l’abril del 1936, es reprodueix la tensió perquè Planes atribueix els assassinats a sectors criminals de la FAI. Utilitza informacions publicades a La Rambla per Tísner i per Antoni Rovira i Virgili a La Humanitat, provinents d’una filtració. Al llarg del mes de juliol es creuen les acusacions de Planes amb les negatives i certes amenaces publicades a Solidaridad Obrera, en un clima de progressiu enardiment.

Pocs dies després del cop d’Estat encapçalat pels generals africanistes, quan la revolta s’havia contingut a Barcelona i diferents escamots obrers exhibien pels carrers el poder acabat d’adquirir gràcies a la resistència que havien oposat al cop d’Estat a Barcelona, alguns periodistes se senten amenaçats per l’ambient revolucionari i marxen de la ciutat: o bé viatgen a l’estranger o bé surten uns dies amb la intenció que passi el perill. Planes s’està uns dies al mas familiar, però retorna i viu amagat en un parell de pisos prestats durant les primeres setmanes d’agost. Però quan està amagat al pis que li havia trobat Mercè Devesa, aleshores companya de Josep Maria de Sagarra, algú el veu i el denuncia. Un escamot el va anar a buscar. Tres dies després es troba el seu cos al mig del bosc, prop de la carretera de la Rabassada.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Finestres, Jordi. Josep Maria Planes: Set trets al periodisme a la Rabassada. Barcelona: Pòrtic, 2008.
  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 344-348.
  • Dòria, Sergi. «Els cent vuitanta dies de Josep M. Planes a Imatges». Trípodos [en línia], núm. 120 (2007), p. 103-110.
  • Finestres, Jordi. Josep Maria Planes (1907-1936): Memòria d’un periodista assassinat. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya: Diputació de Barcelona, 1998.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal