Ramon Tosas Fuentes (Ivà)

Manresa (Bages), 28 d'abril de 1941 - Briones (La Rioja), 22 de juliol de 1993

Gèneres periodístics: Humor  Ninotaire 

Seccions: Opinió Política Societat/Costums

Mitjans: Barrabás   El Papus   El Jueves  

Humorista i ninotaire, forma part de la generació que recupera la tradició catalana de l’humor a la premsa durant la transició. Iconoclasta, burleta i amb un humor de vegades desfermat i ben negre, critica i assenyala les diferències de classe a través d’un seguit de personatges esperpèntics, populars i alhora tendres. El feisme amb què els dibuixa remata aquesta tendència. Aquesta reivindicació del perdedor ―barroer, poruc i inculte― ocupa una part de la identitat humana i es conforma com el seu segell editorial. De fet, Ivà desenvolupa a finals dels anys vuitanta les seves sèries més famoses, «Makinavaja» i «Historias de la puta mili», que arriben a la pantalla com a pel·lícula o com a sèrie de televisió després d’una explosiva vida al paper.

La seva trajectòria destaca en especial per haver promogut dues de les més importants revistes satíriques de la història de l’humor gràfic de l’últim terç del segle xx, primer Barrabás (1972-1976) i després El Papus (1973-1984), que van promoure una línia gràfica lletja i en aparença descuidada que Ivà incorpora de la tradició humorística francesa, per exemple, de Jean Marc Reiser. Des d’aquest punt de vista, la renovació que porten a terme aquests setmanaris de l’humor i la sàtira a la premsa és molt remarcable.

Hi ha poca informació sobre els orígens de Ramon Tosas. Comparteix amb els seus personatges els orígens humils. El seu pare es dedica a la construcció i canvia sovint d’adreça, segons on troba els encàrrecs de feina en una població o altra. Per tant, el nen viu llargues temporades a diferents localitats catalanes. Neix a Manresa però viu també a Lleida, Vilanova de Segrià o Fraga, entre altres indrets. També de gran passarà temporades a França, Veneçuela o Anglaterra, com si li quedés de la infància una necessitat de fugir que en certs moments havia d’atendre.

Des de molt petit mostra un gran interès pel dibuix. Pinta amb un estil molt acurat i realista, mirant que el seu dibuix reprodueixi amb detall l’original, un realisme que no té res a veure amb el que després el farà famós. Publica el seu primer dibuix al Mata Ratos de l’època de Carlos Conti. Ramon Tosas tenia la idea de formar un grup de persones per a fer creacions en el món de l’art. Volia anomenar la iniciativa Intent de Variant Artística, un nom que abreujarà amb l'abreviació IVÀ, que adopta com a pseudònim en veure que la idea no arriba enlloc.

El 1967, amb vint-i-sis anys, s’instal·la a la Rambla de Barcelona en un ambient bohemi, una ​​època que sempre recordarà amb estima. Allà coneix Óscar Nebreda, amb qui formen un equip. Expliquen, potser fent broma, que van trobar un nou estil gràfic gràcies a les escapades plaents al sud de França, on entren en contacte amb el cinema no censurat i sobretot amb les tendències dels humoristes francesos. Adopten la línia senzilla de Jean Marie Reiser, basada més en la descripció de les actituds i de l’argot que no en el dibuix, perquè preval la idea i el guió sobre la tècnica, una tendència en la qual aprofundiran perquè exigeix més enginy que dedicació.

Amb la signatura Óscar & Ivà col·laboren al Diario de Barcelona i en el setmanari cinematogràfic Garbo. També en els primers anys setanta, Ivà col·labora amb la revista infantil en català L’Infantil (1970) ―a partir del 1973, Tretzevents― amb un parell de personatges que destaquen: Kim Rodamons, quasi un alter ego, i Ramon, un soldat de la Reconquesta cansat de les batalles, una idea pacifista que es repeteix sovint al llarg de la seva producció. També col·labora en la segona etapa de Patufet (1971).

El gran moment de les seves vides professionals està a punt d’arribar. Amb el seu amic i company de feina Óscar Nebreda ofereixen al promotor editorial José Ilario Font endegar un projecte d’humor dedicat només a l’esport, concretament al futbol, que després de molts dubtes inicials ―l’empresa formava part del que serà el grup Godó―, es converteix en Barrabás (1972-1976), un setmanari satíric dedicat als aficionats d’aquest esport que assoleix un èxit tant inesperat com clamorós i que marcarà el ritme de la renovació de l’humor i el còmic al llarg dels anys setanta. Només en un any, el setmanari esportiu es desdobla en un segon, El Papus (1973-1984), igual de feista i popular que comenta l’actualitat sociològica d’un país que no val gaire la pena, brut i ridícul, que acaba de sortir d’una llarga època fosca.

La sàtira a la premsa es recupera precisament al llarg dels anys setanta, època que alguns estudiosos qualifiquen d’edat d’or de l’humor gràfic espanyol, quan irrompen uns nous dibuixants que en pocs anys obtenen un gran ressò social i influència a diferents setmanaris. A la declinant La Codorniz, també en mans de La Vanguardia, s’uneixen Barrabás i El Papus, dues propostes iconoclastes i crítiques que de seguida troben un públic entusiasta. No seran les úniques. Hi participen també Hermano Lobo (1973-1976), editada a Madrid, i Por Favor (1974-1978), a Barcelona, potser les més destacades d’una allau de novetats editorials que recuperen la tradició humorística gràcies a l’esforç d’uns humoristes que s’organitzen al voltant de redaccions petites, àgils i molt cohesionades, on troben un caliu professional que és una part important del seu èxit.

Ramon Tosas, de fet, es converteix en l’ànima de la revista El Papus, la signatura més característica per la contundència i la cridòria que conformen els seus personatges. També per la irreverència i la iconoclàstia que destil·len. Amb grans nassos i boques, poca-soltes, grandiloqüents i divertits, Ivà crea uns personatges perdedors i d’una saviesa popular basada en una absoluta desconfiança del poderós, també de les noves elits que s’albiren amb l’arribada de les noves formes democràtiques.

Amb tot, Ramon Tosas, no es conforma amb l’enorme èxit de les dues revistes. Home convuls, de fortes conviccions i maneres abrandades, més amic del text que del grafisme, ho abandona tot en diferents moments i passa llargues temporades a l’estranger. Primer la primavera del 1974, quan encara viu en una pensió a les Rambles de Barcelona i, en desacord amb la línia editorial i el repartiment dels beneficis ―era accionista d’El Papus―, ven la seva part i passa un semestre llarg a Londres, on coneix la que serà la seva dona, Gloria Sánchez. En tornar, es reincorpora a la revista sense cap problema. Encara marxarà un segon cop un temps després, quan Tosas deixa la revista el gener del 1975 per mirar de competir amb Barrabás amb un setmanari promogut per ell, El Hincha Enmascarado, que no arriba gaire lluny. Tres mesos després, col·labora de nou amb els antics companys, fets a la seva manera de fer.

Més dur va ser el problema que va provocar la seva tercera fugida, després de l’atemptat de l’extrema dreta que pateix la redacció d’El Papus l’octubre del 1977, precedit de mesos d’amenaces i anònims intimidatoris. La bomba provoca un mort i nombrosos ferits. L’atemptat marca l’inici del lent declivi de la revista i, posteriorment, alguns dibuixants abandonen el projecte. Ivà deixa la revista i passa a El Jueves el 1978, tot i que un temps després rectifica i retorna a El Papus en qualitat de director artístic, on roman fins a la desaparició definitiva de la revista el 1984.

Llavors s’incorpora plenament a El Jueves, no tan mordaç com El Papus però més segur, i s’uneix a la singladura que des del 1982 està en mans de Jordi Ginés, Gin, Óscar Nebreda i José Luis Martín. El 1986 torna a fer una llarga estada a l’estranger, ara a Veneçuela. Quan torna, comença les seves tires de nou a El Jueves i alhora a El Periódico de Catalunya. A partir d’aquest moment, compon les historietes que el faran més famós, «Makinavaja» i «Historias de la puta mili», que passaran primer al teatre i finalment a la televisió i al cinema. Considerat un treballador incansable i ambiciós, punyent amb les seves idees polítiques i un geni del text de les historietes, mor de forma prematura i en el moment de més creativitat, amb cinquanta-dos anys, el 1993, en un accident de trànsit.

Serà la primera d’una dolorosa tríada de pèrdues en el món dels humoristes. A la mort d’Ivà, segueix la de Jaume Perich el 1995 i la de Jordi Giner, Gin, el 1996. Tots tres formen part essencial de la generació que recupera el prestigi i el pes social de l’humor a la transició. Ho fan, a més, des de revistes editades a Barcelona, molts anys en mans dels mateixos dibuixants, setmanaris en castellà adreçats a tot Espanya, on arriben a ser hegemònics, un fenomen editorial que encara no ha estat prou estudiat.

 

Referències a Internet

• Ivà. Biografia. Humoristán.
• Maria Iranzo. «El Papus, historia de la mala baba». El Periódico de Catalunya, 21 d’octubre de 2013.
• Carles Geli. «El Papus, memoria a prueba de bomba». El País, 18 de setembre de 2017.

 

Dibuixos

• Ivà. Obra gràfica. Humoristán.
• «40 años del atentado a El Papus. Los dibujos que cabrearon a los fachas». Exposició. Humoristán.
• Ivà. Makinavaja, historietes i portades. Humoristán.

 

Bibliografia

• Tosas, Ramon. ¡Cagontó! El gran libro del Ivà. Barcelona: El Jueves, 2003.
• Iranzo Cabrera, Maria. La revista satírica «El Papus» (1973-1987). Contrapoder comunicativo en la Transición política española. El tratamiento informativo crítico y popular de la Transición española. València: Universitat de València, 2014.
• Riera Pujal, Jordi. El Jueves: 40 años. Barcelona: RBA, 2017.

 

FSD

21/7/2020