Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Just Cabot i RibotBarcelona, 4 de maig de 1898 - París (França), 25 de febrer de 1961 Gèneres periodístics: Gestió i direcció Articulisme Crítica Seccions: Política Cultura Local Mitjans: La Publicitat L’Esport Català L’Opinió Mirador
Periodista i traductor català, la seva tasca com a directiu a la redacció de dues de les publicacions essencials del catalanisme intel·lectual, el diari La Publicitat (1922-1939) i la revista Mirador (1929-1937), l’assenyalen com un dels personatges claus d’aquest afany periodístic. Home independent, poc donat als elogis i a la banalitat mundana, expressa el rigor que ambdues publicacions mostren per a encapçalar el periodisme en català d’abans de la guerra. Fill de Josep Cabot i Anna Ribot, comença a estudiar medicina, però deixa la carrera pel periodisme. La seva trajectòria professional a les redaccions s’inicia el 1922 i s’hi dedica de manera intensiva fins que marxa a l’exili el 1939. Debuta precisament als Annals de Medicina. El 1924 passa al diari La Publicitat, on arriba a ser el redactor en cap. S’encarrega en persona de les notícies internacionals però, a banda, també s’encarrega de filtrar, millorar, corregir i compaginar. Organitza la tasca de taula i la posada en pàgina, i es converteix en l’artífex de la nova qualitat informativa basada en l’ordre dels continguts. És coneguda la transcendència de la crítica amb què Cabot acull el 1932 l’aparició d’una traducció de Josep Carner sobre l’obra de Jean de La Bruyère, Els caràcters. Cabot, ara en la faceta de crític literari, denuncia amb precisió i arguments els defectes de la traducció feta per Carner. Pocs dies després, la resposta del poeta, en el moment àlgid del seu prestigi com a poeta i intel·lectual, dona la raó a Cabot i admet que es tracta d’una traducció juvenil que el poeta recupera sense revisar-la amb prou cura. Tanmateix, Cabot no es limita a la seva acurada feina a La Publicitat. Com era normal a les redaccions de l’època, participa en altres projectes. Escriu a L’Esport Català des del 1925, i col·labora a altres publicacions d’èxit durant els anys vint i trenta, com La Nau, L’Opinió, La Nova Revista, Gaseta de les Arts, El Be Negre ―on desenvolupa un peculiar humorisme―, o Revista de Catalunya, entre d’altres. Ara bé, se’l coneix principalment per haver estat el director, entre el 1932 i el 1936, de la revista Mirador. Setmanari de literatura, art i política, on porta a terme la mateixa tasca d’organització i coherència dels continguts ―ara a quatre mans, amb Manuel Brunet―, que fan d’aquest setmanari un dels exemples de premsa catalana d’afany modern, envoltats de les signatures més brillants del moment, personatges entusiastes, encuriosits i sorpresos de la transcendència i la volada que agafen les noves formes expressives a publicacions com Mirador. Just Cabot hi contribueix amb més de dos-cents articles que tracten de tots els aspectes de l’actualitat cultural, social i política, en formats tan diferents com els reportatges i les cròniques fins a les crítiques literàries, passant per les entrevistes. Tot el ventall de les seves múltiples capacitats. Cap tema no li resulta aliè, i tant escriu sobre Picasso o Dalí, com sobre assumptes de patrimoni cultural o béns industrials de nova construcció com l’aeroport, o denúncia corrupcions polítiques. Tot i la varietat dels seus treballs, tots tenen en comú el punt de vista crític i l’exposició rigorosa i ben informada de les seves idees. Els seus interessos literaris no es limiten a la crítica, sinó que el porten també a impulsar el Premi Crexells de novel·la, del qual és el secretari del jurat entre el 1928 i el 1932, i a ser traductor literari al català de l’obra de grans autors europeus com Balzac, Sthendal, Casanova, George Sand o Dostoievski, entre d’altres. Molt vinculat a l’Ateneu de Barcelona, allà es conserva la seva biblioteca. Durant la Guerra Civil publica poc: un cop confiscada la revista Mirador pel PSUC i la UGT ja no hi tornarà a escriure. Els pocs articles seus apareguts entre el 1936 i el 1939 ho fan a La Publicitat i a Revista de Catalunya. Tot i així, el fan mereixedor del Premi Valentí Almirall de periodisme, a finals del 1938, un premi atorgat per la Generalitat. Fidel sempre al bàndol republicà, s’exilia a França el febrer del 1939 i s’instal·la a París, on roman la resta de la seva vida, ja que explicita en més d’una ocasió, com es constata en la seva correspondència, que no està disposat a tornar a Catalunya per a escriure en una llengua que no és la seva i a més sotmès a la censura franquista. Col·labora en revistes franceses com La Tradition Vivante, i en revistes promogudes per l’exili republicà català com El Poble Català, Catalònia, Quaderns de l’Exili, La Nostra Revista, Pont Blau, Fascicles Literaris o, a partir del 1948, Revista de Catalunya. Malgrat tot, la seva activitat professional principal a l’exili es desenvolupa en editorials i com a llibreter. De fet, funda dues llibreries a París, la primera sense massa recorregut, però la segona, la Librairie Artistique Espagnole et Latino-americaine, situada al Boulevard Montparnasse, es converteix en punt de trobada i de tertúlia per a molts exiliats. Tot i que no torna definitivament mai a Catalunya, sí que visita els amics que ha deixat a Barcelona en cinc ocasions entre el 1953 i el 1961, any de la seva mort. El seu fons personal es custodia des del 2017 a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, de Vimbodí i Poblet.
21/7/2020 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal