Manuel Tarín Iglesias

Barcelona, 9 de desembre de 1919 - Barcelona, 16 de juliol de 2007

Gèneres periodístics: Ràdio   Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Societat/Costums Local

Mitjans: Ondas   Ràdio Barcelona   El Noticiero Universal   La Vanguardia  

Fill d’un funcionari de l’Ajuntament de Barcelona i germà del també periodista José Tarín Iglesias, els seus dos fills, Manel i Santiago, continuen avui dia una nissaga encara en actiu a la premsa catalana. Manuel Tarín Iglesias contribueix durant els anys seixanta del segle passat a modernitzar la ràdio com a canal comunicatiu. Intueix les grans capacitats informatives d’aquest mitjà que desenvoluparà al llarg dels anys setanta, un cop es deroga la prohibició que les emissores programessin informatius propis entre el 1938 i el 1977, més enllà d’una limitada informació local. Manuel Tarín obre Radio Barcelona a la participació de noves tendències culturals, algunes de signe català, com la Nova Cançó, i reuneix un públic nou que renova l’audiència i propicia l’esclat informatiu de la ràdio als anys vuitanta, quan la irrupció dels informatius, primer els nocturns i després els matinals, transforma completament les graelles de les emissores.

La mort del seu pare el 1933 a mans d’uns anarquistes marca profundament Manuel Tarín, que tenia en aquell moment catorze anys. Fa la Guerra Civil a Barcelona, amb menys de vint anys, com a quintacolumnista de la Falange, una experiència que recull anys després en un llibre autobiogràfic. Després de fer el servei militar, s’inicia en el periodisme a diaris del règim com Solidaridad Nacional o La Prensa, a més de col·laborar a El Correo Catalán, on treballa el seu germà José Tarín.

Protegit pel seu passat polític, no li resulta difícil prosperar en un context periodístic especialment controlat pel règim franquista. A les col·laboracions a la premsa, afegeix el treball a Radio Barcelona. El 1944 funda i dirigeix la revista mensual Crítica, d’informació i crítica literària, on, durant el seu curt recorregut, firmaran noms destacats de les lletres espanyoles com Camilo José Cela, Miguel Mihura, Guillermo Díaz-Plaja o César González Ruano.

El 1952 reprèn el projecte en una nova etapa de la revista, rebatejant-la ara com a Ondas, en referència a la seva vinculació radiofònica. Si Crítica resulta un desastre econòmic, Ondas es converteix en una revista de referència, primer vinculada a Radio Barcelona i més tard al conjunt de la Cadena SER. El 1954 instaura els Premis Ondas, uns dels guardons més prestigiosos en el camp de la comunicació d’àmbit nacional.

El 1961 comença el seu camí com a directiu de diferents entitats i publicacions. Dirigeix el setmanari Cataluña Express, i, des del 1963 i fins al 1973, és el director de Radio Barcelona, malgrat que ja constava com a màxim responsable de l’emissora i assumia les funcions de director real des d’un temps abans, Ramon Barbat i Miracle.

La seva aportació a Radio Barcelona és notòria, ja que Tarín Iglesias busca traslladar els valors i les característiques de la premsa escrita a la ràdio, i augmenta així, per exemple, els minuts per als espais informatius locals i aconsegueix convertir l’emissora en la primera cadena privada a tot el país que estableix breus butlletins informatius cada hora. També és la primera emissora a emetre en català o a promoure a les ones la Nova Cançó, a més de potenciar, en una concepció radiofònica prou avançada, la ràdio matinal.

Tarín Iglesias defensa al tardofranquisme més aviat una mena de liberalisme combinat amb l’interès per Barcelona ―amb un cert catalanisme implícit―, que prové del contacte amb la gent del seu barri, el Poble Sec. D’aquí que impulsi l’ús del català en programes de gran acceptació com Radioscope. En certa manera, redirigeix i transforma la tradició radiofònica franquista que imperava a l’emissora des dels inicis del franquisme.

El 1973 deixa Radio Barcelona per dirigir el diari vespertí El Noticiero Universal, al capdavant del qual hi és fins al 1977, any en què, malgrat que el diari és premiat amb el Premio Nacional de Periodismo Francisco Franco, Tarín Iglesias dimiteix de la direcció, oficialment per motius de salut. Els anys següents segueix vinculat tant a la ràdio com a la premsa, on publica puntualment en mitjans com La Vanguardia.

 

Referències a Internet

• Josep Manuel Girona. «Manuel Tarín Iglesias, periodista». El País, 17 de juliol de 2007.
• Pilar Trenas. «Homenaje a Manuel Tarín Iglesias». Abc, 28 d’abril de 1974.

 

Articles

• «La palabra», La Vanguardia, 2 de desembre de 1993.
• «Alias Petra», La Vanguardia, 21 de novembre de 1994.
• «Desánimo de juventud», La Vanguardia, 19 de juliol de 1995.

 

Bibliografia

• Tarín Iglesias, Manuel. Los años rojos. Barcelona: Planeta, 1985.

 

ELS

10/3/2023