Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Eugeni Xammar, 1932. Font: La Vanguardia.

Eugeni Xammar i Puigventós

(Harry Doggerel, Peer Gynt)

Barcelona, 17 de gener de 1888 - L’Ametlla del Vallès (Vallès Occidental), 5 de desembre de 1973

Gèneres periodístics: Cròniques  Corresponsal  Articulisme 

Seccions: Internacional Política

Mitjans: Heraldo de Madrid   Mirador   La Veu de Catalunya   La Publicitat   El Be Negre   El Sol  

 

 

Orfe de pare des dels vuit anys, Eugeni Xammar es trasllada el 1900 amb la seva mare i el seu germà des de la capital catalana fins a la masia de la família paterna, Can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès. L’estat ruïnós de la casa fa que finalment se l’hagin de vendre, i Xammar es veu en la tessitura d’haver de tornar a Barcelona el 1902 per a treballar en la indústria cotonera amb catorze anys, ja que la idea de futur de la seva mare ―que fes de pastor i de masover― no l’atrau gens.

A partir del seu retorn a Barcelona, es vincula amb el catalanisme polític i el 1904 inicia les seves col·laboracions a la premsa periòdica al setmanari catalanista La Tralla. La seva firma aviat es pot llegir també en altres publicacions com la revista Joventut, Teatralia ―on publica articles de temàtica musical―, o el diari El Poble Català, a partir del 1907, on els textos que escriu comencen a donar-li un nom dins del periodisme barceloní.

Estudia dret a la Universitat de Barcelona, però finalment es decideix per la carrera diplomàtica, per la qual cosa amplia els seus coneixements idiomàtics fins que aconsegueix parlar set idiomes i escriure’n cinc. Per evitar el servei militar, marxa a París el 1909, any en què també viatja a Buenos Aires i realitza alguns treballs per a diaris argentins com La Argentina i El Diario. Torna a París el 1910 i viu uns anys la vida bohèmia de la capital francesa.

El 1913 s’estableix a Londres com a corresponsal del rotatiu barceloní El Día Gráfico, on publica sota el pseudònim Harry Doggerel, i entra a formar part de la redacció del diari The Manchester Guardian. La seva estada a Anglaterra és clau en la seva formació periodística perquè descobreix de primera mà una altra manera de fer periodisme, i allà es consolida també la seva personalitat liberal i cosmopolita.

Cobreix els esdeveniments de la Primera Guerra Mundial a cavall entre Anglaterra i França. Durant el 1916 publica les cròniques del conflicte a La Publicitat, on continua escrivint des de Barcelona quan hi torna a mitjans del 1917. També des de la capital catalana escriu per al diari nord-americà The World i, per encàrrec de Claudi Ametlla, es converteix en el redactor en cap de la revista aliadòfila Iberia.

El 1918 torna a París, aquest cop com a representant del Ministeri d’Informació, però un cop acabada la guerra s’instal·la a Madrid, on publica a mitjans com El Sol, La Correspondencia de España i El Fígaro, del qual serà redactor en cap. El 1920 es trasllada a Ginebra a treballar per a la Societat de Nacions, però al cap de poc prefereix reprendre la seva carrera periodística i marxa a Berlín com a corresponsal.

Els seus articles sobre el país germànic en el període d’entreguerres són dels més ben considerats de la seva trajectòria. Publica cròniques en català a La Veu de Catalunya, entre el 1923 i el 1925, anys en què viatja també a l’URSS, acollit per Andreu Nin; i en castellà al diari madrileny republicà Ahora, entre el 1930 i el 1936, després d’haver col·laborat entre el 1927 i el 1930 amb l’Heraldo de Madrid. Com a corresponsal a Alemanya en els anys de la República de Weimar, s’entrevista amb un llavors no gaire conegut Adolf Hitler.

En el mateix període treballa també com a corresponsal per a diferents mitjans llatinoamericans com el porto-riqueny La Democracia, el cubà El Diario de la Marina, el veneçolà El Universal, el colombià El Tiempo, el peruà El Comercio, l’uruguaià El Día o els argentins La Capital i La Prensa.

Durant els anys de la Segona República i fins al final de la Guerra Civil exerceix el càrrec d’agregat de premsa de l’ambaixada espanyola a París, malgrat que viu entre la capital francesa i l’alemanya. En aquests anys segueix col·laborant en diversos mitjans, ja sigui de manera més esporàdica, com a la revista Mirador, o amb més freqüència com al setmanari polític El Be Negre, on publica columnes satíriques, no exemptes de crítiques, amb el pseudònim de Peer Gynt.

La Guerra Civil l’enxampa a Berlín, cobrint les Olimpíades del 1936 per al madrileny Ahora. Durant els anys de la guerra es manté fidel al bàndol republicà com a diplomàtic a les ambaixades de París, la Haia i Estocolm, però presenta la seva dimissió el febrer del 1939, quan el bàndol franquista s’ha fet ja amb Catalunya. Es manté a París com a exiliat fins a l’arribada de les tropes nazis a la capital francesa, quan es trasllada a Perpinyà i s’hi està fins que acaba el conflicte mundial.

A partir del 1944 treballa a la delegació parisenca de l’agència nord-americana Associated Press, on acaba sent adjunt del redactor en cap. També assumeix durant aquells anys càrrecs diplomàtics i polítics dins el Govern de la Generalitat a l’exili. Passa uns anys treballant com a traductor per a les Nacions Unides a Nova York i Washington i, quan torna a Europa, s’instal·la a Ginebra, des d’on manté la vinculació amb les organitzacions internacionals.

La seva activitat periodística minva molt durant l’exili, malgrat que publica a capçaleres promogudes pels exiliats republicans com Foc Nou o La Humanitat. Però no torna a publicar a Catalunya per raons ètiques i polítiques. Sí que hi fa visites a partir del 1950, quan recupera els béns que el règim franquista li havia expropiat després de la guerra, especialment la masia familiar de l’Ametlla, que va poder comprar als anys trenta gràcies a la seva prolífica carrera periodística. És allà on decideix establir-se durant els últims dos anys de la seva vida, conscient del precari estat de salut ―i mala situació econòmica― que tenia.

Eugeni Xammar representa el prototip de periodista modern i és un referent periodístic i intel·lectual ineludible. El seu fons personal es conserva des del 1997 a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Xammar, Eugeni. Seixanta anys d’anar pel món. Barcelona: Pòrtic, 1974.
  • Xammar, Eugeni. Periodisme. Barcelona: Quaderns Crema, 1989.
  • Xammar, Eugeni. L’ou de la serp. Barcelona: Quaderns Crema, 1998.
  • Xammar, Eugeni. Crónicas desde Berlín. Barcelona: Acantilado, 2005.
  • Torra, Quim. Periodisme? Permetin!: La vida i els articles d’Eugeni Xammar. Barcelona: Símbol, 2008.

 

ELS

30/7/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal