Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autor, data i lloc desconeguts. Font: Associació de Dones Periodistes.

Maria del Carme Nicolau Masó

(Elsa Bernhard, Elisenda Mont-Clar ―o Montclar―, Narcís Blau, Margarida Jordà, Florelle [per a la ficció])

Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1901 - Barcelona, 20 de novembre de 1990

Gèneres periodístics: Cròniques  Ràdio   Reporterisme 

Seccions: Societat/Costums Cultura Política

Mitjans: Ràdio Barcelona   La Dona Catalana  

 

 

Escriptora, periodista i locutora catalana, nascuda en una família benestant vinguda a menys, aquesta poeta i narradora, autora de literatura infantil i publicista gaudeix de la formació característica i refinada de les filles de la burgesia catalana de principis del segle xx. El domini de la llengua francesa no sols li permet guanyar-se la vida fent classes a l’Escola Suïssa, sinó que resulta fonamental per a la seva professionalització cultural en els espais de la literatura popular i de consum en català dels anys vint i trenta, dels quals n’és una figura destacada, una característica que es repeteix amb altres dones que accedeixen a la cultura, i concretament, a la pràctica del periodisme, a través de la seva formació en idiomes.

Filla de Josep Nicolau Jordà i de Margarida Masó Hugas, i la més gran de sis germans, Maria del Carme Nicolau enceta la seva carrera literària en publicacions juvenils i, poc després, obté alguns premis en diferents certàmens poètics. A partir del 1926 col·labora a La Dona Catalana, una revista que mostra l’empenta cultural del moment polític i l’interès que adquireix el col·lectiu femení en el procés de normalització de les lletres catalanes.

Nicolau esdevé redactora de plantilla el 1929, sota les ordres de Magí Murià. Amb el temps s’acaba convertint en una de les ànimes de la revista ―redactora en cap― i, ja durant la Guerra Civil, en la directora. El setmanari s’adreça a les dones i reflecteix un model de feminitat conservador, en la línia que segueixen els editors, Edicions Bosch, que repeteixen el model de l’èxit obtingut amb En Patufet. Carme Nicolau hi signa en total més de set-cents textos, bona part d’ells amb diferents pseudònims. Responsable de seccions fixes com «Glosses del dia» (1929-1933) o «Tot passant» (1930-1933), publica poemes, contes, traduccions, comentaris i articles d’actualitat ―també sobre política―, entrevistes, enquestes o consells de bellesa, en una feina de coordinació general i de tocar totes les peces que recorda a la desenvolupada per María Luz Morales a El Hogar y la Moda, on treballava des del 1920. En tots dos casos, la tasca periodística comença ben a prop del que es considera femení per a desenvolupar-se després cap a la cultura i la informació en general. Ambdues periodistes, a més, signen diverses novel·les pròpies i traduccions a l’editorial que promou la mateixa empresa.

Gràcies a aquestes feines, a partir del 1930 Nicolau enceta noves col·laboracions, per exemple a Mirador, La Nau o el Diari de Sabadell, a més d’adquirir una imatge pública notòria que li permet pronunciar xerrades i conferències en el marc d’un compromís polític feminista i catalanista, com a militant d’Estat Català.

El 1932 entra a treballar a Ràdio Barcelona, llavors integrada a Unión Ràdio, on participa en l’espai La palabra, el primer butlletí radiofònic, un breu informatiu que s’arriba a emetre nou cops al llarg del dia. A diferència d’altres locutores que provenen del teatre i no participen en la redacció de les notícies, Nicolau redacta i locuta, és a dir, forma part de l’equip periodístic de la ràdio, un mitjà informatiu que es fa popular molt ràpidament i que canvia la comunicació política al llarg dels anys trenta, gràcies a la immediatesa en la relació amb el públic. Nicolau participa també com redactora en el programa Radiofémina, un consultori femení que s’allunya de la imatge estereotipada femenina i de la moral conservadora i que integra continguts renovadors, com les biografies de dones cèlebres o consells pedagògics per a l’educació dels fills.

La ràdio demostra la capacitat de transformar la relació amb l’audiència gràcies a la versatilitat, la immediatesa de les retransmissions en directe, cada cop més freqüents, i la seva penetració a les llars. Als anys trenta sovintegen no només els butlletins informatius sinó també la politització dels continguts. Un dels moments culminants de la comunicació del moment és precisament l’acomiadament de Carme Nicolau de Ràdio Barcelona, en la cobertura dels coneguts com a Fets del Sis d’Octubre, quan la ràdio emet la proclamació de l’Estat Català dins de «la República Federal Espanyola» llançada per Lluís Companys des del balcó de la Generalitat. Aquella nit els butlletins també s’emeten des del Palau, i s’informa després de la reacció del Govern central, que es desenvolupa al llarg de la nit que segueix a la proclamació. A conseqüència del paper que va tenir Carme Nicolau en aquests esdeveniments, el director de l’emissora, Joaquín Sánchez Cordovés, l’acomiada perquè creu que la informació de Nicolau havia anat massa lluny.

Un cop acomiadada de la ràdio, la periodista continua amb la feina a La Dona Catalana i, quan esclata la Guerra Civil, encara funda i dirigeix la col·lecció «La Novel·la Femenina» amb Aurora Bertrana, on publica la seva obra de ficció Edelweiss el 1937. Un any després es trasllada a Bellver de Cerdanya per tenir-hi la seva primera filla. S’havia quedat embarassada del periodista Josep Sarañana i Sedó, i com a dona soltera la situació no li resulta fàcil d’afrontar, tot i el seu tarannà modern i obert. Després de tenir la nena, passa a França, on de fet s’exilia quan acaba la Guerra Civil. Pot viure-hi uns anys de les seves traduccions, però l’any 1943 torna a Barcelona, i el 1947 aconsegueix ser readmesa a Ràdio Barcelona, però només treballa en feines administratives i en la redacció de guions publicitaris.

Apartada del periodisme, combina aquesta feina amb col·laboracions a editorials i empreses de publicitat, sempre sense que el seu nom hi consti. El desembre del 1965 es jubila de Ràdio Barcelona sense haver pogut reprendre la feina de periodista. Amb Josefina Carabias, se les considera les dues primeres dones que als anys trenta van treballar a la ràdio com a periodistes, capaces de preparar i redactar les notícies i locutar-les alhora, i no sols com a locutores o presentadores.

Un cop jubilada, Nicolau treballa a temps parcial a l’Arxiu Històric de Barcelona durant uns cinc anys. Una fractura de maluc la deixa tocada a partir de la vuitantena. La seva mort el 1990, després de molts anys d’inactivitat literària, no va tenir cap repercussió pública.

 


 

Referències a Internet

 

Bibliografia

  • Espinosa, Sílvia. Dones de ràdio: Les primeres locutores de Catalunya. Barcelona: Albertí Editors, 2014, p. 45-52.
  • Espinosa, Sílvia. «En femenino y singular: La mujer en la radio española desde los “felices años veinte” hasta el final de la Guerra Civil». Arenal [en línia]: Revista de Historia de Mujeres, vol. 23, núm. 1 (2016), p. 5-34.
  • Real, Neus. «Espais de literatura popular i de consum en català: Maria del Carme Nicolau». Serra d’Or, núm. 459 (març 1998), p. 44-47.
  • Real, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

 

FSD

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal