Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentaciˇ Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Font: Fons BrangulÝ (Fot˛grafs).

Joan Peirˇ Belis

(Juan Fuentes [a La Colmena Obrera])

Barcelona, 18 de febrer de 1887 - Paterna (ValŔncia), 24 de juliol de 1942

Gèneres periodístics: Orientaciˇ  Articulisme 

Seccions: PolÝtica Opiniˇ Internacional

Mitjans: La Colmena Obrera   Solidaridad Obrera  

 

 

Neix al barri d’Hostafrancs de Barcelona, fill de classe obrera, i amb vuit anys comença a treballar a la indústria del vidre, en una fàbrica. No deixa de ser curiós, tenint en compte la seva trajectòria posterior, que durant gairebé la primera meitat de la seva vida és analfabet, ja que fins als vint-i-dos anys no aprèn a llegir i escriure, de manera autodidàctica.

Inicia la seva participació i militància sindical a partir del 1906. Funda, juntament amb uns companys, la Societat Cooperativa del Vidre de Mataró, a la qual estarà vinculat al llarg de tota la seva vida. Molt actiu políticament a les protestes sindicals, es converteix en blanc tant de la policia com del pistolerisme. Els llargs períodes que passa entre reixes a la Model li proporcionen el temps necessari per a formar-se.

Gràcies a la seva aguda intel·ligència, iniciativa i capacitat de treball, a partir del 1915 comença a tenir càrrecs de responsabilitat dins dels moviments obrers, com el de secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers. És en aquest context que dirigeix el setmanari La Colmena Obrera, l’òrgan del sindicat de Badalona, i El Vidrio, la publicació dels vidriers federats, d’aparició quinzenal. En ambdues publicacions escriu assíduament, fent servir per a la primera el pseudònim de Juan Fuentes.

El seu nom dins de la lluita obrera comença a sonar en l’àmbit nacional envoltat de respecte i prestigi, motiu pel qual se li assignen tasques de responsabilitat dins la CNT a partir del 1918. Després de sobreviure a intents d’assassinat i a la repressió de l’Estat que va empresonar-lo durant més d’un any, el 1922 és elegit secretari general de la CNT per primer cop, fita que repeteix el 1928. Durant la dictadura de Primo de Rivera, amb la Confederació il·legalitzada i els seus membres perseguits, passa altre cop diversos períodes a la presó, però mai no abandona la lluita clandestina.

El 1930 dirigeix el diari anarquista Solidaridad Obrera, però dimiteix del càrrec a finals del 1931 per desavinences amb el Comitè Regional de la CNT. La seva producció periodística, no obstant això, sempre en publicacions anarcosindicalistes, no s’atura des que comença a escriure el 1911, i vint anys més tard es troba en un punt àlgid. La seva firma surt amb regularitat a Cultura Libertaria i a Sindicalismo, de les quals era redactor, o a Acción Social Obrera, entre d’altres.

Durant els anys de la Guerra Civil forma part del Govern de la República. Primer com a ministre d’Indústria durant la presidència de Largo Caballero, i després com a comissari general d’energia elèctrica durant el mandat de Negrín. El 1936 publica una sèrie d’articles al diari Llibertat, que més tard recull en un llibre sota el títol Perill a la rereguarda. El 1937 es converteix en l’ànima d’un nou diari en català de la CNT, Catalunya, i quan aquesta aventura es tanca, Peiró dirigeix entre maig del 1938 i gener del 1939 un diari vespertí de la CNT, ara en castellà, que porta com a capçalera les sigles de la confederació. Atès que molts dels articles d’aquesta època pateixen la censura ―ja que mai no deixa de ser crític envers la situació política i social, seguint els seus valors anarquistes―, els publica també en forma de llibre, Problemas y cintarazos, el 1938.

El 22 de gener marxa de Mataró amb tota la seva família cap a l’exili a França, on arriba el 5 de febrer de 1939. Aviat s’instal·la a París per assumir el càrrec de vocal representant de la CNT dins de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE). L’ocupació nazi el mou a intentar arribar a la zona lliure de França, però és detingut per la Gestapo.

Després d’un temps a Alemanya, el règim nazi l’entrega a principis del 1941 al Govern franquista afí. Després d’interrogatoris i tortures, i malgrat els testimonis favorables presentats per part de personalitats falangistes com Luys Santa Marina, que fins i tot li ofereixen un càrrec al Sindicato Vertical que ell refusa, és executat el 1942, als cinquanta-cinc anys.

La seva obra periodística s’emmarca en tot moment en articles en què defensa els principis anarcosindicalistes i denuncia les injustícies socials. La seva firma apareix en nombroses capçaleres llibertàries com, a més de les citades fins ara, Despertar, Combate Sindicalista, La Tierra o L’Opinió.

 


 

Enllaços a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Garau Rolandi, Miguel. Joan Peiró i Belis. Valls: Cossetània, 2011.
  • Benet, Josep. Joan Peiró, afusellat. Barcelona: Edicions 62, 2008.
  • Gabriel, Pere; Puig i Pla, Josep; Salicrú-Maltas, Maria. Memòria de Joan Peiró i Belis: Retrats d’un sindicalista, ministre de la Segona República. Cabrera de Mar: Galerada, 2008.
  • Anthropos [en línia]: Boletín de Información y Documentación, núm. 114 (1990). Monogràfic sobre Joan Peiró.
  • Peiró, José. Juan Peiró, teórico y militante del anarcosindicalismo español. Barcelona: Foil, 1978.

 

ELS

27/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal