Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Fonts: El País i Radio España de Barcelona - Cadena Catalana.

Joaquín Soler Serrano

Múrcia, 19 d'agost de 1919 - Barcelona, 7 de setembre de 2010

Gèneres periodístics: Ràdio   Televisió  Entrevistes 

Seccions: Societat/Costums Cultura Local

Mitjans: Ràdio Barcelona   TVE  

 

 

Periodista format a la premsa de Múrcia durant el període republicà del segle xx, Soler Serrano passa a la ràdio després de la Guerra Civil, a Barcelona, on forma part de l’èxit d’alguns dels programes més populars que s’oferien durant la primera part del franquisme, programes d’amenitats diverses, entrevistes i cançons, sempre en directe, en un mitjà de comunicació nou i de gran capacitat social que esdevé gairebé universal en aquells moments. Tot i això, no abandona del tot els diaris. A la ràdio, més com a locutor ―o conductor― de programes que com a periodista o redactor, la seva figura es consolida als anys seixanta i salta a la televisió als setanta en un sòlid programa d’entrevistes que el temps convertirà en històric, A fondo, a TVE, gràcies a la selecció oberta i acurada dels seus convidats. La trajectòria de Soler Serrano combina un cert periodisme clàssic elaborat als diaris amb la desimboltura cordial que caracteritza la seva feina audiovisual.

Neix a Múrcia el 1919. Fill d’Antonia Serrano Palma i de Joaquín Soler Simarro, que va ser un militar fidel a la República, motiu pel qual el van empresonar un cop acabada la guerra en unes condicions que li provocaren una mort prematura. Joaquín Soler Serrano es forma com a periodista a la premsa escrita de la ciutat, on publica a diaris estudiantils, al setmanari El Eco i als diaris La Verdad, El Liberal i Unidad. Durant la Guerra Civil, que passa a Barcelona, arriba a ser sergent de l’exèrcit republicà.

Pocs dies després d’acabada la guerra, es presenta a un concurs de locutors de Radio España de Barcelona ―l’antiga Ràdio Associació de Catalunya (AEJ 15), un cop és confiscada per les tropes franquistes― i aconsegueix quedar en primer lloc. A partir d’aquí comença la seva formació radiofònica, primer com a locutor i més tard també com a cap de redacció. Compagina la feina a la ràdio amb les col·laboracions a El Correo Catalán, on publica una secció quinzenal i una entrevista diària. Com a cap d’emissions, presenta programes molt populars com Busque, corra y llegue usted primero, Peseta por palabra, La samba, ¡caramba!, Reír es vivir, Feria de canciones o Desayune usted con nosotros, entre altres.

El 1956 es trasllada a Veneçuela, on s’està un parell d’anys treballant a la ràdio i a la televisió públiques del país llatinoamericà. A Televisa presenta el programa Café de la tarde, homònim i amb el mateix format que el que presentava abans a Radio España de Barcelona, però adaptat per a televisió. Aquest primer període americà li permet conèixer altres maneres d’exercir el periodisme i noves tècniques de comunicació, més modernes, que introdueix a la ràdio espanyola quan torna.

S’incorpora a Radio Barcelona quan torna de Veneçuela i és responsable d’un altre bon grapat de programes d’èxit com Esto es radio, Avecrem llama a su puerta o Caspe 6... ¡en órbita!, que pren el títol de l’adreça on se situa l’emissora i que és un programa que combina música amb entrevistes i intervencions d’altres col·laboradors. El seu èxit, però, creix arran de les inundacions del Vallès del 1962 per les campanyes que dirigeix a favor dels damnificats , junt amb Manuel Tarín Iglesias, des de les ones de l’emissora. La seva retransmissió i gestió de la tragèdia fan que guanyi el tercer Premi Ondas de la seva trajectòria (els anteriors se’ls endú el 1955 i el 1959).

Debuta el 1960 a TVE amb el magazín Carrusel, però el programa que el consagra com a periodista televisiu és A fondo, un espai d’entrevistes a diverses personalitats del món cultural, artístic, literari, científic i, en general, intel·lectual, d’aquí i de fora, que dirigeix i presenta des del 1976 fins al 1981. En aquest espai té l’oportunitat d’entrevistar i oferir al públic televisiu una aproximació a la vida i a la trajectòria de noms com el cineasta italià Federico Fellini, la política republicana Victoria Kent, l’escriptora Mercè Rodoreda, el cantautor argentí Facundo Cabral o l’actriu María Casares. Amb aquest espai, Soler Serrano es proposa confeccionar una «videoteca del talent cultural del moment», una antologia de biografies dels grans personatges convidats al programa, explicades per ells mateixos. Les entrevistes, per tant, no pretenen ser polèmiques ni incidir en temes concrets o incòmodes, ans al contrari, busquen propiciar un ambient distès pel qual guiar amb preguntes genèriques els entrevistats pel relat de les seves vides. El 1978 presenta un espai similar, Perfiles, però sense la continuïtat d’A fondo. És per aquests programes que hi ha qui l’anomena el mestre de l’entrevista.

Aquells mateixos anys col·labora també a la premsa escrita com a redactor a les revistes Stop, Parejas 2000, Convivencia sexual i Play Lady, i és director de Contrastes i Cataluña Viva. El març de 1981 l’escullen com a president de Tele Unión SA i sol·licita la concessió d’un canal privat de televisió.

Certes desavinences suscitades arran del programa A fondo fan que la direcció de TVE el cessi el juliol del 1981, però el periodista interposa un recurs contra la cadena, que es veu obligada a readmetre’l un any més tard, moment en què passa a formar part de l’equip de l’informatiu regional Plaza mayor.

El 1985 s’instal·la altra vegada a Veneçuela, on treballa també a la televisió amb una nova versió de l’espai d’entrevistes, alhora que manté col·laboracions radiofòniques amb emissores d’aquí. Torna de la seva segona etapa americana poc abans de la seva mort.

Torna a guanyar el Premi Ondas el 1976 per A Fondo i el 1999 per la seva trajectòria, així com el Premi Nacional de Radiodifusió el 1961 i el Premi Abc al millor presentador el 1977. El seu fons personal es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

 


 

Enllaços a Internet

 

Entrevistes

 

Bibliografia

 

ELS

28/8/2020


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal