Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Detall del retrat pintat per Ramon Martí i Alsina (1882). Galeria de Catalans Il·lustres, Reial Acadèmia de les Bones Lletres

Bonaventura Carles Aribau i Farriols

(Ubarisso i A. [a Diario Constitucional Político y Mercantil de Barcelona] i Jacinto Arístides [a El Corresponsal])

Barcelona, 4 de novembre de 1798 - Barcelona, 27 de setembre de 1862

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació 

Seccions: Política Arts escèniques

Mitjans: Diario Constitucional Político y Mercantil de Barcelona   El Europeo   El Corresponsal  

 

Bonaventura Carles Aribau i Farriols fou un escriptor, poeta i periodista en llengua castellana, que ha estat considerat l’iniciador de la Renaixença per un poema en català, conegut popularment com a Oda a la Pàtria, publicat pel periòdic barceloní El Vapor, el 24 d’agost de 1833. Durant el Trienni Constitucional Aribau havia col·laborat en el Diario Constitucional Político y Mercantil de Barcelona (1820-1823) i havia estat un dels fundadors de la revista El Europeo (1823). Durant les regències successives de Maria Cristina, vídua de Ferran VII, i del general Baldomero Espartero, dirigí a Madrid el diari El Corresponsal (1837-1844). Professionalment, va treballar a la banca i a l’Administració pública.

Sense haver fet els vint anys, el jove Aribau ja havia fundat la Sociedad Filosófica i publicat uns Ensayos poéticos (1817), i durant el Trienni ingressà a l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona i es lliurà activament al periodisme i la literatura. Fou un dels dos primers redactors de l’esmentat Diario Constitucional, editat pel vigatà Joan Dorca, on firmava composicions en vers amb el pseudònim Ubarisso i articles polítics i petits comentaris amb la inicial A. Deixa el diari l’abril del 1822 quan és nomenat secretari del Govern Civil de Lleida, però torna al periodisme el 18 d’abril de 1823, amb la fundació de la revista setmanal El Europeo. El 1820 havia escrit l’himne revolucionari Libertad, libertad sacrosanta i havia participat en l’autoria de la peça dramàtica La libertad restaurada.

Amb el jove Ramón López Soler, de disset anys ―vuit més jove que ell―, Aribau és el promotor i responsable principal d’El Europeo, que es publica en els mesos següents a l’entrada de les tropes franceses que restauren el règim absolutista de Ferran VII ―els anomenats cent mil fills de Sant Lluís. L’inspirador del setmanari podria haver estat Fiorenzo Galli, juntament amb dos altres liberals desterrats d’Itàlia, Luis Manteggia i l’anglès Charles E. Cook. La seva posterior expulsió podria haver estat la causa del tancament d’aquest «Periódico de ciencias, artes y literatura», sobre els promotors barcelonins del qual també va caure la repressió absolutista.

Aribau reconeixia en el número de comiat el poc èxit de la publicació i la incertesa del moment, malgrat la satisfacció per l’obra feta en aquest periòdic, que ha quedat com una primera manifestació del Romanticisme espanyol i en el qual Aribau es prodigà amb tota mena de temes literaris, científics i socials. En el darrer número del setmanari, Aribau també hi va deixar el testimoni de la seva concepció del periodisme en un llarg «Diálogo entre El Europeo y el Diario de Brusi», que conté una crítica del tipus de periodisme permès sota el règim absolut acabat de restablir.

Quan, el març del 1833, Ramón López Soler posà en marxa el periòdic trisetmanal El Vapor, «auspiciado por el S. E. Capitán General», encara en vida de Ferran VII, Aribau feia set anys que era a Madrid, treballant per al banquer Gaspar Remisa, tingut per finançador del periòdic i del qual ell mateix hauria promogut la creació. El poema «La Pàtria. Trobes», publicat al periòdic el 24 d’agost del mateix any, era una composició que Aribau va llegir en català en un acte de celebració de l’onomàstica del seu patró, on cada un dels treballadors va elogiar-lo amb una composició en una llengua diferent.

El to patriòtic de la presentació del poema, que compara Aribau amb l’escocès Walter Scott, devia contribuir al fet que el bisbe Fèlix Torres Amat el recollís en les seves Memorias (1836) i fos considerat en endavant com l’iniciador de la Renaixença literària, malgrat les crítiques posteriors de Valentí Almirall i d’Antoni Rovira i Virgili, entre molts altres.

L’activitat periodística més dilatada d’Aribau es produí pocs anys després, en fer-se càrrec de la direcció d’El Corresponsal (1839-1844), publicat a Madrid, finançat per industrials catalans interessats a tenir influència prop del Govern, seguint l’impuls de la Junta de Fàbriques. Era un diari de tarda que sortí al carrer per primera vegada l’1 de juny de 1839 ―amb una edició matutina afegida des del 14 de març de 1840― i que era defensor de la reina regent Maria Cristina i del Partit Moderat davant de la pressió dels liberals progressistes que governaven l’Ajuntament i la Diputació Provincial de Barcelona.

El Corresponsal s’adhereix a l’anomenada coalición periodística contrària a la regència posterior del general Baldomero Espartero, en la qual s’uneixen periòdics de tots els sectors polítics. El regent dimiteix poques setmanes després de la suspensió governativa d’El Corresponsal, des de mitjan juny fins al primer d’agost del 1843, l’endemà de la dimissió i l’exili d’Espartero. El 3 de gener de 1844, Aribau dimiteix del càrrec de director per motius que no semblen pas polítics, i el diari es publica encara fins al 14 de maig de 1844, quan ja regna Isabel II, de tretze anys.

D’aquests anys són nombrosos articles, el pseudònim Jacinto Arístides i unes Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837, així com col·laboracions a altres periòdics com El Tio Vivo, La Tribuna de los Economistas i El Correo Español.

En aquests mateixos anys inicia l’activitat com a gestor a l’empresa arrendatària de l’Estanc de la Sal (1841) i com a funcionari públic: és director general del Tresor (1847), vocal de la Junta de Duanes i Aranzels (1850), director general de les Cases de Moneda, Mines i Propietats de l’Estat (1852) i secretari de la Intendència de la Reial Casa i Patrimoni (1857). 

La resta de la producció literària d’Aribau comprèn dues odes: A la señora Leticia Cortesi (1821) i All’eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell’autore (1840) i alguns versos com els dedicats A la Virgen de los Dolores (1845). En català, hi ha un poema A la Srta. Maria Dolors de Belza i una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, en què li agraeix la repressió del moviment popular de Barcelona del 1843. Cal afegir a aquestes peces la fundació de la col·lecció «Biblioteca de Autores Españoles», el 1846, de la qual va ser director literari i en la qual va preparar i prologar obres de Cervantes i Moratín, així com la redacció de treballs d’estudis econòmics, entre els quals una història inacabada del Banco de San Carlos i un esborrany històric de la indústria tèxtil cotonera catalana.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Casasús, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996, p. 21-23.
  • Guillamet, Jaume. Els orígens de la premsa a Catalunya: Catàleg de periòdics antics (1641-1833). Barcelona: Arxiu Municipal de Barcelona, 2003, p. 191-192, 201 i 227-230.
  • Martí i Ylla, Xavier. Els diaris de Foment: Premsa industrial al segle XIX. Barcelona: Base, 2019, p. 139-182.
  • Molas, Joaquim. «Aribau, Bonaventura Carles». A: Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 2. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 438-439.
  • Rovira i Virgili, Antoni. «Figures catalanes: Bonaventura Carles Aribau». La Publicidad (Edición Noche) (13 febrer 1920).

 

JGL

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal