Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autor i any desconeguts. Arxiu d’Olga Badosa i Gaju. Font: Reportersgrafics.net.

Josep Badosa Montmay

Arenys de Mar (Maresme), dia desconegut mes desconegut 1893 - Barcelona, 4 d'octubre de 1937

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme 

Seccions: Local Societat/Costums

Mitjans: La Noche   El Día Gráfico   La Tribuna  

 

A diferència d’altres pioners del fotoperiodisme, Josep Badosa i Montmay no comença a treballar com a aprenent en un estudi de fotografia, sinó en un diari, El Día Gráfico, el primer diari de Barcelona que aposta seriosament per incloure fotografies, tal com el seu nom indica. Badosa té disset anys quan comença a treballar-hi el 1910, i hi treballarà tota la vida, encara que en un cert moment creï la seva pròpia agència ―amb la qual estableix diverses col·laboracions amb altres rotatius. Per tant, Badosa no es forma com a aprenent en un estudi, com la majoria dels pioners de la fotografia, sinó que ho fa en una publicació en marxa, a la qual es dedica en exclusiva bona part de la seva curta vida. Badosa destaca, a més, per ser el mestre i mentor d’Agustí Centelles a partir del 1929, quan el contracta com a ajudant. A més a més, se’l considera l’introductor de la màquina Leica en el mercat local: un aparell fotogràfic petit, sòlid i versàtil que va revolucionar les possibilitats de moviment dels professionals perquè era molt lleuger.

Com a fotògraf de redacció, Badosa es dedica a cobrir les necessitats específiques d’El Día Gráfico, i fa servir una moto plena de reclams publicitaris ―com la que va fer famosa Alessandro Merletti. Quan passa a formar part de la plantilla, enceta algunes iniciatives que el van fer destacar dins la professió, com ara les fotografies aèries de Barcelona i de diferents pobles catalans que es publiquen els diumenges, així com la fotografia de la boxa i, en especial, de diverses curses ciclistes, per a les quals feia servir la motocicleta (i amb la qual aconsegueix efectes visuals d’un gran realisme). Tanmateix, la seva mort prematura el 1937, amb quaranta-quatre anys, la desaparició dels mitjans pels quals havia treballat, la mateixa Guerra Civil i la immediata arribada del franquisme provoquen que la seva obra, en molts sentits innovadora, quedi en un cert segon pla.

Per aquesta raó, bona part de la biografia de Badosa encara està per establir, sobretot la part que fa referència a la seva infància i les circumstàncies familiars. Només a partir del 1910 ―i, concretament, quan comença a signar el seu treball fotogràfic de manera quotidiana també a La Tribuna, de la mateixa empresa que El Día Gráfico― comença a destacar per la seva dedicació professional al periodisme. La figura del reporter a sobre de la motocicleta ―de vegades, fins i tot, amb sidecar― resulta ben representativa d’un nou ofici i d’una incipient indústria de masses. El vehicle li permetia arribar el primer als esdeveniments, afanyar-se a revelar les plaques i oferir el resultat a diverses redaccions amb una agilitat imprescindible per a la professió.

De fet, quan Badosa se sent segur a la feina de reporter gràfic gràcies a les feines ja esmentades a les publicacions de Juan Pich i Pon ―incloent-hi el vespertí La Noche, que apareix el 1924―, comença a créixer professionalment. De primer, es converteix en corresponsal a Barcelona de diverses publicacions de Madrid, com els setmanaris Ahora i Estampa o els diaris El Sol i La Voz. També crea una oficina de distribució de fotografies a diversos clients, fins i tot, a altres diaris de la ciutat. Després d’un primer intent de col·laborar amb Josep Brangulí, el 1927 crea l’estudi Foto-Art Badosa amb Santiago Carreras, un fotògraf que havia fet carrera a Mèxic, però que abandona el projecte al cap de poc temps. Badosa es queda sol i contracta com a ajudant Agustí Centelles, llavors un jove de divuit anys.

Lluny de conformar-se amb les feines rutinàries que genera la ciutat, es concentra en nous punts de vista com, per exemple, el que li ofereix el suplement esportiu del diari La Noche, La Gaceta Deportiva ―on destaca especialment per la seva visió dels espectacles esportius―, o bé les ja esmentades fotos aèries que realitza a partir del 1929, gràcies al lloguer d’una avioneta ―una iniciativa que pren cos en el context de l’eufòria fotogràfica provocada per l’Exposició Internacional de Barcelona. Badosa també destaca per fotografiar a la nit els ambients del conegut com a Barri Xino de Barcelona.

Fotoperiodista inquiet, innovador, afable, noctàmbul i alhora una persona abocada completament a la seva professió, pateix una certa davallada laboral quan s’exhaureix l’interès per l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona. El 1934 tanca el seu estudi i ara incorpora a la feina el seu fill Josep Maria com a ajudant. Fins i tot perd embranzida i presència a les publicacions de Pich i Pon.

La Guerra Civil, paradoxalment, li permetrà refer-se d’aquesta davallada laboral. Pare i fill tornen a treballar amb intensitat. Consta, per exemple, l’encàrrec d’El Día Gráfico per a cobrir el desembarcament republicà a l’illa de Mallorca l’estiu del 1936, així com bona part de les fotografies dels bombardejos sobre Barcelona. De sobte, però, Josep Badosa mor el 4 d’octubre de 1937 a causa d’una pneumònia i s’estronca una trajectòria especialment intensa, que desenvolupa com un més entre aquells que després es consideraran els grans fotoperiodistes dels anys vint i la Segona República, com Josep Brangulí, el mateix Agustí Centelles o Carlos Pérez de Rozas, per exemple.

El seu fill continua treballant al llarg de la guerra i, en acabar, Josep Maria Badosa es veu obligat a lliurar els fons de l’arxiu professional del pare i els seus als vencedors, en especial les fotografies sobre la guerra, si bé una petita part d’aquestes feines ja havien estat dipositades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. La part lliurada a les tropes franquistes no es va conservar catalogada i es va malmetre, tant el material com l’atribució d’autoria dels Badosa. A Josep Maria Badosa, a més a més, se li retirà el carnet professional i no es pogué dedicar al fotoperiodisme després de la guerra. L’any 2011, la família va lliurar a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona 779 fotografies que conservava de la col·lecció particular de Josep Badosa.

 


 

Referències a Internet

 

Fotografies

  • Josep Badosa. Repòrters Gràfics. (Recull de deu fotografies)

 

Bibliografia

  • González, Pablo; Antebi, Andrés; Ferré, Teresa; Adam, Roger. Reporters gràfics: Barcelona 1900-1939. Vol. 2. Barcelona: Arxiu Nacional de Catalunya, 2015, p. 124-125.
  • Cruañas i Tor, Josep. «Josep Badosa i Montmay». Capçalera [en línia], núm. 15 (1990), p. 33-36.

 

FSD

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal