Maria Cinta Balagué i Domènech

Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1898 - Barcelona, 3 de juny de 1985

Gèneres periodístics: Ràdio   Presentador/a 

Seccions: Societat/Costums

Mitjans: Ràdio Barcelona  

Locutora i redactora en els primers anys d’emissió de la ràdio a Barcelona, Maria Cinta Balagué experimenta una profunda atracció pel nou mitjà de comunicació que no abandonarà al llarg de la seva vida, si bé la tasca a les ones només la va ocupar quatre anys. De fet, ella treballa com a funcionària de l’Ajuntament de Barcelona, feina en la qual també és una pionera, atès que va ser la primera dona a obtenir una plaça pública a l’Administració. A la ràdio es posa al capdavant d’un programa de tipus magazín dedicat a les dones, i ocupa, per tant, un paper equiparable al de les periodistes que escriuen a les primeres seccions femenines que sovintegen a la premsa en la dècada dels anys vint, una primera oportunitat per a les dones d’obtenir un espai com a públic, però també una possibilitat per a fer-ho com a redactores i productores. De fet, quan es repassa la irrupció de les primeres periodistes a les redaccions en el primer terç del segle passat, es percep que la majoria de les periodistes van escriure en aquests apartats dedicats a assumptes considerats femenins, com un primer pas per a col·laborar o finalment entrar a les redaccions.

Maria Cinta Balagué estudia magisteri i en acabar, es presenta el 1917 a unes oposicions convocades per la Diputació, en què obté la segona posició. Com que no hi havia una segona plaça convocada, se li ofereix treballar a l’Ajuntament de Barcelona, una oferta que accepta després de dubtar un cert temps. Té dinou anys i és la primera dona a fer-ho. A la ràdio arriba uns anys després, gràcies a una crida que fa l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona entre les seves afiliades, a la qual respon Balagué. En aquell moment, Ràdio Barcelona ja havia emès un programa adreçat a les dones, Charlas para la mujer, que estava en mans d’un locutor, Joaquín Arrarás, i s’emetia un cop a la setmana durant un quart d’hora. Però ara els directius de l’emissora pensen a incloure-hi una dona per a eixamplar i renovar el programa.

D’aquesta manera, Balagué comença el 1926 la seva participació en la ràdio, sempre com a segona ocupació professional. Dues tardes a la setmana s’encarrega amb el pseudònim de Salus de la «Sección literaria femenina», un espai on les oients poden enviar els seus escrits perquè siguin llegits per antena. La iniciativa, adreçada a un públic amb una certa formació, s’emet dins un nou programa general diari, conduït per locutors, Radio telefonía femenina. La secció que condueix Balagué dura trenta minuts, s’emet els dimarts i divendres, i comença a les sis de la tarda.

La secció resulta un gran èxit i en poc temps s’ha de desdoblar per a encabir nous espais dedicats a la moda i a les recomanacions pràctiques a causa de la gran participació del públic, que reafirma el paper de Balagué com a conductora al capdavant de la secció. En dos anys, la secció es converteix en un nou magazín de tarda, Sección femenina. Maria Cinta Balagué n’és la conductora i s’envolta d’un equip de dones, cadascuna amb una secció pròpia, com feien en aquella època algunes revistes adreçades a la dona de gran èxit, com El Hogar y la Moda, dirigida per María Luz Morales, o La Dona Catalana.

El programa representa una destacada novetat en la ràdio de la ciutat i té un considerable paper informatiu. Ara bé, el to dels plantejaments editorials del programa resulta força conservador, ja que no es proposa en absolut cap reivindicació de les dones, més enllà de tenir presents les seves necessitats culturals. Sección femenina s’emet dues vegades a la setmana i té un seguit de col·laboradores que també provenen de l’Institut de la Dona. A més, es convida la dona a escriure al programa, fer demandes, peticions o consultes personals i, fins i tot, a llegir per antena els seus propis textos, un cop superada una prova de veu.

Amb l’èxit assolit, Salus abandona el pseudònim i utilitza el seu nom real. A ella correspon el mèrit d’haver concebut, organitzat i presentat un magazín àgil amb continguts informatius i de servei per a les dones, un format que encara avui és present a la programació radiofònica. Sección femenina, sempre emès en castellà, s’allarga fins al febrer del 1929, quan l’emissora passa a dependre totalment d’Unión Radio Barcelona.

Des del punt de vista ideològic, Maria Cinta Balagué no és una persona innovadora, més aviat al contrari. Conservadora i tradicional, es dirigeix a una dona familiar que assumeix les seves funciones domèstiques de cura i atenció de la família. Com fan la majoria de publicacions femenines dels anys vint, estableix un diàleg directe amb les oients, i difon les seves demandes i emet els discos i cançons sol·licitats. La conductora comenta i respon en antena les demandes i els comentaris de les oients. Per tant, el programa promou un efecte d’identificació i comunitat que explica bona part del seu èxit. A més, es presenta com a exclusivament femení. Una tal senyoreta Pompadour s’encarrega de la secció de modes, mentre que la senyoreta Maintenont ho fa de la secció anomenada «Ciència domèstica».

Amb una bona formació i una destacada capacitat i empenta personal, Balagué es converteix no sols en la primera locutora de ràdio de Catalunya, sinó en la impulsora d’un model informatiu basat en la comunió d’interessos i la sensació de complicitat amb l’audiència. Com a funcionària, no abandona mai l’Ajuntament de la ciutat, on arriba a dirigir la secretaria de Concejalías de l’Ajuntament en època franquista. Es jubila el 1968, probablement sense ser conscient del paper que havia portat a terme dins el periodisme radiofònic a finals dels anys vint, quan anava a treballar a la ràdio un parell de tardes a la setmana.

 

Referències a Internet

• Joaquín Roca Ros. «Doña María de la Cinta Balagué, más de medio siglo funcionaria del Ayuntamiento barcelonés». La Vanguardia, 14 de novembre de 1976, p. 31.
• Sílvia Espinosa. «La pionera radiofónica olvidada». Barcelona Metròpolis, núm. 94.

 

Bibliografia

• Espinosa, Sílvia. Dones de ràdio: Les primeres locutores de Catalunya. Barcelona: Albertí, 2014, p. 31-40.
• Espinosa, Sílvia. «Cuando María Cinta Balagué radió el primer magazine». Historia y Comunicación Social [en línia], vol. 18 (octubre 2013), p. 157-167.

 

FSD

9/3/2023