Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Retrat de Ramon Casas (entre 1903 i 1906). Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Lluís Bagaria Bou

Barcelona, 28 d'agost de 1882 - L’Havana (Cuba), 26 de juny de 1940

Gèneres periodístics: Caricaturista  Humor  Orientació 

Seccions: Opinió Política Societat/Costums

Mitjans: El Sol   España   La Vanguardia  

 

Dibuixant i caricaturista de gran èxit, enceta l’ofici a la premsa catalana fins que el 1911 salta a Madrid, ciutat on desenvolupa el gruix de la seva vida professional, sobretot a la revista España i al diari El Sol, on consolida la seva carrera. Després de passar un temps en l’oblit, els historiadors reivindiquen el seu llegat artístic i el consideren un dels grans dibuixants del primer terç del segle xx, perquè renova la caricatura gràcies a un traç fi ―d’aparença senzilla però extremament expressiu― amb què dibuixa tot un ventall de personatges il·lustres. La seva producció arriba a la màxima expressió durant la Segona República, quan es converteix en una celebritat de la premsa. Torna a Barcelona durant la Guerra Civil, l’any 1937, i col·labora a La Vanguardia. La mort d’un fill al front i la derrota imminent de la democràcia l’empenyen a l’exili, una càrrega massa dura per a ell. Arriba a París el 1938 i després marxa cap a l’Havana, on mor pocs mesos després d’arribar, el juny del 1940.

Lluís Bagaria és fill de Barcelona. El seu pare mor quan ell té disset anys i el jove intenta mantenir la família de diferents maneres, però no se’n surt. Fins i tot emprèn amb la seva mare un viatge a Mèxic a la recerca d’oportunitats laborals, del qual tampoc no treuen gaire profit. En una de les feines que accepta per a sobreviure ―pintar un bodegó i una escenografia per encàrrec― assoleix un èxit inesperat que li fa creure en les seves capacitats artístiques. Un cop retornen a Barcelona, el 1900, Bagaria comença a dibuixar. A poc a poc s’integra en els ambients bohemis amb l’esperança de poder encetar la seva vocació per la pintura. Es fa amic de Santiago Rusiñol, que esdevé el seu mentor. Coincideix i col·labora amb altres artistes consagrats com Ramon Casas, Pablo Ruiz Picasso, Isidre Nonell o Josep Maria Xiró. Amb aquests dos últims, participa en la seva primera exposició, a la Sala Parés el 1903, on presenta alguns paisatges sense gaire èxit.

Serà a la mateixa sala dos anys després on, animat pels seus amics, presenta una mostra de les caricatures que comença a fer de manera espontània a les nits, a les vetllades de teatre que passa amb el seu amic l’actor Enric Borràs. Quan visiten el restaurant de torn, se li demana sovint que dibuixi algú dels presents i ho fa amb gran eficàcia. Primer dibuixa sobre cartons i, més endavant, porta paper per a enllestir la tasca amb més elegància. La primera mostra d’aquestes caricatures té un gran impacte en el públic. Havia publicat alguna caricatura des del 1902 a la revista La Tomasa i El Rector de Vallfogona, com una mena de divertimento. En realitat, ell volia ser pintor, però la resposta de les persones dibuixades i de l’entorn resulta tan entusiasta que en poc temps decau el seu interès per la pintura. Exposa de nou a Terrassa el 1907 i a Barcelona el 1910, en la mostra que suposa la culminació artística de la seva caricatura, en la qual exhibeix la senzillesa de traços que augmenta la força expressiva dels seus retrats i que el farà famós. L’èxit es consolida gràcies a les il·lustracions que publica a la premsa. Hi participa sovint des del 1905 a La Tribuna, Or i Grana (1906), a més d’altres aparicions esporàdiques a ¡Cu-Cut!, El Diluvi Il·lustrat o L’Avi, amb dibuixos de bona part de la societat barcelonina de l’època.

L’experiència amb Or i Grana, però, acaba malament per culpa d’una galeria de dibuixos sobre dones catalanes que l’enfronta al catalanisme conservador, de forma que el dibuixant perd presència a Barcelona i afronta, el 1908, un viatge a l’Havana, on s’instal·la durant dos anys i viu de la seva feina continuada al setmanari il·lustrat Fígaro i al Diario Español. Per primera vegada pot viure dels seus dibuixos. Quan retorna, ho fa a Madrid, aprofitant que el diari La Tribuna, amb el qual havia col·laborat el 1905, s’estableix a la capital. Hi col·labora de manera intermitent al llarg de cinc anys, tot i la distància ideològica que manté amb el diari conservador. El seu treball és qualificat per la crítica com una mena de «retrat espiritual» dels personatges.

El 1912 salta al diari El Sol, propietat de Nicolás María de Urgoiti i animat per l’ascendència de José Ortega y Gasset, on el seu republicanisme es troba més còmode. Destaca el paper revulsiu del seu estil gràfic a la ciutat, on deixa una llarga i sòlida petjada en els quasi vint-i-cinc anys que hi va viure. Més que un retrat còmic fa una estilització gairebé elàstica del cos o el rostre del personatge, que queda representat amb precisió per poc més d’una llarga corda de línies corbes que, per sorpresa de l’espectador, conté l’essència del protagonista. Un traç sintètic que compon un dibuix un pèl ornamental, ple de petits simbolismes i inesperadament eficaç. La ciutat i el seu estatus, a més, li permeten gaudir a fons de la vida mundana i nocturna, per la qual sempre ha tingut una especial predilecció.

Es consagra a la premsa de la capital durant la Primera Guerra Mundial, en especial a la revista España des de la seva creació el 1915, també en mans de Nicolás María de Urgoiti i dirigida per Ortega i Gasset. En referència a la guerra, es mostra profundament antigermànic, un esperit que recorda d’alguna manera la campanya que porta a terme Feliu Elies, Apa, a la revista barcelonina Iberia (1915-1918) per a defensar la causa aliada. Aquesta posició li costa denúncies de l’ambaixada alemanya, multes i problemes diversos, però Bagaria no sap abaixar el to. Abrandat i fervent republicà, també té problemes quan dibuixa els personatges de la Casa Real.

Els anys de la dictadura de Primo de Rivera tampoc no li resulten senzills. De caràcter molt crític, els seus dibuixos incorporen segones lectures i al·lusions amagades per a evitar problemes, però no sap modular el seu pensament. De fet, en el pitjor moment de la persecució, no li queda altre remei que encetar un llarg viatge per Sud-amèrica, on continua publicant a la premsa local dibuixos i caricatures que barregen la mordacitat i la lucidesa. Militant socialista, republicà i federalista, sempre va ser definit com un home bohemi, creatiu i generós. El desordre en què viu ―una barreja d’excessos nocturns, gastronòmics i sentimentals― suposa un problema emocional i econòmic per a la seva família. Tanmateix, la seva caricatura diària mai no falla. Serà durant la Segona República quan esclata el seu prestigi, gràcies al suport de grans figures de la cultura que van des de Miguel de Unamuno fins a Ramón Pérez de Ayala, tot i que el seu estil estilitzat i poc figuratiu també tenia detractors.

El desembre del 1936 La Vanguardia anuncia a la seva portada la novetat de la publicació en exclusiva al diari de les caricatures i vinyetes de Lluís Bagaria. El dibuixant hi publica cada dia. Torna d’aquesta manera a Barcelona i dibuixa, durant poc més d’un any, la guerra en curs amb una cruesa estilitzada contra els instigadors de la massacre. Especialment famosos són els dibuixos dels tres mandataris que atien la guerra contra la República: Franco, Mussolini i Hitler. La mort el juliol del 1937 del seu fill Luis, també dibuixant, per un accident amb una arma al front d’Aragó, i la situació de Barcelona amb els bombardejos rebels determinen el seu exili. Bagaria marxa camí de París el maig del 1938 i viatja posteriorment a l’Havana, on mor finalment el 1940. Comença llavors un llarg oblit de la seva obra del qual la crítica artística es comença a despertar a finals dels anys vuitanta del segle passat.

 


 

Referències a Internet

 

Dibuixos i vinyetes

 

Bibliografia

  • Capdevila, Jaume. Bagaria, la guerra no fa riure. Barcelona: Dux Editorial, 2007.
  • Capdevila, Jaume. Bagaria, les caricatures antifeixistes a ‘La Vanguardia’ (1936-1939). Barcelona: Duxelm, 2007.
  • Elorza, Antonio. Luis Bagaría: El humor y la política. Barcelona: Anthropos, 1988.
  • Esteban, José. Caricaturas republicanas. Madrid: Rey Lear, 2009.
  • Villalón, Emilio Marcos. Luis Bagaría: entre el arte y la política. Madrid: Biblioteca Nueva, 2004.
  • Luis Bagaría (1882-1940). Catàleg de l’exposició. Madrid: Ministerio de Cultura, 1983.
  • Lluís Bagaria: Caricaturista del món barceloní. Catàleg de l’exposició. Sabadell: Museu d’Art de Sabadell, 2003.

 

FSD

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal