Prudenci Bertrana Comte

Tordera (Maresme), 19 de gener de 1867 - Barcelona, 21 de novembre de 1941

Gèneres periodístics: Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Opinió Cultura Arts escèniques

Mitjans: Ciudadanía   L’Esquella de la Torratxa   La Campana de Gràcia   La Veu de Catalunya  

Prudenci Bertrana neix circumstancialment a Tordera, tot i que la seva implicació cultural, política i social amb la ciutat de l’Onyar fou absoluta i imprescindible per a entendre el desvetllament de la cultura de la Girona d’inicis del segle xx. Bertrana era un escriptor amb ànima de pintor, o potser al revés. De totes maneres, excel·lí en ambdues disciplines.

Bertrana participa en gairebé tots els projectes periodístics que des de la cultura s’endegaren en aquells anys. El pas per Vida li facilitarà l’accés a Barcelona, amb les col·laboracions que fa a la revista barcelonina Catalunya. Pocs dies després de l’aparició de Vida veié la llum L’Enderroch. Era una revista amb uns objectius culturals similars a l’anterior ―revitalitzar l’ensopiment cultural gironí―, però amb uns plantejaments ideològics molt diferents. L’Enderroch representava l’esperit del republicanisme federal, inspirat per Pi i Margall. Els seus impulsors eren personatges que ben aviat se significarien com els autèntics artífexs de la cultura gironina: Miquel de Palol, Xavier Monsalvatge, Carles Rahola i, naturalment, Prudenci Bertrana, entre altres. Com molt bé definí Joan Vinyas i Comas a les seves memòries, Vida i L’Enderroch representaven la dreta ―la Lliga― i l’esquerra ―la Unió Republicana― de Girona.

Així, gairebé cap de les revistes culturals que s’editaren a Girona no van ser alienes a Bertrana. A banda de Vida i L’Enderroch: Suplemento Literario de El Autonomista, Armonía, Scherzando, Lletres, Studi, Labor Científica, Lectura ―d’aquesta revista en fou el director― i Cultura.

Miquel de Palol havia escrit sobre Bertrana que «era força més gran que tots nosaltres, se l’havia d’anar a trobar, i no sempre, en els llocs més errívols. Vivia una vida estreta i turmentada que havia de resoldre, d’una manera o altra, cada moment de cada dia, i això li donava un caràcter aspre i vague que influí poderosament en tota la seva obra futura».

Prudenci Bertrana s’implicà, també, i per raons més o menys circumstancials, en el periodisme polític gironí. Així, a finals de la primera dècada de segle el republicanisme gironí posà en pràctica l’estratègia d’atreure’s els serveis dels intel·lectuals més emblemàtics de la ciutat de Girona, com eren Prudenci Bertrana, Carles Rahola i Pere de Palol, vinculant-los a diferents publicacions periòdiques de nova creació. En un reduït espai de temps ―tretze mesos, del juliol del 1910 a l’agost del 1911― ens trobem amb tres periòdics republicans ―Ciudadanía, Catalanitat i Ciutadania―, tots d’un elevat contingut polític, per bé que no s’ajustava massa amb l’esperit dels intel·lectuals esmentats. Prudenci Bertrana, que inicialment havia pres part, juntament amb Palol i Rahola, en la redacció de Catalanitat, assumeix la direcció de Ciudadanía; el seu compromís responia a la relació que tenia amb el metge i filòsof andalús, director del Manicomi Provincial, Diego Ruiz, el qual ja l’havia fet desistir de col·laborar amb Catalanitat i acceptar la direcció de Ciudadanía ―que representava els interessos de la Unión Republicana― a canvi d’una migrada remuneració. En aquests anys, 1910-1911, i malgrat l’èxit que Bertrana havia obtingut com a escriptor amb obres com Josafat (1906) o Nàufrags (1907), no sortia d’estreteses econòmiques. La seva filla Aurora relacionà més l’activitat periodística del seu pare al servei del republicanisme amb aquesta penúria econòmica, que no pas amb una veritable vocació política: «Per a guanyar el modestíssim sou de redactor en cap o director (poseu-hi el títol que més us plagui) […] hauria d’endegar, en un castellà periodístic escrit a correcuita, articles d’actualitat i gasetilles tendencioses, segurament contràries a les seves idees. I dic “contràries a les seves idees” perquè […] era l’home menys políticament compromès que he conegut […] era de mena conservador i liberal i de català de cor sense arribar a “catalanista” […]. Crec poder afirmar que, si va entrar a treballar en un diari d’idees avançades, va ser únicament perquè a Girona no n’hi havia cap més que li oferís feina». Pere de Palol ratifica en gran manera aquesta observació. De fet, en els mateixos ambients republicans ja havia sorprès considerablement que fos Bertrana l’escollit per a dirigir el periòdic, la majoria es preguntava d’on havia sortit i quins mèrits havia fet per exercir tal responsabilitat ―o sigui, el seu nomenament no havia despertat unanimitats.

El mes de gener del 1911 Ciudadanía insereix un article que ja havia estat publicat amb anterioritat al periòdic madrileny Vida Socialista i al valencià El Pueblo, signat per un periodista argentí. El contingut del text era una denúncia dels militars de tot el món, als qui qualificava de raça funesta i sanguinària que calia abolir. Bertrana únicament havia posat en pràctica una tècnica periodística molt habitual en aquell temps: la utilització de les tisores, un exercici d’altra banda ben lògic en el cas de Bertrana, si ens atenim al fet que en el periòdic havia de desenvolupar gairebé totes les funcions, des de redactar els editorials fins a fer de repòrter, compaginador, corrector de proves i, fins i tot, de mosso. Com recorda el mateix Bertrana en la seva novel·la autobiogràfica El vagabund: «tothom li demanava articles vibrants, càlids, encoratjadors, arriscats. Abans que ensopir el seu diari preferia espigolar en les planes dels altres. Una demanda peremptòria d’original i un cop de tisores barroer; simplement això l’havia emmallat en la teranyina envescadora i subtil, però fèrria, d’una llei excepcional». Així, i malgrat haver-se publicat anteriorment en altres mitjans escrits, la qual cosa, d’entrada, no podia induir a pensar al director de Ciudadanía que li podria comportar qualsevol mena de problema, se li aplicà l’ominosa Llei de jurisdiccions, i l’article fou considerat desafecto a las instituciones de la nación, de la patria espanyola: s’obria un procés militar contra Prudenci Bertrana.

En les seves declaracions al tribunal militar, Bertrana adopta una actitud molt pragmàtica, i afirma que mai no havia volgut ofendre les institucions armades. També es posa a les ordres del tribunal, i assegura que mentre duri el procés no s’absentarà de la ciutat de Girona. Passaren els dies, i com recorda el mateix Bertrana, s’arribà a imaginar que, ben informat pel jutge, el procés havia estat sobresegut. Però, un matí, quan més refiat estava, el secretari del coronel li portà un plec on hom manava «que se constituya inmediatamente en prisión». La mobilització de persones influents de la societat gironina i la reacció de la premsa catalana foren considerables. De fet, més que defensar Bertrana hi havia l’únic propòsit de blasmar una llei injusta.

Al cap de sis dramàtics i eterns dies, Bertrana va obtenir la llibertat provisional, a l’espera que es reunís el consell de guerra, la qual cosa no tardà gaires dies a produir-se. Des de la Capitania General de Barcelona demanaren informes del processat, i des de Girona respongueren definint-lo com un subjecte inútil, pertorbador, un vagabund sense ofici ni benefici, que no feia altra cosa que passejar les seves pretensions d’intel·lectual separatista. La defensa basà la seva argumentació en la contradicció que representava que un escrit pogués resultar inofensiu en una localitat i, en canvi, terriblement perillós en una altra. A més, afegí, que Ciudadanía tenia una tirada curta, l’article devia haver estat llegit per menys de tres-centes persones, i reflexionà: «És que creieu que els nobles, pacífics i morigerats gironins són més fàcils a la subversió, més esponjosos per a absorbir doctrines dissolvents, que els madrilenys i valencians?», i s’interrogà si s’havia incoat cap expedient a Vida Socialista o a El Pueblo; la negació fou la resposta del jutge.

Després d’uns dies de deliberacions en què Bertrana es plantejà enfilar l’exili francès ―malgrat que desistí aconsellat pels seus assessors―, arribà el desfavorable veredicte: sis mesos de presó, per bé que, gràcies a les pressions de personatges influents, fou indultat.

Bertrana hagué d’afrontar un judici paral·lel: el de la societat benestant gironina, que no li perdonava l’actitud irreverent d’alguns dels seus escrits, poc respectuosos amb consagrats «mites», com ara Álvarez de Castro o les dames de l’aristocràcia descendents de la famosa Companyia de Santa Bàrbara, heroïnes del setge de Girona del 1808. El destí final de Prudenci Bertrana fou l’exili a la ciutat de Barcelona, on l’editor i llibreter Antoni López Ventura li proposà la direcció de L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. A la capital catalana també ocupà un càrrec de redactor a La Veu de Catalunya.

Prudenci Bertrana morí a Barcelona l’any 1941.

 

Referències a Internet

• Prudenci Bertrana. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
• Fons Prudenci i Aurora Bertrana. Universitat de Girona.
• Domènec Guansé. «La vida i l’obra de Prudenci Bertrana». Revista de Catalunya, 24 novembre de 1926. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (22.09.2016).
• Xavier Carmaniu. «Prudenci Bertrana torna a Girona». Núvol, 13 de febrer de 2014.
• Prudenci Bertrana. Pedres de Girona (biografia i obra).

 

Articles

• «Los niños del hospicio», Ciudadanía, 22 de gener de 1911. Biblioteca Virtual de Prensa Histórica.
• «De com quatre joves devingueren conservadors i de com fundaren un periòdic», L’Esquella de la Torratxa, 2 de febrer de 1912. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA).
• «L’eficàcia del periodisme», La Veu de Catalunya, 19 de juliol de 1929. Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA).

 

Bibliografia

• Costa, Lluís. Història de la premsa a la ciutat de Girona (1787-1939). Girona: Institut d’Estudis Gironins, 1987.
• Costa, Lluís. Els mitjans de comunicació a Girona (1787-2003). Girona: Institut d’Estudis Gironins, 2003.
• Moreno i Gelabert, Anna (coord.). Prudenci Bertrana: La presó de l’ànima. Girona: Diputació de Girona: Museu d’Art de Girona, 1999.
• Figueres, Josep M. La Veu de Catalunya (1899-1937). Barcelona: Base, 2013.
• Fulcarà, M. Dolors. Girona i el modernisme: Contribució a la història dels ambients político-culturals del començament de segle. Girona: Institut d’Estudis Gironins, 1976.
• Granell Nogué, Glòria. Prudenci Bertrana: Els primers passos de l’artista. Girona: Ajuntament de Girona, 2003.
• Palol, Miquel de. Girona i jo. Girona: Tanagra, 1991.
• Vinyas i Comas, Joan. Memòries d’un gironí. Girona: Impremta Masó, 1932. Reedició a cura de Lluís Costa amb l’estudi: Una visió de la premsa de Girona (estudi introductori). Girona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2002.

 

LCF

9/3/2023