Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Aurora Bertrana i SalazarGirona, 29 d'octubre de 1892 - Berga (Berguedà), 3 de setembre de 1974 Gèneres periodístics: Cròniques Articulisme Seccions: Societat/Costums Mitjans: D’Ací i d’Allà Mirador La Humanitat La Publicitat Presència
Escriptora i periodista, dedica la primera part de la seva vida a l’estudi de la música per influència del seu pare, el també escriptor Prudenci Bertrana. Aquests estudis li permeten viatjar a l’estranger, graduar-se i obtenir una primera professió com a virtuosa del violoncel. També, viatjar i obrir-se a uns espais de coneixement d’altres cultures que la portaran a escriure un seguit d’articles a la premsa de gran impacte i que l’encaminaran cap a l’antiga vocació d’escriptora. Aquest intens treball a la premsa, realitzat entre el 1926 i el 1936, consisteix en un seguit d’innovadores cròniques sobre altres cultures, primer sobre la Polinèsia i després sobre el Marroc, que la converteixen en una pionera del periodisme de viatges i, en especial, en una promotora de la reflexió comparada del paper de la dona a diferents cultures, de la qual l’occidental cristiana no surt gaire ben parada. Gràcies a aquesta trajectòria, Aurora Bertrana esdevé un personatge destacat de l’àmbit cultural de Barcelona i un fenomen comunicatiu, posició que li permet recuperar ―a prop dels trenta anys, ja casada― el projecte de convertir-se en escriptora, tal com desitjava des de ben petita. Filla de Girona, neix en el si d’una família senzilla establerta al barri del Mercadal. Estudia a l’escola del pedagog Josep Dalmau i cursa francès al convent de les Soeurs de la Misericorde. Com s’ha dit, la figura del seu pare, escriptor i folklorista, té molta importància: primer perquè la dirigeix cap a l’estudi de la música i després, un cop la filla esdevé una periodista important, li reconeix els mèrits quan escriu amb ella a quatre mans una novel·la, L’illa perduda, que es publica el 1935, en una significativa mútua acceptació reconciliadora. Abans, però, una Bertrana ben jove tria el violoncel com a instrument quan s’incorpora a l’Acadèmia Ainaud a Barcelona. Guanya els seus primers diners tocant en un tercet de senyoretes, i fins i tot ajuda la família amb els ingressos que se’n deriven. Passa una temporada a casa de l’escriptora Carme Karr, que el 1923 li facilita l’accés a l’exclusiu Institut Dalcroze de Ginebra per a perfeccionar els estudis de música, tot i que Bertrana no encaixa del tot en el classisme propi de la institució. En aquests moments publica alguns articles esporàdics a la premsa de Barcelona, que anticipen la intenció de fer servir el desclassament que provoca viure a l’estranger com a estímul per a la creació literària. El 1924 abandona els estudis de música i es matricula a la Facultat de Lletres de la Universitat de Ginebra. A banda, obté un gran èxit tocant en petites orquestres als hotels dels Alps, on arriba a formar la primera orquestra de jazz femenina d’Europa. L’èxit li propicia un contracte permanent a París, on coneix i estableix amistat amb Lluís Nicolau d’Olwer, en aquell moment exiliat de la dictadura de Primo de Rivera. Nicolau esdevindrà amb el temps el seu mentor dins l'àmbit periodístic de Barcelona. Assolida la independència econòmica gràcies a la música, coneix qui serà el seu marit, un enginyer industrial suís de bona família, Denys Choffat, amb qui Aurora Bertrana pensava que seria senzill complir el seu objectiu de poder-se dedicar a la literatura. Es casen el maig del 1925, però de seguida comprenen que no tenen el suport que esperaven de la família i que necessiten una sortida. La troben un any després, quan accepten una oferta de treball que reben d’una empresa que construeix una central elèctrica a Papeete, Tahití, a la Polinèsia francesa. Aquest viatge precipitarà la vocació literària de Bertrana gràcies a la forta impressió que produeixen en ella els paisatges i indrets que descobreixen al llarg de les setmanes de viatge i, en especial, quan arriben a Tahití. Instal·lats a l’Hotel Tiaré, la vida en aquell racó de la Polinèsia li sembla «una pintura japonesa animada». Encara li provocarà un impacte més intens descobrir els costums ancestrals que organitzen la vida familiar dels nadius, un sistema afectivosexual de poligàmia espontània que permet canviar de parella amb sintonia i naturalitat, i una organització del parentesc en què els fills són assumits per les mares i alhora per la comunitat, no per una determinada parella. La dissolució de la figura paterna i el paper autònom i lliure de les dones impressionen profundament Aurora Bertrana, que experimenta la necessitat d’explicar una forma tan diferent i equilibrada d’entendre la progènie. Aquestes sensacions, embolcallades amb la descripció d’un paradís exòtic, es presenten en uns primers articles publicats entre el juny del 1928 i el novembre del 1929 a la revista D’Ací i d’Allà, i també a la revista Mirador i al diari La Nau. El conjunt de cròniques i relats sobre la vida autòctona a la Polinèsia va tenir un gran impacte a la premsa de la ciutat. Quan la parella retorna a Barcelona el 1930, Aurora Bertrana és força coneguda i publica el llibre que recull les seves experiències, Paradisos oceànics, a l’editorial Proa. L’edició s’exhaureix en quinze dies, tot i que té el preu d’una exquisidesa: quinze pessetes, el triple d’una novetat editorial del moment. Es tradueix al castellà el 1933 i suposa l’inici de la carrera literària de Bertrana, però també la seva consolidació a la premsa barcelonina, en la qual tindrà una continuació com a reportera i articulista. De fet, la gran notorietat assolida li permet desplegar una intensa feina com a conferenciant i decideix, fins i tot, participar en política. Ja el 1931 es presenta com a candidata per Esquerra Republicana de Catalunya al Primer Congrés de la Segona República. Com que no surt elegida, desisteix d’estar en el primer pla de la política, però no de l’activisme en defensa de les seves idees. L’eix d’aquestes idees té a veure amb el feminisme, en la defensa del qual participa amb altres dones en la creació del Lyceum Club a Barcelona, que arriba a presidir. Es tracta d’un club adreçat a reunir dones il·lustrades de diferents àmbits de la cultura i la vida pública, que faciliti la relació entre elles i sobretot que els permeti fer-se sentir dins la societat. No és pas una institució nova, sinó que recull una tradició que recorre Europa des de la creació del primer lyceum a Londres, el 1908. Bertrana augmenta la participació a la premsa. Des del 1933 publica al diari La Humanitat articles d’opinió, mentre que a L’Opinió insisteix en la literatura de viatges, una combinació que mantindrà com una doble vessant temàtica. Després de publicar una segona recopilació de narracions de viatges el 1934, Peikea, i de redactar i publicar la novel·la L’illa perduda amb el seu pare, Aurora Bertrana emprèn el 1935 un segon viatge de caràcter antropològic, ara al Marroc, per a estudiar la situació de la dona en la cultura veïna i, per extensió, comprendre millor la pròpia. Visita de forma sistemàtica diferents ambients, des d’harems fins a presons, en un esforç d’anàlisi i relat que s’expressa directament en els articles que envia a La Publicitat entre el juny i el novembre del 1935. Troba prou coincidències entre el model d’home que hi ha al Marroc i el que existeix a les societats occidentals, i insinua, per tant, l’existència un patriarcat comú. En retornar, els articles esdevenen de nou un llibre, El Marroc sensual i fanàtic, publicat l’abril del 1936. Quan esclata la guerra, el seu marit ―de qui s’havia distanciat― passa a la zona franquista i des d’aleshores queden separats. L’any 1937 Aurora Bertrana participa com a redactora en la revista Companya, on col·laboren només dones, entre altres, Carme Monturiol, Anna Murià o Mercè Rodoreda. El juny del 1938 s’exilia i es refugia a casa de la família del seu marit, a Ginebra, però les dificultats de la convivència fan que visqui de feines precàries i de diferents ajuts. Alhora, col·labora regularment amb algunes publicacions suïsses, com La Semaine Littéraire i La Gazzette de Lausana. Entre el 1946 i el 1948 resideix a Prada de Conflent per a poder visitar la seva mare, que viu a Andorra. A Prada manté relació amb Pau Casals i Pompeu Fabra, mentre desenvolupa una intensa feina literària. Torna a Catalunya el 1950, després de dues negatives oficials, i continua escrivint bàsicament obres de ficció. Tot i el silenci públic que l’envolta, l’oblit de bona part de les seves amistats anteriors i una forta sensació de viure més als llibres que a la vida, Aurora es concentra en la creació i en la memòria del seu temps en una mena de llarg exili interior. Escriu esporàdicament a la revista Presència, de Girona, entre el 1967 i el 1971, com a expressió de la bona entesa amb la revista, que publica un monogràfic sobre el seu pare pel centenari del naixement. Bertrana rebutja de col·laborar-hi més enllà de la celebració perquè està molt ocupada, sobretot en la redacció de les seves memòries. En total envia a Presència set articles literaris. Amb tot, i entre altres narracions, Bertrana publica finalment les seves memòries. El primer volum, el 1973, i el segon, el 1975, després de morir a Berga un any abans. La Biblioteca de la Universitat de Girona conserva el Fons Prudenci i Aurora Bertrana, que inclou part de la biblioteca i l’arxiu personal dels Bertrana, pare i filla.
19/2/2021 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal