Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Maria Aurčlia Capmany, 1975. © Colita. Font: Arxiu Nacional de Catalunya.

Maria Aurčlia Capmany i Farnés

Barcelona, 3 d'agost de 1918 - Barcelona, 2 d'octubre de 1991

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Rŕdio   Televisió 

Seccions: Cultura Política Opinió Societat/Costums

Mitjans: Serra d’Or   Mundo Diario   Avui   Rŕdio 4   El Periódico de Catalunya  

 

Assagista, dramaturga i crítica literària, la seva trajectòria destaca per l’activitat pública i cultural que desenvolupa en especial durant el tardofranquisme i la transició. Articulista tardana i de forta personalitat, escriu a la premsa i participa puntualment en la televisió i la ràdio per defensar amb passió un seguit d’idees que desenvolupa en articles d’intenció sociològica i literària. En conjunt, la seva reflexió ocupa un espai essencial en la defensa de les capacitats i els drets de les dones, clarament menystinguts sota la dictadura franquista, i el seu sentit crític s’estén, de retruc, a la cultura i a la política.

Neix el 1918 a Barcelona en una família il·lustrada i menestral de la qual destaca el seu pare, Aureli Capmany, folklorista i col·laborador de revistes infantils. Veïna de la Rambla durant la seva joventut, la seva formació s’atura per la Guerra Civil i experimenta el salt cultural i polític d’haver estudiat en un ambient liberal a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i passar a cursar durant la postguerra els estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona, en un clima gris i de forta repressió social. Per influència del pare aprèn un ofici, la talla i gravació del vidre, amb què ajuda la família i que manté, després, com a dedicació esporàdica. El 1952 estudia un curs a la Sorbona, a París, i quan retorna passa els primers anys de la seva vida laboral a l’ensenyament, com a professora de batxillerat a l’Institut Albéniz de Badalona i a l’Escola Isabel de Villena de Barcelona. Combina aquesta feina amb el treball incipient com a dramaturga i narradora, la seva autèntica vocació i, de fet, abandona la docència per dedicar-s’hi de ple. Tanmateix, manté un molt bon record dels temps d’ensenyament per l’autonomia amb què va poder treballar. El 1959 participa en la creació de l’Escola de Teatre Adrià Gual junt amb Ricard Salvat.

A la premsa arriba quan ja és gran, entre altres raons perquè decideix no escriure-hi en castellà. A banda d’articles d’iniciació a les revistes Ariel, Raixa o El Pont, en general literaris, s’estrena com a col·laboradora permanent a Presència el 1965, quan ja té quaranta-set anys. Després signa a Serra d’Or la secció «Dia rere dia». Aquests dos encàrrecs li confereixen una primera presència pública en què s’alinea clarament en defensa de la cultura catalana, que es referma quan coordina la secció de llibres de la revista Oriflama. En aquesta època assoleix el primer èxit literari destacat amb la novel·la Un àngel entre els morts, per la qual rep el Premi Sant Jordi el 1968.

Encara tindrà més ascendència en la seva carrera la publicació de nou assajos sobre la condició de la dona a Catalunya, unes obres pioneres que publica al llarg de tretze anys (1966-1978), i que configuren la seva condició d’intel·lectual per la important aportació al pensament feminista català. Aquesta condició es referma a la premsa, on participa amb força intensitat a partir de la dècada dels anys setanta. Col·labora sovint a la premsa diària de Barcelona, per exemple, a Diario Femenino, Mundo Diario i, finalment, a El Noticiero Universal. Més determinant resulta la sèrie d’articles que publica a Triunfo, una de les revistes més importants de l’antifranquisme, on col·labora en el mateix moment en què també ho fa Montserrat Roig, amb qui comparteix una forta amistat i molts interessos intel·lectuals des que ambdues van coincidir a l’Escola de Teatre Adrià Gual, Capmany com a docent i Roig com a alumna.

Més interessada en la seva carrera literària que periodística, Capmany entén els articles com una forma de participació pública necessària per a la defensa de les pròpies idees, no com un exercici de lluïment personal. Amb un estil ras i curt, de vegades incontinent, escriu tal com parla, sense gaires subtileses i amb l’ànim de fixar la seva posició. Els articles mostren un activisme sociopolític intuïtiu i democràtic, de tons socialistes, en el qual defensa, sense renunciar a la polèmica, el paper de la dona en tots els àmbits socials.

De fet, quan es perfila un incipient sistema democràtic al país i apareix la premsa de nova planta, Capmany es troba en el moment àlgid de la seva influència intel·lectual. S’incorpora immediatament al diari Avui, quan apareix el 1976, on signarà gairebé quatre-cents articles, bona part d’ells com a coordinadora de la secció de llibres i cultura que apareix els diumenges. En poc temps, Maria Aurèlia Capmany sucumbeix a la temptació de la participació política directa. Membre del Grup d’Independents pel Socialisme, passa a integrar-se al Partit Socialista de Catalunya. Quan Pasqual Maragall arriba a l’alcaldia de Barcelona, el 1982, Capmany s’incorpora a l’Ajuntament de Barcelona com a regidora de Cultura i d’Edicions durant les primeres legislatures (1982-1989) i després passa a ser membre de la Diputació de Barcelona, des del 1983 fins que mor el 2 d’octubre de 1991.

Polifacètica i cada cop més còmoda amb les responsabilitats públiques, no deixa d’escriure en cap moment novel·la, assaig, teatre i articles, com tampoc d’estrenar obres i defensar de forma incisiva uns interessos lliures i molt personals. Per tant, no resulta estrany que escrivís les seves memòries, a les quals dedica quatre volums, o que encara incorporés a la nòmina de col·laboracions El Periódico de Catalunya o el setmanari El Temps. Incontenible en la necessitat d’influir en la plaça pública, es desdobla els últims anys de la seva vida encara en noves funcions comunicatives, en especial a la ràdio, on troba un confort inesperat a Ràdio 4 com a comentarista i tertuliana i, fins i tot, a TVE de Catalunya com a conductora d’un magazín, Cita a mitja tarda, i d’alguns debats. No eren les primeres feines que enllestia en format audiovisual, però sí les més clarament exposades al públic, ja al final de la seva trajectòria periodística.

Els investigadors xifren la seva producció periodística entre mil quatre-cents i dos mil articles, que separen en quatre etapes que marquen un increment progressiu de la producció. Quan, entre els anys 1993 i 2000, es publica la seva Obra completa en set volums, es produeix un d’aquells incidents extraordinaris. El material sobre l’obra periodística ―recopilat per Eva Piquer entre el 1995 i el 1996 i destinat a esdevenir el vuitè volum― es va perdre misteriosament, potser en un trasllat. No s’ha pogut recuperar mai.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Balagué Anglada, Sandra. «Maria Aurèlia Capmany, periodista»Capçalera [en línia], 2018, núm. 178, p. 36-39.
  • Capmany, Maria Aurèlia. Dietari de prudències. Barcelona: Terra Nova, 1982.
  • Corretger, Montserrat (coord.). «Maria Aurèlia Capmany, pendent de redescobrir». A: Quaderns de la Càtedra Josep Antoni Baixeres. Tarragona: Publicacions de la Universitat Rovira i Virgili, 2016.
  • Pessarrodona, Marta. Donasses: Protagonistes de la Catalunya moderna. Barcelona: Destino, 2006, p. 228-247.
  • Pons, Agustí. Maria Aurèlia Capmany: L’època d’una dona. Barcelona: Meteora, 2018.

 

FSD

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal