Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Llucieta Canyà a la revista El Nostre Teatre amb motiu de la publicació de l’obra L'estudiant de Girona, 1936

Llucieta Canyà Martí

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà), 30 de gener de 1901 - Barcelona, 15 de novembre de 1980

Gèneres periodístics: Cròniques  Entrevistes 

Seccions: Societat/Costums Cultura

Mitjans: La Veu de Catalunya   El Correo Catalán  

 

Escriptora, dramaturga i periodista catalana amb una trajectòria marcada per les dificultats que pateix la dona a principis dels anys trenta pel fet de treballar fora de casa; unes dificultats que s’incrementen si la dona pretén dedicar-se a la cultura. Llúcia ―Llucieta, segons la gent que la va tractar― col·labora a la premsa abans i després de la Guerra Civil, si bé en el seu cas serà determinant que escriu poc i de forma intermitent, de manera que irromp a la premsa en dos moments diferents de la seva vida, el 1929 i el 1954, quan les circumstàncies personals i polítiques ho propicien i no quan ella hauria volgut. Se la considera una representant del model conservador del feminisme català, pròxim a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, tot i que el seu tarannà obert, la necessitat d’ocupar l’esfera pública i la deriva de la pròpia vida personal no coincideixen especialment amb el que a l’època de la Segona República es considerava una moral tradicional.

Llucieta és la filla gran d’un matrimoni menestral de la Bisbal d’Empordà, i representa la germana desperta, i fins a cert punt contestatària, de les tres filles del matrimoni, que de fet s’adapta més bé a la ciutat que a la població petita en la qual ha nascut. De tarannà decidit i amb aires moderns, avançada pel seu temps però alhora d’idees catòliques i tradicionals, marxa del poble i estudia magisteri i dret a Barcelona. A la Ciutat Comtal coincideix amb un company del poble i futur advocat i polític, Narcís de Carreras, que la introdueix a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.

El juny 1929, amb vint-i-vuit anys, s’encarrega de la secció adreçada a les dones del diari La Veu de Catalunya, anomenada «Món Femení», on escriu tres o quatre vegades per setmana fins a l’abril de l’any següent, quan deixa de col·laborar-hi. Un temps enrere havia conegut el crític de teatre del diari, Miquel Poal i Aregall, dramaturg, assagista i novel·lista, i fins i tot autor d’un assaig d’inspiració feminista el 1914. Es casen el desembre del 1930. Després del casament no se li coneixen més feines al diari, si bé publica durant la Segona República un recull poètic i després el que serà el seu llibre més famós, un assaig divulgatiu adreçat a les dones titulat L’etern femení, que apareix amb un pròleg de Josep Maria de Sagarra.

L’assaig té un èxit immediat; és una mena de guia moral per a les dones, que no poden esperar de la vida altra experiència sublim que la maternitat, tot i que l’autora defensa que puguin participar de la vida pública. Com a bona polemista, no s’està d’atacar les que considera «dones espantaocells o masculinitzades». La controvèrsia col·loca la periodista enmig de l’escena pública del moment. Canyà aprofita la popularitat per a oferir conferències i lluir la simpatia natural que té. També publica una obra de teatre que apareix tres anys després, L’estudiant de Girona. Ara bé, quan l’obra apareix a la revista El Nostre Teatre el juny de 1936, sembla que el cel es desploma sobre el seu destí. Dedica l’obra al seu marit, que acaba de morir, quan acaba de ser mare del seu primer fill, i en poc temps es casa de nou amb Santiago Manresa, un pediatre amb qui s’instal·la a Reus el 1937. Sigui per aquests o altres esdeveniments, com l’esclat de la Guerra Civil, Llucieta Canyà desapareix de l’escena pública una llarga temporada.

Poques vegades s’ha trobat tant a faltar l’estudi sobre una trajectòria periodística, l’interès dels historiadors per una feina intermitent o senzillament la feina d’algun biògraf. La figura de Canyà retorna el 1943 amb uns textos publicats al Diario Español - Diario de la Falange de Tarragona (on signa com a Lucía Cañá) i també al Setmanari Reus. Deu anys després, el seu llibre més famós es reedita i diverses crítiques a la premsa l’elogien, com si el sol tornés a sortir en ple franquisme.

L’any 1954, a més a més, reprèn la feina de dramaturga i estrena, en català, L’amor té cops amagats al teatre Romea de Barcelona. Un cop reeditat L’etern femení prova amb nous assajos sobre les relacions familiars, ara pensant en els homes, i participa, finalment, a El Correo Catalán, on s’encarrega de la secció sobre moda. En aquesta nova etapa pública destaca especialment la feina que desenvolupa els anys seixanta com a propagandista del model de família conservador que sempre ha defensat. Amb la seva desimboltura habitual, però ara sota el clima social propi del franquisme, ofereix un gran nombre de conferències sobre les incomprensions i dificultats de la vida de parella per tot Catalunya, en un esforç per a apuntalar el matrimoni religiós ―i el paper submís de la dona―, en uns moments en què la institució es comença a esquerdar. Algunes d’aquestes dissertacions s’anuncien, i fins i tot s’arriben a ressenyar, en breus notes a la premsa.

Diversos investigadors destaquen el progressiu conservadorisme de l’autora, en especial quan es repassa la correspondència que manté amb el seu amic, company i cap de redacció a La Veu de Catalunya, Manuel Brunet, als anys quaranta. Una deriva ultracatòlica que no s’adapta a l’evolució de la societat en l’època desarrollista del règim franquista. També criden l’atenció els seus esforços i maniobres per a recuperar la visibilitat pública, que l’associen a l’obra propagandística de l’Opus Dei, en un intent de recuperar el prestigi que havia tingut durant la Segona República.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal