Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Gabriel Casas i GalobardesBarcelona, 21 de desembre de 1892 - Barcelona, 14 de novembre de 1973 Gèneres periodístics: Fotoperiodisme Gestió i direcció Seccions: Local Societat/Costums Política Mitjans: La Vanguardia La Humanitat
Fotògraf català de trajectòria complexa i innovadora que expressa perfectament la creativitat que transforma el fotoperiodisme un cop es consolida com a nou ofici de la indústria informativa, a partir de finals dels anys vint del segle passat. Agosarat i resolutiu, quan Casas deixa el retrat com a dedicació essencial i surt al carrer amb la càmera, a partir del 1925, revoluciona la mirada fotogràfica. Armat amb els principis de l’anomenada nova visió, renova la posició de la càmera i transforma el punt de vista dels lectors. A més, treballa el fotomuntatge i la fotografia com a base de cartells, una mirada iconoclasta que combina diferents oficis gràfics. Ara bé, després de la Guerra Civil la feina de Gabriel Casas s’estronca a causa de la repressió política i intel·lectual que li prohibeix treballar a la premsa. Tot i que algunes nissagues de periodistes poden continuar treballant sense problemes després de la guerra ―els Merletti, els Pérez de Rozas o els Brangulí, per exemple―, altres fotògrafs són apartats i no troben altre camí que la fotografia comercial i publicitària, com s’esdevé en els casos de Gabriel Casas i Galobardes, Agustí Centelles o Josep Maria Badosa. Gabriel Casas neix en un família barcelonina de la petita burgesia que es dedica a diferents oficis lligats a la imatge. L’avi havia estat litògraf, pintor i fotògraf, i el segueix el pare també fotògraf, que ensenya l’ofici al seu fill; per tant, Gabriel Casas encarna una tradició on l’afany de modernitat i la cultura visual marquen la seva formació. Per exemple, estudia a l’escola de l’Ateneu Enciclopèdic Popular fundat pel pedagog Pau Vila el 1905. En acabar, comença a treballar com a ajudant de Rafael Areñas Tona, un reconegut retratista amb qui aprèn els fonaments de la fotografia d’estudi. El 1913, amb vint-i-un anys, viatja a l’Argentina i després s’instal·la a l’Uruguai, on mira de fer-se un nom en el retrat fotogràfic, a més de fugir de la possibilitat de ser cridat a files. No se n’acaba de sortir, i torna a Barcelona el 1917 per tornar a intentar-ho, ara amb un company fotògraf amb qui obre un estudi que tampoc no troba un lloc a la ciutat. El 1925 es decanta cap al fotoperiodisme quan obté el carnet professional necessari per a la secció d’esports. Amb el seu soci, Joan Rovira, signen com a Foto Sport. A partir d’aquest moment comença a treballar amb la posició de la càmera i l’expressivitat de les foscors com a part de la il·luminació. El 1925 es casa amb Núria Formiguera i dos anys després tenen la seva filla Núria. Com la majoria de fotògrafs, experimenta l’empenta que l’Exposició Internacional del 1929 dona a la ciutat, tot i que en el seu cas es multiplica no només la freqüència sinó també la creativitat que fa servir en les imatges. Col·labora amb la major part de diaris de la ciutat, des de La Vanguardia fins a La Humanitat, i amb diversos setmanaris i corresponsalies que exerceix per a diverses publicacions de València i Madrid. El novembre del 1930 realitza unes fotos amb càmera oculta dels detinguts catalanistes a la presó de Barcelona, encapçalats per Lluís Companys, que el consagren com a fotògraf de premsa. El treball li permet experimentar i trobar una mirada diferent, que practica especialment quan se li encarreguen reportatges, en els quals té l’oportunitat de practicar l’ús d’enquadraments inesperats, plans picats i contrapicats, però sobretot contrastos de llums i formes en la fotografia no només d’estudi sinó també d’esdeveniments. D’aquesta manera, les ombres tan estudiades de les seves composicions resulten sovint la seva signatura, igual que la ubicació de la càmera, de vegades insòlita, capaç de renovar completament la imatge dels objectes retratats. No cal dir que aquest conjunt de tècniques també funcionen en els retrats d’estudi, que ara confecciona com si hagués renovat els fonaments de la seva fotografia. Quan arriba la Guerra Civil multiplica la feina de caràcter oficial que ja havia desenvolupat a l’inici de la Segona República per a l’Ajuntament de Barcelona. Ara treballa per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat amb cartells basats en fotografies, una novetat que Casas explora fins al fotomuntatge fotogràfic realitzat a partir de superposicions de negatius. En acabar la guerra, no accepta l’oferta que La Vanguardia li presenta a ell i a altres fotògrafs per a incorporar-se al diari a canvi d’assumir els principis del nou Estat. Gabriel Casas desestima l’oferta i, a causa d’una delació, és incorporat a la causa general que la judicatura militar franquista emprèn contra els considerats «col·laboradors de la República». Passa un temps en presó preventiva i, un cop alliberat i jutjat, finalment és condemnat a dotze anys, que són permutats després per dos anys de presó atenuada. Obligat a abandonar el fotoperiodisme per qüestions polítiques, es dedica a la fotografia industrial i comercial, que difícilment podia satisfer les seves ànsies artístiques. Dedica a aquesta nova dimensió de la fotografia quasi trenta anys de la seva vida, després d’haver viscut, entre el 1927 i el 1939, un període de màxima creativitat fotogràfica a la premsa que mai més no retrobarà. Com altres demòcrates derrotats el 1939, per als quals l’exili no va ser una opció, experimenta un enfonsament complet del món i la societat que havia conegut. Casas troba un petit refugi a la revista S’Agaró, que li encarrega fotografies de paisatges de la Costa Brava. A partir del 1964, ja molt afeblit, deixa la feina. El 1969 abandona tota activitat i traspassa el seu estudi a un amic seu, el pintor i escultor Robert Llimós, perquè és incapaç de pujar la costeruda escala de l’edifici situat al carrer de Sant Pere Més Baix. Casas mor a Barcelona pocs anys després, el 1973. El 1995 la família cedeix la resta del seu arxiu, uns vint-mil negatius, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El 1983 és acceptat a títol pòstum com a fotògraf al Col·legi de Periodistes per iniciativa de Joaquim Ventalló. Després de la seva mort, tres exposicions inicien el camí de la recuperació de la seva obra. El 1996 se celebra la primera al Col·legi de Periodistes: «Gabriel Casas i Galobardes. Fotògraf avantguardista oblidat». La segona es dedica als seus fotomuntatges, el 2002, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El 2015, finalment, el Museu Nacional d’Art de Catalunya li dedica una exposició retrospectiva que mostra la feina més important del fotoperiodista, que lentament troba el lloc que mereix per la gran qualitat del seu treball.
19/2/2021 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal