Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Isabel-Clara Simó i MonllorAlcoi (País Valencià), 4 d'abril de 1943 - Barcelona, 13 de gener de 2020 Gèneres periodístics: Articulisme Reporterisme Gestió i direcció Mitjans: Canigó Avui Diario de Barcelona El Temps
Isabel-Clara Simó va treballar de periodista abans de ser novel·lista i narradora, dedicació d’escriptora que va compatibilitzar sempre amb l’articulisme i la gestió periodística, i amb la tasca de guionista, ocupacions que va conrear amb una sensibilitat popular marcada pel compromís nacional i social. En la seva periodística hi ha dos trets determinants: el primer, el mestratge de Joan Fuster, el gran assagista i articulista català del segle xx; i el segon tret, vinculat en certa manera a la influència fusteriana, la consciència activa i crítica d’una pancatalanitat militant i democràtica, lligada a altres causes justes en el cas d’Isabel-Clara Simó, com són les reivindicacions dels drets de la dona i de la infància. La periodista Simó es va relacionar per primer cop amb el món de Joan Fuster quan ella estudiava filosofia a la Universitat de València. Com molta gent de la seva generació (la dels nascuts en la immediata postguerra), buscava referents exemplars en els pocs professionals d’excel·lència que podien tensar un pont amb l’extraordinària escola periodística dels anys de la República, escola escapçada per aquella dictadura que es va imposar a costa d’una llarga i duríssima guerra, sostinguda durant tres anys després de la rebel·lió militar del 1936. Simó, com el mateix Fuster, es va professionalitzar com a escriptora per la via primigènia del periodisme. Va arribar al món de la premsa al final d’una primera etapa de treball ―uns deu anys― en el món de l’ensenyament. Temps més endavant retornà a la docència, quan es va incorporar a la Universitat Pompeu Fabra com a professora del Departament de Traducció i Interpretació. A finals dels anys seixanta, Isabel-Clara Simó es va vincular a Canigó, el setmanari que havia fundat el seu marit, Xavier Dalfó. Des d’una primeria va posar a prova allí les seves conviccions i la seva gosadia. La contumaç i grollera voluntat franquista de controlar la premsa impedia que el setmanari, nascut l’any 1954, publiqués articles en llengua catalana. La periodista Simó es va revoltar contra aquella imposició. Va suggerir al seu home una via estratègica de catalanització progressiva del periòdic. Es tractava de mesurar les febleses d’una censura obtusa, però mandrosa i gamarussa, inserint de mica en mica articles en català. Ella en va publicar el primer. En comprovar que la capacitat de reacció dels censors estava estovada per les rutines burocràtiques, la parella que dirigia Canigó va anar ampliant la superfície redaccional escrita en llengua catalana. Aquell enginyós estratagema, basat en un bilingüisme transitori, va acabar el dia en què tot era en català, tret d’una peça final en castellà. Era una mena d’astúcia per a la supervivència cultural, que Simó havia après de la murrieria de patriotes resistents com el mateix Fuster. Altres periodistes catalans de la mateixa generació intentaven surar així en els primers anys del franquisme, com Josep Pla, Néstor Luján o Manuel Ibáñez Escofet. La influència de Fuster sobre Simó és ben palesa en el mateix propòsit inicial d’abraçar el periodisme d’idees, mitjançant el conreu de l’article com a gènere emparentat amb l’assaig, tot i que ella va exercir també l’ofici en la branca de la gestió professional com a directora de Canigó fins a la mort, per ofec, del setmanari, el 1983. Simó va reeixir en la pràctica de l’articulisme, sobretot en dues de les principals variants: la de l’article en el sentit estricte del terme, és a dir, el del text d’opinió signat per l’autora; però també va excel·lir en l’escriptura de l’editorial (el text argumentatiu sense signar, l’anonimat del qual comporta que el contingut se suposa que reflecteix l’opinió de la direcció del mitjà). La lluita per a obrir pas a la llengua catalana en el petit però influent univers de la premsa combativa d’ampli abast, la compartia llavors el Canigó d’Isabel-Clara Simó amb altres iniciatives dinamitzadores. Unes foren reeixides i més longeves, com El Temps d’Eliseu Climent, la Presència dirigida per Narcís-Jordi Aragó, i l’Oriflama, que dirigia Josep Maria Huertas Claveria; i altres efímeres, però també voluntarioses, com L’Hora, dirigida per Pere Oriol Costa durant tres anys, i l’Arreu, d’un any de vida, dirigida per Josep Ramoneda. Isabel-Clara Simó va catalanitzar la revista Canigó i alhora li va donar un tremp més periodístic, vibrant, desimbolt. Les seves virtuts d’articulista, però, les va posar en relleu, també, a les pàgines d’El Temps, de Diari de Barcelona i de l’Avui. En l’estil periodístic propi de Simó emergeix també la vehemència intel·ligent amb què desplegava l’argumentació en la seva prosa articulística. Traspuaven en els seus articles trets del seu caràcter lliurepensador, penetrant, irònic i sovint càustic. Eren unes inspiracions conceptuals i formes expressives que evocaven també l’arrelam fusterià. Les arrels estilístiques fusterianes d’Isabel-Clara Simó són immanents al compromís d’un valencianisme inconformista, racional, inquiet, vinculat a la idea integradora i solidària de les terres de parla catalana aplegades en la noció d’uns Països Catalans confederats. És cert que en la Catalunya estricta aquella nova generació intel·lectual tenia en Manuel de Pedrolo un referent ―de la mateixa edat que Joan Fuster―, que en els seus articles en el Diario de Barcelona i després en el diari Avui bregava, irreductible, intransigent, a favor de la pancatalanitat. La perseverança articulística dels veterans Fuster i Pedrolo quan raonaven aquest ideal unitari infonia vigor en la producció periodística argumentativa d’Isabel-Clara Simó, i de col·legues històrics ―moriren prematurament― de la seva generació, com Montserrat Roig, Ramon Barnils i Patricia Gabancho, amb qui va ser coautora de l’assaig, en certa manera periodístic, Cartes d’independència a la vora d’una tassa de te. Un altre periodista d’aquesta generació, Joaquim Maria Puyal, va facilitar a Isabel-Clara Simó experimentar una pràctica professional específica en el sector de l’audiovisual. Li va encarregar guions per a La granja, la primera telenovel·la en la història de TV3, una sèrie que servia de pròleg al programa de debat La vida en un xip, una de les produccions televises de més qualitat i de més impacte social de la cadena pública catalana. La posició ideològica, que mantenia de manera ferma, li va comportar maltempsades a Isabel-Clara Simó. Les autoritats polítiques multaren en diverses ocasions la revista Canigó, i la policia va escorcollar la casa d’aquella directora intransigent en els combats per la recuperació de la llengua i la cultura catalanes. Quan el 2017 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música, Isabel-Clara Simó va remarcar uns lemes memorables: «Sapere aude, atreveix-te a pensar; sapere aude, atreveix-te a aprendre; sapere aude, atreveix-te a investigar». Pensar, aprendre i investigar, tres enunciats de forta càrrega acadèmica. Simó conjuminava una pràctica professional indiscutible amb una formació universitària completa i responsable, al servei del respecte al pes acadèmic dels qui defensen plantejaments avançats pel que fa als progressos de la catalanitat i als valors progressistes del feminisme i la defensa dels drets humans. S’havia llicenciat en filosofia l’any 1965, en periodisme l’any 1972, i es va doctorar en filologia romànica el 1995 amb una tesi sobre el simbolisme templer, objecte de recerca d’una inqüestionable duresa científica, ben allunyada dels mètodes de treball del periodisme convencional.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal