Josep Guri i Aguiló

Montbrió del Camp (Baix Camp), dia desconegut mes desconegut 1879 - Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1954

Gèneres periodístics: Crítica  Cròniques  Articulisme 

Seccions: Societat/Costums Opinió

Mitjans: Butlletí Mensual de la Joventut de les Corts  

Narrador, articulista, poeta, Josep Guri i Aguiló es va guanyar la vida primer com a rajoler a la bòbila del seu pare, a Montbrió del Camp, on havia nascut el 1879, i després com a comerciant d’olis i sabons a Barcelona. Casat amb Concepció Llauradó Salvat, de Maspujols, de jove es va vincular molt als ambients culturals de Reus, ciutat on va començar a col·laborar com a redactor en els periòdics catalanistes Pàtria Nova i La Veu del Camp.

Ja establert a Barcelona, amb el seu nom o amb pseudònims, com el de Rigu, va publicar poemes, narracions breus, cròniques d’excursionisme, crítiques de teatre i articles polítics, principalment en la revista Butlletí Mensual de la Joventut de les Corts, de la qual fou sotsdirector des dels últims anys del decenni dels anys vint, quan aquesta publicació vinculada a la Lliga Catalana va desplegar en aquell barri barceloní campanyes agosarades contra la dictadura del general Miguel Primo de Rivera.

Quan encara vivia al carrer Melcior de Palau, al barri de Sants, va col·laborar en altres publicacions editades al barri de les Corts, com La Nostra Parla (1920) i Llavor (1921), com ho havia fet tres anys abans, a la revista cortsenca L’Hereu, quan era molt jove, un santsenc il·lustre, el poeta Sebastià Sánchez-Juan.

Josep Guri i Aguiló havia iniciat la seva formació autodidacta d’escriptor a la biblioteca del seu amic Salvador Samà i Torrents (1861-1933), marquès de Marianao, hereu d’una família catalana establerta a Cuba. A la residència de Samà, bastida dins d’un gran parc situat entre Montbrió del Camp i Cambrils, el rajoler Josep Guri va fer les primeres lectures dels clàssics del romanticisme català i es va impregnar sobretot de la poètica de Joan Maragall, que el va influir en el conreu d’aquest gènere. La prosa periodística de Josep Guri dels anys d’entreguerres estava influïda, en certa manera, pels sengles estils de Josep Pla i de Joan Santamaria: amb les descripcions adjectivades, directes i precises del primer; i amb el lèxic imatjat i l’impressionisme paisatgístic del segon, però sense l’opulència del cronista de Visions de Catalunya.

Josep Guri havia treballat d’oficial rajoler a la bòbila del seu pare, a Montbrió del Camp, fins que va renunciar a aquella feina, tenallat pels deutes que les administracions municipals i estatals havien contret amb el negoci familiar ―li havien encarregat el subministrament de materials per a obra civil, com la del túnel ferroviari de l’Argentera.

Cansat de bregar contra la morositat dels organismes públics que el duia a la ruïna, Josep Guri es va traslladar a Barcelona, ja casat i amb una filla, Concepció. La parella va tenir dos fills més: Dolors i Josep, aquest darrer desaparegut als disset anys al front de l’Ebre com a combatent de la Lleva del Biberó. També desaparegué en aquella batalla el marit de Concepció, Josep Pascal, de trenta-sis anys. L’altre gendre, Salvador Casasús, casat amb Dolors, soldat republicà que combatia al front del Segre va caure presoner a la Sentiu de Sió, quan un escamot de requetès assaltà la trinxera de primera línia on lluitava. L’enviaren, primer en camió cap a Saragossa i després en tren al camp de concentració franquista de Miranda de Ebro, on fou estigmatitzat com a afiliat a la CNT, i d’on va sortir encara més malalt del paludisme que havia contret al front català que defensava, proper al canal d’Urgell, que durant la guerra no es drenava, descurança que delmà les files republicanes.

Josep Guri i Aguiló també havia anat a la guerra, a Filipines, cridat a quintes quan també tenia disset anys, com el seu fill caigut a la serra de Pàndols. A Josep Guri pare li havia estat atorgada la Medalla al Mèrit Militar Distintiu Roig, com a caporal que havia destacat ―deia l’escrit oficial― en la defensa de Manila. El Ministeri la va enviar a l’Ajuntament de Montbrió. Josep Guri no la va recollir mai.

Un cop instal·lat a Barcelona, Josep Guri Aguiló estudià tenidoria de llibres a l’Acadèmia Hispano Francesa, ubicada a l’avinguda del Portal de l’Àngel. L’any 1924 obrí una botiga d’olis i sabons a les Corts, on establí un modest despatx de representant a Barcelona de negociants d’oli i fabricants de sabó de Reus, com els Magrané, els Sabaté i els Gasull.

Fou fundador del grup excursionista Gorg Negre de les Corts, i promotor de ballades sardanistes en aquell mateix barri barceloní. Va formar part de la Comissió Política al centre Joventut de les Corts, adscrit a la Lliga Catalanista. No era a casa el dia de juliol del 1936, quan gent armada de la FAI anaren a buscar-lo. Malgrat tot això, com a republicà íntegre, catòlic conseqüent i ciutadà lleial a les autoritats democràtiques, no dubtà gens que el fill i els gendres anessin a la primera línia del front quan foren cridats a files pel Govern de la Generalitat de Catalunya.

Quan acabà la guerra tenia seixanta anys. L’esfondrament de la Catalunya culta i democràtica, la intervenció absoluta del govern de Franco en el comerç d’oli i la pèrdua en vides i llibertats que la contesa havia produït a casa seva, l’apartaren prematurament de la vida activa.

La Guerra Civil va estroncar la seva vocació periodística i la seva activitat d’animador cultural. La dictadura havia anorreat totes les publicacions catalanes ―única llengua en què escrivia Josep Guri―, i la penúria econòmica general no permetia editar revistes de barri, ni tan sols clandestines. El Josep Guri periodista i poeta, desaparegué, com tants d’altres, després del 1939, encara que la seva mort física, biològica, va arribar uns anys més tard. Va morir a Barcelona als setanta-sis anys.

 

Articles

• «Al jovent de casa nostra», Joventut, novembre de 1929. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (14.09.2015).
• «Atenció a la joventut», Joventut, desembre de 1929. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (20.11.2018).
• «La festa major i la Dictadura», Butlletí Mensual de la Joventut de les Corts, octubre de 1930. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (11.10.2013).

 

 Bibliografia

• Manent i Segimon, Albert; Llauradó i Llauradó, Josep Maria. Onomàstica de Maspujols. Recull de noms de lloc i de persona. Reus: Pragma Edicions, 2015.
• Casasús i Guri, Josep M. Les Corts: un poble perdut, un barri introbable. Barcelona: Edicions 62, 1976.

 

JMCG

19/2/2021