Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Francisco Madrid Alier (Paco Madrid)Barcelona, 24 de febrer de 1900 - Buenos Aires (Argentina), 8 de gener de 1952 Gèneres periodístics: Crítica Cròniques Reporterisme Seccions: Successos Societat/Costums Mitjans: La Noche Heraldo de Madrid El Escándalo
Escriptor, dramaturg i periodista reconegut especialment per la seva tasca com a reporter i investigador de la bohèmia i la vida nocturna de Barcelona, de vegades sobre la ciutat més empobrida i de vegades sobre la més canalla, en una mena de narrativa desinhibida del crim i la foscor. A més d’escriure a la premsa, practica diferents i innovadors relats de no-ficció en format novel·lat que assoleixen un gran èxit a l’època, entre els anys 1918 i 1931, els de producció més intensa. Paco Madrid desenvolupa un estil que es basa en l’aproximació als fets i a conèixer i conviure amb una gran varietat de personatges que l’acosta a corrents narratius posteriors i molt valorats, com al periodisme nord-americà gonzo dels anys setanta, del qual es pot considerar un precedent. La seva obra es comença a estudiar i reeditar fa pocs anys. En aquests estudis, se li atribueix la creació del terme popular Barri Xino referit a la zona portuària de Barcelona. També participa en política i arriba a ser el secretari de Lluís Companys quan aquest exerceix de governador civil de Barcelona. D’origen humil, neix amb el nou segle. La seva mare el deixa a Barcelona quan té vuit anys a càrrec de la seva padrina, Josefa Marina, i ella emigra a Cuba a la recerca de fortuna: no en retornarà mai; seran la padrina i la família les que s’encarregaran del nen, que comença a treballar des de ben petit. A banda de tenir una curiositat autodidacta, el jove mira de formar-se per mitjà de cursets nocturns. Debuta com a escriptor amb setze anys, quan publica la seva primera novel·la. Serà, però, amb el segon llibre quan arriba la primera narració clarament periodística, El expediente Picasso (1922), un repàs de la valoració oficial del paper de l’exèrcit espanyol durant la Guerra del Marroc, concretament, sobre el conegut com a desastre d’Annual. Madrid l’escriu amb vint-i-dos anys i mostra ja la seva maduresa com a narrador. Serà el primer dels diferents relats de no-ficció publicats en format de llibre, una de les característiques més significatives de la seva manera d’entendre el periodisme. En un cert moment, un problema amb un dels seus articles el porta a la presó. Allí entra en contacte amb persones que no havia conegut mai: delinqüents de diferent naturalesa i sindicalistes que pateixen la repressió per l’activitat política que porten a terme. Madrid conserva aquests contactes i a partir d’aquest moment té l’oportunitat de conèixer ambients que, en general, la resta de la premsa rebutja. Ell prefereix encuriosir-se per aquests ambients i entrar-hi, de vegades acompanyat, fins i tot, d’algun fotògraf com Gabriel Casas i Galobardes. A banda d’aquesta tendència que impregna bona part dels seus relats, el 1923 marxa com a corresponsal a París per a l’Heraldo de Madrid, al qual s’afegeix després El Liberal. Allà conviu amb el periodista valencià Carlos Esplà Rizo, amb qui mantindrà una llarga relació política. A París entra en contacte amb els cercles de refugiats i exiliats espanyols, i coneix i entrevista Miguel de Unamuno, al qual dedicarà un llibre d’anècdotes uns quants anys més tard. En tornar a Barcelona, els seus interessos es decanten cap a la nit i el teatre: comença a escriure crítiques teatrals per al diari La Noche. Atret alhora pel fenomen del cinema, escriu també guions i obres de teatre. Incapaç de conformar-se amb les múltiples facetes del periodisme que ha provat, el 1925 edita amb el seu company Braulio Solsona una revista pròpia de crítica teatral, El Escándalo, on publica bona part de les seves cròniques negres que després revisa i recull en un volum, Sangre en Atarazanas (1926), que el converteix en un dels periodistes més coneguts i influents de la ciutat. El llibre arriba a tenir vuit edicions. Josep Maria Planes, Alfredo de Villacián o, fins i tot, Josep Maria de Sagarra seguiran la tendència al relat de les parts fosques de la societat que inaugura Paco Madrid. En els relats combina tècniques dramatúrgiques i cinematogràfiques per a provocar l’interès progressiu en la trama, un suspens essencial en el seu èxit. El 1929 es casa amb María Luisa Rodríguez, una important actriu catalana a qui acompanya a viure a Madrid. A la nova ciutat arriba a ser el sotsdirector del diari La Voz. Republicà i socialista, s’aproxima a la política activa en temps de la Segona República. Francisco Madrid esdevé el secretari de Lluís Companys quan aquest és nomenat governador civil de Barcelona, el 1931, i treballa també amb Carlos Esplà en una experiència insòlita i breu que deixa empremta en forma de relat periodístic. Publica també relats de no-ficció sobre els exiliats durant la dictadura de Primo de Rivera i un sobre la utopia anarquista en el qual no parla gaire bé de la col·lectivització. Quan esclata la Guerra Civil, Francisco Madrid es troba a París. Quan retorna a Barcelona és reconegut a la frontera com un periodista crític pels milicians anarquistes que la controlen. El detenen i de seguida el condemnen a mort, una situació que només evita per la intervenció directa del llavors president de la Generalitat, Lluís Companys. Atemorit per l’experiència, no arriba a entrar al país. Passa una temporada a Londres i quan la seva dona i la seva filla Núria poden sortir del país, s’embarquen en un vaixell a Bordeus i viatgen cap a Buenos Aires, on arriben l’octubre del 1936. El viatge en poc temps es converteix en una estada més llarga del que era previsible. Aconsegueix feina al diari Noticias Gráficas i en poc temps, a més, comença a treballar com a secretari a l’ambaixada espanyola. També María Luisa Rodríguez troba feina en una companyia teatral. Quan arriba la derrota de la República, la família aprofundeix encara més l’arrelament a la terra d’acollida. La feina de Paco Madrid s’acosta més al teatre i al cinema que al periodisme, si bé no deixa les cròniques de les estrenes ni les crítiques teatrals. Escriu guions, tradueix diferents obres de teatre i redacta biografies per encàrrec. Madrid dedica, a més, un últim relat de no-ficció a la figura del polític i advocat Francesc Layret, assassinat el 1920 per un escamot de sicaris contractats per una patronal barcelonina. La redacció a la premsa queda a poc a poc en un segon terme, encara que accepta una feina de redactor a la revista El Hogar, feina per a la qual fa servir diversos pseudònims. Francisco Madrid mor sobtadament als cinquanta-dos anys, a conseqüència de les complicacions derivades d’una operació a l’estómac. Modern i innovador, la seva figura va quedar en l’oblit pel fet d’haver mort lluny de Barcelona, per bé que ara es comencen a reeditar alguns dels llibres de no-ficció que el van fer famós els anys trenta del segle passat.
19/2/2021 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal