Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Narcís Masferrer retratat pels fotoperiodistes Joan Bert i Ramon Claret fent el servei d’honor d’un partit de fubtol femení (entre 1914 i 1920). Font: Arxiu Nacional de Catalunya.

Narcís Masferrer i Sala

Madrid, 26 d'abril de 1867 - Barcelona, 9 d'abril de 1941

Gèneres periodístics: Cròniques  Articulisme 

Seccions: Esports Societat/Costums

Mitjans: El Mundo Deportivo   La Vanguardia  

 

Periodista esportiu i alhora promotor d’activitats lúdiques i recreatives lligades a l’activitat física, la petjada de Masferrer és present en la majoria d’iniciatives que impulsen les diverses disciplines esportives que irrompen a la societat a finals del segle xix i començaments del xx, des de la boxa fins a l’automobilisme. Publicista d’aquesta mena d’esdeveniments moderns, impulsa un seguit de publicacions especialitzades que donen cobertura a un nou sector social, recreatiu i econòmic que assoleix una enorme popularitat precisament perquè va acompanyat de l’interès que desperta en els nous mitjans de comunicació de masses.

De fet, per a Narcís Masferrer no hi ha cap diferència essencial entre fundar una associació privada esportiva ―un club―, una federació regional o un diari per a informar sobre aquestes noves activitats. Qualsevol de les tres iniciatives implica fomentar el nou batec social de l’esport, en un primer moment mogut pel concepte de l’amateurisme. Tanmateix, i a diferència de molts altres pioners, Masferrer no destaca personalment per les habilitats en la pràctica d’una disciplina esportiva a causa de la seva delicada salut. Ell es concentra en la divulgació dels esdeveniments, les competicions, en els avantatges de practicar l’esport i en la seva institucionalització. Masferrer serà sempre un home de ploma.

Aquesta trajectòria comença a Madrid, on Narcís Masferrer funda la Real Sociedad Gimnástica Española (1887) i segueix quan s’estableix a Barcelona i funda l’homònima Associació Gimnàstica Catalana (1895). Poc temps després, participa en la constitució de la Federació Gimnàstica Espanyola (1898) i, un any més tard, en la reunió inaugural del Futbol Club Barcelona el novembre del 1899, una entitat de la qual serà vicepresident entre el 1909 i el 1910. També presidirà la Federació Catalana de Futbol. Funda, a més a més, diverses associacions ciclistes que donen pas a la celebració de les primeres edicions de la Volta a Catalunya, i també les primeres associacions olímpiques.

De manera paral·lela, es dedica al periodisme des de ben jove. Comença a treballar a la secció esportiva del diari La Censura (1886) quan té dinou anys i, arran de la constitució de la Sociedad Gimnástica, funda la revista El Gimnasta, que dura poc més d’un any. Abans s’havia ocupat de la informació esportiva dels diaris La República (1881) i el 1887 s’incorpora a El País, dues feines que mantindrà com a corresponsal quan es trasllada a viure a Barcelona, el 1895.

La plenitud professional li arriba en aquest moment, quan té trenta anys. Troba una ciutat en ebullició econòmica i social on pot endegar un seguit de nous projectes periodístics. Alguns clubs de la ciutat ―dedicats al frontó i al ciclisme― publiquen fulls volants i petits opuscles informatius de propaganda per a buscar nous participants per a les seves convocatòries, un seguit d’iniciatives que Masferrer unifica quan crea Los Deportes el 1897, un opuscle setmanal que funda amb el propietari d’un gimnàs, Francisco Solé. La publicació passarà a tenir quatre pàgines i es converteix en la primera capçalera especialitzada i amb continuació a Espanya el 1899, quan assumeix una segona publicació, Barcelona Sport. A partir d’aquest moment, Los Deportes inclou informació esportiva de totes les disciplines per a adreçar-se als sportmen. Presenta noves seccions, col·laboradors especialitzats i un model a seguir, ja que Masferrer, que també dirigeix la revista, esdevé en poc temps, el 1902, el corresponsal a Espanya de la parisenca L’Auto.

La seva manera d’entendre la premsa resulta paradigmàtica: d’una banda, la modernitza i, d’altra banda, aconsegueix implicar-hi la nova indústria productora i les necessitats que té de fer publicitat i cercar nous públics, que són alhora nous practicants. Aquesta premsa renova els relats i les maneres de narrar els esdeveniments per a agradar al nou públic benestant, però amant de les novetats. Entre el 1896 i el 1920, Masferrer enllesteix i dirigeix publicacions pràctiques, comercials i amb una voluntat d’expansió econòmica que impulsen i organitzen les noves activitats esportives, que alhora resulten espectacles cridaners i de gran èxit. Per exemple, una cursa d’automòbils entre Barcelona i Madrid amb motiu del casament del rei Alfons XIII (1906), unes Festes Esportives de Barcelona (1907) o la Volta a Catalunya (1911).

Però serà amb la fundació d’El Mundo Deportivo, el 1906, quan es concreta realment aquest nou rumb periodístic i econòmic. Aparegut com a setmanari, cerca arribar progressivament a tot Espanya. Es converteix en el model periodístic a seguir, fins i tot per a bona part de la premsa generalista, ancorada en les maneres de fer del segle xix. Quan esclata la Gran Guerra el 1914, Masferrer acaba de fer un salt cap endavant amb l’edició d’una nova revista, Vida Moderna, que ell mateix dirigeix i que pretén informar sobre tota mena de lleure, esports, esdeveniments culturals i espectacles a la ciutat. Un producte innovador que s’avança algunes dècades a tot un sector de la informació de servei. Davant la inestabilitat del mercat, s’alia amb l’altra publicació esportiva de la ciutat, el quinzenal Stadium, en mans de Ricard Cabot des del 1911, per a reorganitzar-se davant les adversitats. El Mundo Deportivo surt amb només quatre pàgines i elimina els articles llargs. Stadium, per la seva banda, s’encarrega de les fotografies i s’estira fins a les setze pàgines, també setmanals. Simplifiquen i es reparteixen el mercat, rebaixen el preu i arriben a un públic més ampli dues vegades per setmana. Aquest acord permet a la premsa esportiva arribar amb bona salut al 1920, quan Masferrer passa a dirigir Stadium.

Pel camí s’havia creat el 1911 el Sindicat de Periodistes Esportius i els esports havien aconseguit secció pròpia a gairebé tots els diaris de la ciutat, a més de les dues publicacions especialitzades existents, un nombre que encara creix al llarg dels anys vint. Masferrer serà el director de Stadium fins al 1929, quan deixa el periodisme intensiu que havia practicat fins al moment per a dedicar-se al Comitè Organitzador de l’Exposició Internacional de Barcelona. Aquell any també deixa La Vanguardia, on col·laborava des de l’any 1912.

President habitual dels salons de l’automòbil i de diverses associacions i patronats, Masferrer  esdevé una personalitat cobejada per a qualsevol celebració de la ciutat que tingui a veure amb l’esport i les indústries associades. El 1930 compleix seixanta-tres anys i en fa gairebé quaranta que impulsa noves eines informatives i publicitàries associades als esports, que finalment s’han convertit en activitats de gran tirada popular, en especial el ciclisme, la boxa i el futbol. De mica en mica abandona l’esfera pública, però encara després de la Guerra Civil torna a ser membre del Comitè Olímpic Espanyol. A partir del 1940, malalt, es retira de qualsevol activitat pública. Mor l’any següent, a l’abril, amb setanta-tres anys.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

2/3/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal