Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Josep Morató el 1906. Autoria i data desconegudes.

Josep Morató i Grau

Girona, 13 de desembre de 1875 - Barcelona, 16 d'octubre de 1918

Gèneres periodístics: Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Política Cultura

Mitjans: La Veu de Catalunya   La Ilustració Catalana   ¡Cu-Cut!  

 

 

Josep Morató va néixer a Girona el 13 de desembre de 1875, fill d’Antoni, flequer nat a Borrassà, i de Crescència, de Pont de Molins; era el més gran de dos germans. Josep Morató inicià l’activitat en el món de les lletres a la ciutat de Girona publicant alguns articles en periòdics de tendència catalanista i participant en els concursos promoguts per l’Asociación Literaria. Joan Vinyas i Comas, en les seves memòries, evocà l’etapa juvenil i gironina de Morató: «A primera hora del matí i en algun descans de les seves tasques es passejava solitari per les voltes de la Rambla, amb samarreta i davantal, llegint algun paper manuscrit a frec de nas per la curtedat de vista».

Fou el mantenidor, l’any 1907, dels Jocs Florals de Barcelona. Es prodigà com a autor teatral amb obres com La jove, Les angúnies del repòs o La fortuna boja, i en novel·les com El fill de la nit, L’esquirol i Els habitants de la lluna.

En plena joventut, Josep Morató es traslladà a Barcelona on exercí de manera molt meritòria l’ofici de periodista. Fou redactor en cap de La Veu de Catalunya, en substitució de Raimon Casellas, i com a predecessor ―i d’alguna manera mestre― de Gaziel. Col·laborà en diverses revistes i periòdics barcelonins com La Ilustració Catalana, Garba, Teatralia o el ¡Cu-Cut!; també dirigí durant una temporada En Patufet, al costat de Folch i Torres i de Junceda. La major part de les publicacions en què col·labora Morató estaven vinculades al catalanisme conservador.

Josep Morató es declarava un enamorat de la terra catalana i confessava que fou als dotze anys, i arran de la subscripció a La Ilustració Catalana, que se li desvetllà l’amor pel país. Excel·lí en l’ofici de periodista a partir de la seva experiència a La Veu, on publicà nombrosos textos, per bé que la seva ascendència en el diari es mantingué de manera molt discreta, amb un to més tècnic i professional que no pas polític, que el conduïa a una pràctica periodística d’un perfeccionisme gairebé obsessiu, tal com escriu Antoni Closas: «La Veu, únic diari d’aleshores que tirava dues edicions (matí i vespre), per l’experiència i habilitat de Morató, resultava un dels més ben compaginats i amb unes seccions que mai no fallaven. El nou redactor en cap tenia per costum, quan anaven a tirar el diari, de baixar de la redacció, situada a l’entresol d’una casa del carrer Escudellers, fins als baixos on hi havia la rotativa, i en repassava les darreres proves, bo i esmentant-hi el que fos. I encara esperava la tarda o la matinada, i comprovava sobre un exemplar com quedaria l’edició. La mateixa història es repetí durant vuit o nou anys, els darrers de la seva vida». Amb les morts de Raimon Casellas i d’Enric Prat de la Riba, Morató exercí de director de facto. Com explica Josep M. Figueres: «la seva producció abasta una notable varietat de registres i temàtiques, de la nota de to i color polític a la literària, passant per l’article de to cultural».

Sens dubte, però, convé destacar, per damunt d’altres elements, l’aportació teòrica de Josep Morató a la periodística catalana. Morató, seguint i perfeccionant la línia exposada per Rafael Mainar, feu palès en la seva obra Com és fet un diari, publicada l’any 1918, molts aspectes del que posteriorment s’ha considerat com a periodisme modern. Defineix la premsa com un instrument d’informació que té com a objecte arribar ràpidament al públic. Introdueix punts de vista tan innovadors com els que lliguen el cinema amb el periodisme: «l’exhibició cinematogràfica de successos d’interès general, acompanyada de les corresponents notícies aclaridores».

Una de les aportacions més rellevants de Josep Morató a la història de la periodística catalana és la que vincula per primer cop el periodisme modern amb la gran tradició medieval en el camp de la crònica literària i historiogràfica. Morató defineix Ramon Muntaner com un «periodista de raça». Així mateix, en la introducció de la seva obra, Morató descriu d’una manera impecable una síntesi de la història universal. D’altra banda, el periodista gironí va fer propostes molt avançades de disseny i compaginació dels diaris.

El model de periodisme defensat per Josep Morató exigia una nova estructuració laboral que propiciés una funció informativa dels diaris més important, permanentment supeditats a la immediatesa de la notícia: «La redacció d’un diari no pot ésser regida per hores d’oficina. Cal assegurar que sempre hi hagi algun redactor a punt per a realitzar la tasca eventual que es presenti, però no convé lligar-los en desmesura, sobretot els que facin tasca informativa, perquè aleshores, se’n ressent el diari, al qual manca la vivacitat deguda. El diari s’ha de fer tant a fora com a la redacció, però no exclusivament a una banda o a l’altra».

El mes d’octubre del mateix any 1918, poc temps abans de veure la llum la seva important obra Com és fet un diari, Morató moria a Barcelona, a la flor de la vida amb només quaranta-tres anys, víctima de l’epidèmia de grip. Deixava vídua i sis fills. L’Intransigent. Periòdic Nacionalista de Joventuts, adherit a la Unió Catalanista, editat a Barcelona, publicava la necrològica el 17 d’octubre de 1918 i definia Morató com a «treballador i ferm nacionalista». L’Ajuntament de Girona, en sessió plenària del 7 de febrer de 1936, li dedicà un carrer de la ciutat.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Closas, Antoni. «Josep Morató, un periodista en el record», Serra d’Or, núm. 190 (juliol 1975), p. 37.
  • Costa, Lluís. El periodisme. Girona: Diputació de Girona: Caixa Girona, 1996, p. 34-35.
  • Figueres, Josep M. La Veu de Catalunya (1899-1937). Barcelona: Base, 2013.
  • Pla Cargol, Joaquim. Biografías de gerundenses (Gerona y sus comarcas). Girona: Dalmau Carles Pla, 1948, p. 70.

 

LCF

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal