Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Joaquim Muntañola, 2008. © Carme Secanella. Font: El País.

Joaquim Muntañola i Puig

(Kim)

Barcelona, 9 d'abril de 1914 - Barcelona, 5 de març de 2012

Gèneres periodístics: Ninotaire  Humor  Ràdio  

Seccions: Opinió Societat/Costums

Mitjans: Xut!   El Mundo Deportivo   El Correo Catalán   La Vanguardia   Catalunya Ràdio  

 

Dibuixant i humorista, però també comediògraf, publicista i escriptor català, tota aquesta capacitat de treball no amaga la seva dedicació essencial de ninotaire, dibuixant de vinyetes a la premsa, un camp professional en què assoleix alguna fita difícil d’igualar, com haver signat durant gairebé seixanta anys i fer-ho alhora en cinc diaris barcelonins durant una temporada. Tanmateix, la importància professional de Joaquim Muntañola no ve donada tant per l’abundant producció com pel fet de fer de pont entre els humoristes catalans que treballen abans de la guerra ―la majoria dels quals s’exilia― i els que s’incorporen als diaris al tardofranquisme. Gràcies a un infatigable humor blanc, benintencionat i a un sentit de l’observació sense dobles lectures i allunyat de qualsevol sospita de denúncia, viu una llarga i intensa existència professional que sobrepassa fins i tot la jubilació, als anys vuitanta, i queda representada especialment per la feina que desenvolupa a El Correo Catalán, entre 1944 i 1985, o a La Vanguardia Española, entre l’any 1962 i 1984, quan publica un acudit diari a la secció «El color de mi cristal».

Joaquim Muntañola comença a dibuixar per casualitat. Convalescent durant sis mesos al llit per una malaltia quan tenia catorze anys el 1928, s’acostuma a copiar el dibuix de les portades de les novel·les de Zane Grey per a entretenir-se. Amb aquesta pràctica, envia els primers dibuixos a la revista esportiva Xut!, on treballa un dibuixant que admira molt, Valentí Castanys. La bona rebuda que té la seva feina l’encamina cap al dibuix humorístic.

Debuta a la premsa de Barcelona als anys trenta, a tocar de la Segona República, en un temps convuls en el qual combina la feina a publicacions infantils com En Patufet o TBO amb altres d’adultes, com Xut!, El Be Negre, Lecturas o Papitu. De fet, aconsegueix la primera feina permanent el 1934 a la revista infantil Esquitx, quan té vint anys. En aquests moments signa com a Kim, enmig d’una proliferació de creativitat i estils gràfics i satírics ben diferents i afilats que caracteritzen el dibuix humorístic d’abans de la guerra i que desapareix de cop després del 1939, quan la dictadura talla gairebé de forma absoluta les possibilitats de l’humor i la sàtira. A diferència, però, d’altres dibuixants, Muntañola no només segueix treballant a la premsa després de la Guerra Civil, sinó que es converteix en un dels ninotaires més populars de la postguerra. Això és possible perquè a la seva obra sempre es va desentendre de la política, fins i tot quan se sentia atret pel republicanisme catalanista. Muntañola cerca amb la seva mirada el detall significatiu de la vida quotidiana, de la rutina quasi invisible que mostra com som en realitat. Un humor que no fa mal a ningú. En el desert humorístic de la postguerra, l’acompanya encara el veterà Castanys, d’alguna manera el seu mestre, ara més aviat concentrat en els esdeveniments esportius, però també guiat pel mateix estil detallista i innocu.

Joaquim Muntañola dirigeix la revista Atalaya en acabar la guerra i el 1944 fa un salt qualitatiu quan enceta la col·laboració a El Correo Catalán. Dibuixa també a la premsa esportiva del moment: El Mundo Deportivo, Vida Deportiva, Barcelona Deportiva, Dicen o RB. El 1962 s’incorpora a La Vanguardia Española. Instal·lat en una rutina creativa estable, el dibuixant explora altres camps expressius, des dels dibuixos animats fins a la ràdio. Participa en pel·lícules i produeix curts d’animació publicitaris. Escriu novel·les, articles i contes, a més d’algunes obres de teatre de gran èxit.

Sempre amb un traç molt fi, més atent a la figura que al gest de la cara, més pendent de la situació anòmala que no de cap lectura social de les deficiències que observa, mostra més talent per a la vinyeta que no pas per al dibuix, i se situa més a prop d’un guionista que d’un dibuixant. Els estudiosos afirmen que els seus acudits, precisament perquè se centren més en la gent que en l’actualitat, mantenen la gràcia tot i el pas del temps. Sigui com sigui, completa una llarguíssima carrera professional i troba el seu espai també durant la transició, quan irrompen els nous joves dibuixants a les revistes satíriques dels anys setanta. Se li concedeix la Creu de Sant Jordi l’any 2000, i segueix en actiu encara fins a l’any 2006, quan té noranta-dos anys, amb una col·laboració setmanal en dos programes de Catalunya Ràdio.

L’any 2008 escriu un llibre d’anècdotes de la seva vida, una mena de memòries plenes d’anotacions breus i tan felices com la seva obra, La memòria fa pessigolles. Les exposicions i els homenatges que se sovintegen remarquen a bastament la seva immensa capacitat de treball i la mirada dolça sobre la vida, que no abandona mai, si més no en públic. Guardonat el 2007 amb el Premi Gat Perich d’Honor per la seva trajectòria, mor el març del 2012 a Barcelona.

 


 

Referències a Internet

 

Vinyetes

 

Bibliografia

  • Muntañola i Puig, Joaquim. La memòria fa pessigolles. Barcelona: Angle, 2008.
  • Capdevila, Jaume; Macià, Néstor. Muntañola: L’art de riure, l’art de viure. Granollers: Obra Social Caixa Sabadell: Museu de Granollers, 2007.

 

FSD

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal