Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Pere Pagès (Víctor Alba) segons un retrat de Jaume Batlle. Font: Avui, 2003.

Pere Pagès i Elias (Víctor Alba)

Barcelona, 19 de gener de 1916 - Sant Pere de Ribes (Garraf), 10 de març de 2003

Gèneres periodístics: Articulisme  Corresponsal  Agències 

Seccions: Política Internacional

Mitjans: Avui   El Noticiero Universal   Última Hora   La Rambla   La Humanitat  

 

Més conegut pel seu pseudònim, Víctor Alba, Pere Pagès és un intel·lectual d’esquerres que expressa en el conjunt de la seva trajectòria l’esforç per a construir la memòria dels activistes i els militants anònims que van creure i lluitar per la llibertat i una societat més justa al llarg del segle xx. Aquesta tasca, alhora abstracta i impossible, el porta a desenvolupar múltiples facetes intel·lectuals: historiador, docent, militant del marxisme dissident, escriptor i assagista. Com a rerefons d’aquestes identitats, hi ha un substrat permanent de narrador de fets, un periodista, tal com ell sempre es va considerar a si mateix. En aquest sentit, destaca especialment la seva dedicació a l’ofici de periodista abans de la Guerra Civil, quan treballa a la premsa del moment, però també després de la guerra, a l’exili, quan traça una trajectòria periodística a França, Mèxic i els Estats Units, on publica a la premsa local, internacional i també a la impulsada pels exiliats. No abandona el periodisme quan retorna a Catalunya. De fet, col·labora a la premsa des de finals dels anys seixanta, i en conjunt acumula una insòlita carrera de més de cinquanta anys de professió en quatre països i quatre llengües diferents.

A banda de la raresa i els mèrits del seu afany, Pere Pagès té una voluntat ferma, quasi obsessiva, que el guia: establir una mirada crítica sobre la cultura política de les esquerres durant el segle passat, conformada per unes visions i doctrines enfrontades que no deixen de lluitar entre elles, mentre l’enemic comú ―els autoritarismes conservadors, burgesos i monàrquics― manté una unitat tàctica que li permet obtenir més victòries i més duradores. D’alguna manera, l’esforç intel·lectual de Víctor Alba consisteix a aprendre i explicar aquesta errada col·lectiva de les esquerres.

Fill d’una família de classe mitjana de Barcelona, estudia el batxillerat a l’Institut Jaume Balmes com a alumne lliure, i viu amb intensitat el nou ambient que recorre la ciutat després de la marxa de Miguel Primo de Rivera a París, el gener del 1930. Els aires democràtics porten esperança i convulsions a la ciutat, un ambient excitant per a un jove que compra llibres de vell, llegeix la premsa quan el conviden als ateneus i passa un estiu millorant el seu francès a Cotlliure. El 1932, amb setze anys, s’incorpora a la militància revolucionària del Bloc Obrer Camperol (BOC), sota l’encís que li provoca Joaquín Maurín. Poc temps després, comença com a aprenent a El Día Gráfico, el diari de Joan Pich i Pon, sense vocació pel periodisme, més aviat per una barreja de necessitat econòmica i ganes de viure. Aprèn a fer encàrrecs i a escriure les primeres gasetilles. Quan despunta una mica, passa a Última Hora ―per a fer la informació internacional―, al setmanari La Rambla ―on més aviat enllesteix treballs d’investigació― i a La Humanitat, ja el 1936 ―on s’encarrega de la secció de treball. Amb aquesta superposició de diverses feines aprèn realment l’ofici, que simultanieja amb els estudis de dret que aviat abandona absorbit pel periodisme, que esdevé finalment la seva passió. Com a militant, participa en la fusió del BOC amb el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), alhora que s’encarrega del setmanari Joventut Comunista. El juliol del 1936 comença a treballar al diari La Batalla, editat a la seu del confiscat El Correo Catalán. Pagès treballa en la preparació de números extraordinaris. Pateix la persecució governamental pels Fets de Maig del 1937 i l’assassinat d’Andreu Nin un mes després. La repressió a mans d’altres marxistes li crea una profunda aversió al dogmatisme doctrinari.

S’incorpora a files el 1938 com a auxiliar, a causa d’una lesió que té en un ull, i quan acaba la guerra és empresonat primer a Alacant, tres anys, i després a Barcelona, al Palau de les Missions, condemnat a dotze anys de presó per haver fet de periodista d’esquerres. Quan el 1944 surt en llibertat condicional, passa la frontera clandestinament i amb moltes dificultats arriba a París, quan la ciutat ja ha estat alliberada dels alemanys. Troba una ciutat en plena reconstrucció, en especial de la premsa. Troba feina per solidaritat i perquè té molta informació recent del primer franquisme; alhora, aprèn un nou periodisme més cultivat i literari. Col·labora amb diverses agències d’informació, com per exemple, Reuters, i a més de mitja dotzena de setmanaris. També a Combat, on coneix i es fa amic d’Albert Camus, que li aconsella cremar la primera novel·la, redactada a la presó de Barcelona. Només en sobreviu el nom del protagonista, Víctor Alba, amb el qual signarà d’aquí en endavant per a evitar qualsevol problema a la família que s’ha quedat a Catalunya.

A París coneix la que serà la seva companya, Loute, i decideixen començar de nou a Mèxic, on encara intensifica més la seva infatigable feina de periodista i treballa en múltiples col·laboracions, a les quals s’afegeixen ara els llibres d’història i història del socialisme que enllesteix cada pocs mesos. Corresponsal de Combat i Franc-Tireur per a l’Amèrica Llatina, enceta uns mesos després una nova feina a Excelsior com a redactor de la secció judicial, gràcies a la qual aprèn noves maneres de treballar la informació basades en els contactes personals i les filtracions. Víctor Alba afegeix, a més, algunes corresponsalies noves i col·labora amb la premsa de l’exili, per exemple, a La Nostra Revista i Pont Blau.

Deu anys després salta a Washington per treballar com a encarregat de publicacions de l’Organització d’Estats Americans, entre elles Panorama. A més, escriu columnes per a diferents setmanaris i publicacions americanes que fan augmentar el ressò del seu articulisme, i en poc temps li arriba l’oportunitat d’encetar, tot i que no té cap títol universitari, una nova faceta com a professor de ciències polítiques i història del moviment obrer, primer a Kansas i després a la Universitat de Kent (Ohio). Deixa, per tant, enrere el periodisme de carrer i el de redacció, i es concentra en l’escriptura d’anàlisi i opinió. Amb aquest perfil professional prepara el retorn a Catalunya, on s’ha fet construir una casa a Sant Pere de Ribes. S’hi instal·la el 1968, per bé que continua a la universitat un semestre cada any fins que es jubila a la dècada dels anys vuitanta.

El retorn a Catalunya no fa minvar en absolut el seu afany periodístic. D’una banda, referma un cop més la feina assagística, però alhora també s’incorpora als diaris que apareixen durant la transició, en especial a l’Avui (1976-2003), diari on signa articles des de l’aparició del rotatiu. També destaca la seva columna a El Noticiero Universal, que manté des dels anys setanta fins a la desaparició del diari el 1986. Encoratjat per una necessitat d’entendre la realitat, combina la publicació de llibres amb l’escriptura de les seves memòries, que completa en tres volums, sense deixar mai l’articulisme.

Periodista empedreït, curiós i d’una destacada capacitat d’adaptació, viu l’exili com una oportunitat i no deixa d’enfrontar-se a les lluites fratricides i propagandístiques entre les famílies de l’esquerra, de les quals ell també va ser víctima. Viatger per convicció, va tenir la sort de poder treballar gairebé fins a l’últim dia de la seva vida i completar una obra vasta, que en bona part encara roman sense estudiar.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal