Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Francesc Pi i Margall. Retrat de data i autoria desconegudes

Francesc Pi i Margall

Barcelona, 20 d'abril de 1824 - Madrid, 29 de novembre de 1901

Gèneres periodístics: Articulisme  Orientació  Gestió i direcció 

Seccions: Política Societat/Costums

Mitjans: El Nuevo Régimen   La Discusión  

 

Francesc Pi i Margall fou un dels més destacats polítics republicans del segle xix, teòric del federalisme, dirigent del Partit Republicà Demòcrata Federal, ministre i segon president de la República, redactor i fundador de periòdics al servei d’aquestes idees i del seu projecte polític.

Nascut a Barcelona en el si d’una família obrera, format primer al seminari, llicenciat en dret i doctorat a Madrid, on s’instal·là i visqué, no perdé mai el contacte amb Catalunya, on tingué sempre molts seguidors. La seva primera obra fou el volum Cataluña, primer i únic de l’obra editorial La España pintoresca, publicada als divuit anys. A la mort de Pau Piferrer i Fàbregas, amb qui va escriure el primer volum, va escriure també el segon volum de Catalunya i el del Granada de l’obra Recuerdos y bellezas de España (1848-1852). Dues obres posteriors, l’any 1851 ―Historia de la pintura i Estudios sobre la Edad Media―, foren condemnades pel bisbat de Barcelona i prohibides per la censura a causa de la seva crítica del cristianisme. Un primer fascicle de ¿Qué es la economía política? fou prohibit. En anys posteriors, col·laborà amb la Enciclopedia de legislación y jurisprudencia i revistes com El Museo Universal (1857) i La Ilustración Española y Americana (1869).

Abocat a l’activitat política amb l’adveniment del Bienni Progressista, publica el full volant El Eco de la Revolución (1854) i el llibre La Reacción y la Revolución, prohibit pel Govern, del qual s’han assenyalat influències de Hegel, Rousseau i Proudhon. Inicia l’activitat periodística com a cofundador de La Razón (1856), «Revista política, filosófica y literaria», de caràcter quinzenal, i redactor del setmanari La Voz del Pueblo (1856), dirigit per Roque Barcia. L’any anterior s’havia fet càrrec de la part doctrinal d’El Eco de la Clase Obrera (1855-1856), considerat el primer periòdic obrer de l’Estat espanyol, amb el tipògraf Ramon Simó i Badia com a redactor principal, que tenia per objectiu fer arribar a Madrid la veu de les associacions obreres catalanes.

El paper polític i periodístic de Pi i Margall va en ascens en el diari La Discusión, diari demòcrata de Nicolás María Rivero, l’únic que sobreviu al Bienni. Hi col·labora des del 1857 i n’és director des del 1864, com a portaveu del sector socialista. Serà col·laborador del diari republicà federal La Igualdad, creat el novembre del 1868, però d’ençà del seu exili a París el 1866 la seva atenció se centra en l’estudi de l’obra de Pierre-Joseph Proudhon, que tradueix al castellà.

Tornat a Espanya quan és elegit diputat per Barcelona, el febrer del 1869, Pi i Maragall accedeix a la direcció del Partit Republicà Democràtic Federal, és ministre de Governació en el primer Govern de la República, sota la presidència d’Estanislau Figueras, de febrer a juny del 1873. Elegit president l’11 de juny, dimiteix del càrrec al cap cinc setmanes, el 18 de juliol, pel seu desacord amb la repressió militar del moviment cantonalista.  

La represa de l’activitat de Pi i Margall com a escriptor i periodista és paral·lela a les tasques de reorganització del Partit Republicà Democràtic Federal, prohibit inicialment per la Restauració borbònica. Els primers resultats són els llibres La República de 1873 (1874), sobre la seva pròpia actuació política, i, per sobre de tot, el llibre Las nacionalidades (1877), on exposa la seva teoria federal, seguit d’un projecte de constitució federal del 1883 i del programa del partit del 1894. També publicà una Historia general de América (1878) i Las luchas de nuestros días (1878).

En els seus darrers anys, Pi i Margall trobà un òrgan d’expressió en el diari La República, mentre fou sostingut pel marquès de Santa Marta, fins que va fundar el seu propi periòdic, que redactava personalment, El Nuevo Régimen (1891-1930), «Semanario federal» que van continuar els seus fills Francisco i Joaquín Pi Arsuaga. Des de les seves pàgines i des de les Corts, on tornà a ser diputat des del 1886, dugué a terme una intensa campanya a favor de la independència de Cuba.

Tot i haver trencat amb Valentí Almirall, el 1881, a causa del catalanisme, Francesc Pi i Margall continuà sent una figura popular a Catalunya, reivindicada pel republicanisme català del primer terç del segle xx. A conseqüència d’una aproximació tardana al catalanisme, fou nomenat president dels Jocs Florals del 1901, pocs mesos abans de morir.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

  • «Libertad, igualdad y fraternidad», El Nuevo Régimen, 18 de març de 1893. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (21.05.2014).
  • «El 1 de mayo», El Nuevo Régimen, 6 de maig de 1893. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (01.05.2013).
  • «La enseñanza»El Nuevo Régimen, 30 de setembre de 1893. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (06.04.2013).
  • «El Carnaval», El Nuevo Régimen, febrer de 1899. Reproduït al diari Ara, secció «Abans d’ara» (03.02.2016).

 

Bibliografia

  • Pi i Maragall, Francesc. La reacción y la revolución. Barcelona: Publicaciones de la Revista Blanca, 1855.
  • Pi i Maragall, Francesc. Las nacionalidades. Madrid: Imp. y Lib. de E. Martínez, 1877.
  • Pi i Maragall, Francesc. Historia de España en el siglo XIX. Sucesos políticos, económicos, sociales y artísticos, acaecidos durante el mismo. Detallada narración de sus acontecimientos y extenso juicio crítico de sus hombres. Barcelona: Miguel Seguí, 1902, 8 v.
  • Gabriel, Pere. «Pi i Margall, Francesc». A: Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 11. Barcelona: 1978, p. 559.
  • Roca i Roca, J. «Pi i Margall». A: Vida de periodistas il·lustres: Seguida de otros documentos de la vida de la asociación. Barcelona: Asociación de la Prensa Diaria, 1924, p. 19-45.
  • Seoane, María Cruz. Historia del periodismo en España. Vol. 2: El siglo XIX. Madrid: Alianza Universidad Textos, 1989, p. 232-236, 250-252 i 306.

 

JGL

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal