Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Margarita Rivière MartíBarcelona, 17 d'agost de 1944 - Barcelona, 29 de març de 2015 Gèneres periodístics: Entrevistes Cròniques Crítica Seccions: Local Cultura Opinió Mitjans: Diario de Barcelona El Periódico de Catalunya Agencia EFE La Vanguardia El País
Periodista formada al tardofranquisme, Margarita Rivière és representant de les primeres dones que estudien a la universitat i també marxen a l’estranger, dones que assoleixen una formació de qualitat que els facilita una inserció laboral que als anys setanta encara es presenta escassa i discutida per a les dones que volen dedicar-se al periodisme. Amb tot, al llarg de la seva vida treballa més de quaranta anys com a redactora i entrevistadora a les àrees de cultura, política, comunicació i determinats fenòmens globals, com la moda o la incorporació d’Espanya a l’Europa democràtica. Curiosa i molt implicada en la feina, en un determinat moment deixa enrere la lluita diària a les redaccions i adopta una mirada més analítica gràcies a la publicació de llibres. L’experiència acumulada no omple del tot la seva gana de coneixement i encara dedica un part de l’última etapa de la seva vida a realitzar la tesi doctoral, com si volgués posar un significatiu corol·lari a una intensa vida professional. Comença a treballar com a periodista per casualitat, sense formació específica, arran d’una oferta laboral que rep de la revista Marie Claire el 1964. Després d’un curs estudiant disseny de moda a París, fa les pràctiques en aquesta revista com a figurinista. En un cert moment, li ofereixen col·laborar en un suplement en castellà que prepara la revista, i passa quatre anys enllestint entrevistes, informacions i reportatges per a la secció espanyola de Marie Claire, amb un tarannà més aviat adreçat al públic jove. Un canvi en la propietat de la revista, però, la deixa sense feina el 1968, i en comptes de recuperar els estudis de filosofia que havia començat a Barcelona, ara prefereix estudiar periodisme. Es matricula el 1969 a l’Escola de Periodisme de l’Església, una entitat que en aquell moment es caracteritza per la joventut del professorat i els plantejaments aperturistes propers a l’antifranquisme. En tres anys no sols acaba els estudis sinó que troba feina, un fet normal en uns moments d’expansió econòmica i editorial del sistema informatiu barceloní. Comença a treballar a la revista Dossier Mundo, un setmanari associat al Grup Mundo, en mans de Sebastià Alger, però en poc temps accepta l’oferta d’un antic professor, Josep Pernau, que li ofereix el 1974 entrar al Diario de Barcelona, el degà dels rotatius de Barcelona. Juntament amb Teresa Rubio, són les dues úniques dones de la plantilla, una situació no sempre còmoda, però que els permet sentir-se d’alguna manera pioneres. Amb aquesta segona feina, comença la seva trajectòria a la premsa barcelonina, que es concreta en poc temps en la direcció de la secció de local i del dominical del Diario de Barcelona. Abandona el rotatiu el 1978 enmig d’una espinosa apel·lació de la clàusula de consciència pel canvi d’ideologia del diari, en mans del conservador director, Antoni Alemany, i del propietari, Josep Maria Santacreu Marginet, que entén la informació com una eina política al servei del conservadorisme de Manuel Fraga. Margarita Rivière passa l’octubre del 1978 a El Periódico de Catalunya, diari de nova planta on entra a treballar com a cap de cultura. El 1981 accepta una columna diària a la secció que manté al llarg de deu anys, una assumpció de responsabilitats que expressa, d’una banda, l’èxit d’aquesta periodista al final del franquisme en un entorn clarament masculí, però també, d’altra banda, el preu d’una dedicació entusiasta, que inclou ara una entrevista diària des del 1982 a la secció anomenada «La burbuja». D’aquesta manera viu una dècada d’extrema dedicació i productivitat, una situació usual en el competitiu mercat editorial que es consolida després de la transició. S’especialitza a fer entrevistes i en la informació sobre assumptes europeus, després de cobrir la negociació de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea. A poc a poc, viu en primera persona com els interessos econòmics de les empreses propietàries s’imposen progressivament a la feina i com augmenta la influència de les empreses anunciants, que tenen de vegades la capacitat d’interferir en la informació. Cansada i molt crítica després de quinze anys de feina intensa, mira de canviar d’àmbit informatiu i comença una nova etapa professional en la qual salta a altres mitjans informatius, com per exemple, a la direcció de la delegació a Catalunya de l’Agencia EFE (1988-1992). També prova a la televisió, on aprofita la seva experiència com a entrevistadora. Escriu també guions per a TVE i TV3. En aquesta etapa, intensifica la dedicació als llibres, i en completarà una trentena al llarg de la seva carrera, la major part a partir d’aquest moment, els anys noranta, quan, més enllà de la feina diària, insisteix en la reflexió sobre la deriva del periodisme al final del segle xx, i sobretot en la inserció de la dona tant a la professió com a la societat, que en els dos casos considera clarament insuficient. Lliure de la feina de les redaccions, completa una etapa com a articulista i entrevistadora. Col·labora amb La Vanguardia entre el 1995 i el 1999, concretament a la contraportada del diari, on realitza gairebé sis-centes entrevistes, i contribueix, així, a consolidar un estil que ara trobem a tota la premsa: l’entrevista breu, sintètica i directa. També col·labora amb el diari El País, Le Monde diplomatique o la revista Qué Leer, i enceta una tesi doctoral de sociologia sobre una de les seves passions: la moda com a fenomen sociològic, un assumpte al qual també dedica diversos llibres. També escriu sobre el paper de la dona als mitjans de comunicació, la vellesa, fa llargues entrevistes a Pasqual Maragall o a Joan Manuel Serrat, o fins i tot, escriu alguna novel·la. I encara té temps de participar com a professora en el màster de periodisme de la Universitat de Barcelona durant prop d’una dècada. Guardonada el 1983 amb el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme, el 2007 rep el Premi Trajectòria Europeista que atorga el Patronat Català Pro Europa i l’Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. A banda de la feina, Margot ―tal com l’anomenaven els seus amics― estava casada amb el periodista i crític de cinema Jorge de Cominges. Els dos fills de la parella, Clara i Hugo, també es dediquen al periodisme. Intuïtiva, capaç d’escoltar els entrevistats i d’explicar amb senzillesa assumptes difícils, representa la trajectòria d’una generació de dones que renoven el periodisme del tombant de segle. Mor el 2015 a causa d’una malaltia pulmonar.
9/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal