Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Joaquín Ruiz Blanch. Font: L’Autonomista. Suplement Literari, 1935.

Joaquín Ruiz Blanch

Crevillent (Alacant), dia desconegut mes desconegut - Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1920

Gèneres periodístics: Articulisme  Gestió i direcció 

Seccions: Opinió Política

Mitjans: L’Autonomista  

 

A Girona, la premsa d’opinió, la de caràcter polític, disposa d’una figura precursora, amb una brillant trajectòria, que la història ha tractat injustament i ha relegat a un inexplicable oblit: Joaquín Ruiz Blanch. És cert que el segle xix es caracteritza per l’absolut predomini del periodisme ideològic, i en conseqüència, existeixen molts personatges vinculats a òrgans de partit, però Joaquín Ruiz Blanch és el primer cas d’una persona vinculada gairebé quaranta anys a un càrrec de direcció d’un periòdic de Girona.

Joaquín Ruiz Blanch era natural de la població alacantina de Crevillent. De molt jove es veié implicat en conspiracions de tendència progressista contra Isabel II. Les seves activitats polítiques el portaren a patir penes de presó, i no fou alliberat fins que s’imposà la Revolució de l’any 1868. Aleshores, el polític i també periodista, Josep Peris Valero, li confià la direcció de l’òrgan del partit progressista valencià: Los Dos Reinos.

Al cap de poc de la desaparició del periòdic valencià, Joaquín Ruiz Blanch és destinat a Girona per a dirigir el periòdic liberal La Lucha, que des de l’any 1871 editaven els homes de la Tertulia Progresista gironina, els quals sintonitzaven amb la política de Práxedes Mateo Sagasta. El naixement de La Lucha s’havia produït amb l’acord ―pres pel partit monàrquic liberal de la província de Girona― de fusionar els periòdics La Conciliación i El Vigilante. Va sortir amb el subtítol d’Órgano del Partido Liberal de la provincia de Gerona, i es definien com a monàrquics defensors de la causa de la dinastia d’Amadeu I.

Ruiz Blanch pertanyia al cos de Correus, per bé que condicionava constantment la seva professió a l’activitat periodística. El nom de Joaquín Ruiz Blanch apareix com a director de La Lucha a partir del primer de gener del 1873.

Malgrat això, l’any 1874 abandonà la direcció de La Lucha en assumir un càrrec d’alta responsabilitat a l’Administració de Correus de Girona. Amb tot, i sacrificant la seva promoció professional, a primers de gener de l’any 1887, torna a dirigir el periòdic liberal, i fins i tot, n’adquireix la propietat, senyal inequívoc de la seva identificació amb el projecte polític i amb el periòdic liberal. La Tertulia Progresista havia entrat en decadència econòmica, i la decisió de Ruiz Blanch de convertir-se en propietari de La Lucha i rebutjar altres ofertes molt temptadores que volien reconèixer-li la seva campanya en favor de la integritat de l’imperi colonial espanyol a Cuba ―fins al punt que fou nomenat voluntari honorari del Regiment de Cavalleria Voluntaris de Matanzas― posen en evidència que es tractava d’un personatge que creia fermament en el projecte periodístic.

La Lucha va desviant progressivament la seva fidelitat dels postulats de Sagasta a posicions reformistes. El mateix any 1887 apareix La Nueva Lucha, un periòdic sorgit de les mateixes files liberals gironines, que es proposava de bell antuvi combatre la tendència liberal defensada per Ruiz Blanch. L’any 1888 Ruiz Blanch és nomenat cap del Partit Reformista, i es produeix, així, el trencament definitiu de La Lucha amb la influència política de Sagasta.

La Lucha desaparegué de l’escena pública a finals del 1910. Havien estat prop de quaranta anys de contacte quotidià ―diari des del 1887― amb el lector gironí, i en la majoria d’aquests anys el protagonisme de Ruiz Blanch fou gairebé absolut.

Sens dubte, la incursió de Ruiz Blanch en el món de la premsa s’havia originat a través de la política. Ara bé, les seves aptituds com a periodista són inqüestionables. La seva ploma era fàcil i fluida, de redacció correcta, sense pomposes pretensions elitistes, de precisa i inequívoca exposició, d’amena frase i clar concepte. Els articles de fons de Ruiz Blanch, molts d’ells escrits a correcuita ―com mana la professió periodística―, eren esperats pels gironins, que en molts casos els rellegien i se’ls aprenien de memòria.

La professió periodística acostuma a ser ingrata. Sovint el reconeixement i la influència pública s’aturen quan el periodista abandona la seva tasca diària. Joaquín Ruiz Blanch representa de forma molt paradigmàtica aquesta injusta situació. Després d’exercir el periodisme a Girona durant gairebé quatre dècades, va morir, l’any 1920, a Barcelona, i fou enterrat al cementiri de Girona. Avui dia, el seu nom suggereix ben poca cosa, i el que és més greu, l’any 1935 la seva memòria entre la societat gironina ja s’havia diluït, tal com expressava el Suplement Literari de L’Autonomista, el mes octubre d’aquell any: «Ingrata profesión la del periodista; siembra a voleo los frutos de su inteligencia, recogiendo otros la cosecha, sin que a él le quede siquiera el consuelo del reconocimiento ajeno […] una vez soltada la pluma, indefectiblemente se irán esfumando con más o menos lentitud los ecos que su nombre repetían, los aplausos que tanto halagan y a poco comprometen, y como nada dejó clavado y fijo en las bibliotecas, ni en los archivos, ni en las academias, ni en las universidades, ni siquiera en los estantes de las librerías de viejo, con la generación que en sus huestes formaba, desparece la memoria de su nombre, antes tan conocido, tan repetido con toda clase de tonos en su época florida, ya para ensalzarlo ya para escarnecerlo, que a lo que sobresale la brisa le acaricia y le hiere el rayo, y para las generaciones venideras, las inmediatas, las que siguen a la suya, les será aquel nombre completamente desconocido, sin que se sospeche una pretérita personalidad que tanto trabajó en una labor de cultura social, por nadie apreciada y aprovechada por todos».

En definitiva, la dimensió periodística de Ruiz Blanch ultrapassà la seva dimensió política. És absolutament lícit considerar Ruiz Blanch com un dels periodistes més rellevants que exercí a Girona l’últim quart del segle xix i els primers anys del segle xx.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Costa, Lluís. Història de la premsa a la ciutat de Girona (1787-1939). Girona: Institut d’Estudis Gironins, 1987, p. 101-104.
  • Costa, Lluís. El periodisme. Girona: Diputació de Girona: Caixa Girona, 1996, p. 20-21

 

LCF

19/2/2021


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal