Artur Vinardell i Roig

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà), dia desconegut mes desconegut 1852 - Girona, dia desconegut mes desconegut 1937

Gèneres periodístics: Corresponsal  Articulisme 

Seccions: Opinió Internacional Cultura

Mitjans: L’Autonomista   El Demócrata  

La trajectòria d’Artur Vinardell i Roig en el camp de la premsa gironina és una de les més prolífiques i, sens dubte, amb uns trets molt particulars, ja que es tracta del periodista gironí que visqué l’exili més llarg a causa d’una pena imposada per un suposat delicte d’impremta. D’altra banda, aquesta circumstància va facilitar que Vinardell es convertís en un destacat corresponsal de premsa a l’estranger.

Després d’una primerenca i tímida experiència periodística a la Bisbal, Artur Vinardell es traslladà a Girona, on, de bell antuvi, es comprometé amb diverses iniciatives de caire republicà, sobretot per mitjà dels seus òrgans de premsa. Segons sembla, amb només setze anys ja publicava articles doctrinaris al diari federal gironí La Voz de Cataluña, i amb sols disset anys va fundar el quinzenari El Propagandista, òrgan del Centre Propagandístic Republicà Federal de Girona. L’any 1870 s’incorpora a un projecte d’unió de les diverses tendències del republicanisme gironí, i entra a formar part de la redacció del setmanari federal El Cantón de Gerona. Dos anys més tard, i una vegada desaparegut El Cantón, Vinardell dirigeix el bisetmanari federal La Provincia.

Així doncs, Artur Vinardell als vint anys ja disposava d’una dilatada experiència periodística, al servei de l’ideal republicà. La culminació professional de Vinardell, en la primera etapa de la seva vida, s’esdevé entre els anys 1881 i 1887, quan dirigeix el periòdic republicà El Demócrata, seguidor de la política d’Emilio Castelar. El periòdic fou condemnat l’any 1884 pel bisbe Sivilla, sota l’acusació de «volterià i maçònic». El cert és que Artur Vinardell formava part de la lògia de Girona, integrada al Gran Orient d’Espanya, anomenada Unión.

Com a director d’El Demócrata, Vinardell patí una de les penes més injustes i rigoroses imposades pel règim de la Restauració a un suposat delicte d’impremta. El 3 de juny de 1886, El Demócrata publicava l’article «¡Pobre Rey!», reproduït d’El Baluarte de Sevilla, i del qual n’era autor el periodista i literat sevillà José Rodríguez La Orden. Les conseqüències per a Vinardell foren nefastes, ja que la publicació de l’esmentat article suposà que s’encetés un procés judicial contra el mateix Vinardell, a pesar que ni Rodríguez La Orden ni els altres periòdics que el reproduïren ―com era el cas d’El Pueblo Balear de Palma de Mallorca o d’El Liberal de Maó― reberen cap mena de sanció.

El 3 de desembre de 1886 l’Audiència de Girona absolia Artur Vinardell, però el fiscal recorregué la sentència, i finalment el Tribunal Suprem condemnà el periodista a deu anys i un dia de presó. Per evitar la pena Vinardell inicià un exili parisenc que es perllongà al llarg de trenta-nou anys, per bé que l’any 1892 ―aprofitant una amnistia― retornà breument a Girona.

A París Vinardell s’especialitzà en la traducció al castellà d’obres mèdiques franceses, i també traduí dues obres d’Àngel Guimerà del català al francès. Dirigí la revista Catalunya París (1903-1904) i fou portaveu del Centre Català de París i Paris Quichotte (1905). Des de París Vinardell començà a enviar col·laboracions a periòdics de Girona: La Voz del Pueblo (1893-1894) ―òrgan republicà de la província―, El Ideal (1903-1905) ―periòdic republicà de Girona―, però on col·laborà com a corresponsal d’una manera continuada fou a El Autonomista de Darius Rahola.

Les vicissituds de la Primera Guerra Mundial representaren per a Vinardell una experiència periodística colpidora, però molt enriquidora. Amb tot, Vinardell no s’acostumava a la seva situació i l’1 d’abril de 1924 ―en plena dictadura de Primo de Rivera― escrivia a El Autonomista: «En el nostre exili de París, exili ben involuntari i que cada dia se fa més punyent a mida qu’ls anys passen i que les esperances de retorn minven». Sens dubte, la vida d’Artur Vinardell i Roig no fou fàcil. Tingué una existència marcada, sobre manera, per l’angoixa i la fatalitat. L’any 1926 reconeixia que la seva vida havia estat molt dura i accidentada, amb més hores de pena que d’alegria. Recordava que l’any 1884 havia assistit molt de prop a la injusta execució del seu bon amic el comandant Ferrández ―i no Ferrándiz, com molts historiadors, de manera errònia, han escrit―, juntament amb el tinent Bellés. Poc temps després, iniciava el llarg i dolorós camí de l’exili parisenc.

El neguit de Vinardell desembocà en una inesperada ―i definitiva― tornada a Girona, que es produí el dia 10 d’octubre de 1925. L’il·lustre periodista feu donació de la seva important biblioteca a l’Ajuntament de Girona, amb la qual es creà la Biblioteca Municipal i de la qual fou el conservador. Aquell mateix any, i a les portes d’un multitudinari homenatge organitzat per l’Ateneu de Girona per a celebrar el seu retorn a Girona, Vinardell deixava constància escrita de l’amargor de l’exili: «Vaig necessitar fer esforços d’estudi que no havia fet, que no havia pogut fer mai. Bo i treballant per la lluita vital, calia assistir a conferències, passar hores a les biblioteques públiques, llegir periòdics i revistes i, per les meves traduccions mèdiques en les quals m’havia fet una especialitat, fins assistir a lliçons clíniques i a operacions quirúrgiques, fer-me deixeble a l’Institut Pasteur o bé al Col·legi de França. Ja convindreu, amics meus, que per a un home carregat de família, i que no posseïa cap títol universitari, ni siquiera el modest diploma de batxiller, allò que feia a París, mal m’està de dir-ho, no deixava de tenir el seu mèrit i fins una relativa grandesa. Dels molts treballs literaris originals o traduccions, llibres o fullets, publicats a París o des de París, no vull parlar-ne, com tampoc no vull fer esment de les coses que allí vaig fundar, de les conferències que vaig donar, tant per a defensar de greus injúries el bon nom de nostra pàtria, com per enaltir-lo o exaltar-lo».

Carles Rahola, en el pròleg al llibre Hores tràgiques i anecdòtiques de la guerra, d’Artur Vinardell, publicat l’any 1930, feia un balanç de la vida de Vinardell i dibuixava els trets més característics de la seva personalitat: «ni la guerra, ni cap dels trasbalsos de la seva vida, han pogut fer d’ell un home escèptic i amargat. En Vinardell d’ara és el mateix Vinardell dels dies de joventut, que col·laborava a la benemèrita Revista de Gerona, que portava els seus entusiasmes a l’Asociación Literaria, que publicava fulles de combat. Sí, és el de sempre, en honor seu sigui dit: romàntic, cavalleresc, vehement, apassionat, quixotesc, en el bon sentit del mot; en el fons, enmig de les seves exaltacions, un home de cor, que creu encara ―avui com ahir― en les bones causes i en els grans ideals, però que sap raonar el seu credo amb la seva experiència de vell lluitador».

 

Referències a Internet

• Josep Clara. «El delicte periodístic d’Artur Vinardell». Revista de Girona, núm. 121 (1987), p. 75-79.
• Rodríguez La Orden. «Pobre Rey». El Demócrata (Girona), 5 de juny de 1886. Reproduït del diari El Baluarte de Sevilla.
• Carles Rahola. «Paraules d’ofrena». L’Autonomista, 18 de gener de 1937.

 

Articles

• «Los cuentistas españoles», El Autonomista, abril de 1902, p. 1-2.
• «Nueva pérdida dolorosa para Francia», L’Autonomista, 6 de novembre de 1933.
• «Els artistes gironins», L’Autonomista, 4 de març de 1935.
• «Mi querido Germinal Roig», L’Autonomista, 8 de setembre de 1936.

 

Bibliografia

• Costa, Lluís. Història de la premsa a la ciutat de Girona (1787-1939). Girona: Institut d’Estudis Gironins, 1987, p. 101-104.
• Costa, Lluís. El periodisme. Girona: Diputació de Girona: Caixa Girona, 1996, p. 24-27.
• Pla Cargol, Joaquim. Biografías de gerundenses (Gerona y sus comarcas). Girona: Dalmau Carles Pla, 1948, p. 187-188.

 

LCF

19/2/2021