Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Marcel·lí Domingo i SanjuánTarragona, 25 d'abril de 1884 - Tolosa de Llenguadoc (França), 2 de març de 1939 Gèneres periodístics: Articulisme Gestió i direcció Seccions: Opinió Política Societat/Costums Mitjans: La Publicidad Mirador El Diluvio
Marcel·lí Domingo i Sanjuán fou un mestre i polític català, primer regidor republicà de Tortosa, primer diputat a Corts d’aquesta ideologia per aquest districte i ministre d’Instrucció Pública i d’Agricultura durant la Segona República. Tingué sempre una intensa activitat periodística, en la qual destaca la direcció del diari La Publicidad i la fundació i direcció de La Lucha (1916-1919). Com a membre del primer Govern republicà promogué la construcció d’escoles públiques i la innovació docent, i una de les seves primeres decisions va ser la introducció de l’ensenyament del català a les escoles i en la formació dels mestres. Com a ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç promogué la Llei de reforma agrària. Fou membre de diverses lògies maçòniques de Madrid i Barcelona. Fill d’un oficial de la Guàrdia Civil que s’hagué de moure amb la família per diferents ciutats, Domingo s’instal·là a Tortosa després d’haver obtingut el títol de mestre. Va crear la seva pròpia escola al municipi veí de Roquetes, va promoure les idees i l’organització del republicanisme federal i escriví al setmanari El Pueblo, que més tard es convertí en diari. El 1909 fou elegit regidor a l’Ajuntament i el 1914 diputat del districte, formant part de la candidatura de la Unió Federal Nacionalista Republicana. Durant tota la seva carrera política, Marcel·lí Domingo tingué un fort ascendent personal en les comarques del sud de Catalunya, conegut com a marcel·linisme o dominguisme. El ràpid ascens de Domingo en la política republicana el portà a ser director de La Publicidad durant uns mesos del 1915 i el 1916, i a la creació aquest darrer any del diari de matí La Lucha, òrgan del Bloc Republicà Autonomista, fundat amb l’advocat dels treballadors Francesc Layret, amb qui també creà el posterior Partit Republicà Català, que el 1918 s’adherí a la Internacional Comunista. En els anys següents, fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, Domingo té un intens protagonisme en les vagues generals promogudes per la CNT, l’Assemblea de Parlamentaris i la campanya en favor d’un estatut d’autonomia per a Catalunya. Diverses campanyes contra els governs de la monarquia, en especial la titulada «Marruecos, sangría y robo» li valen un empresonament de dos mesos i mig en un vaixell, amb la vulneració de la seva immunitat parlamentària, arran de l’article «¡Soldados!», publicat a La Lucha, en què cridava la tropa a fer costat als treballadors en vaga, l’agost del 1917. L’animadversió que suscità en l’exèrcit feu que diversos oficials el retessin a batre’s en duel fins a vint-i-sis vegades. Durant la dictadura de Primo de Rivera participà en diversos moviments conspiradors, sofrí detencions i processaments i passà temporades a París. Després d’haver participat en el Pacte de Sant Sebastià, l’agost del 1930, formà part del Govern Provisional de la Segona República i de la comissió de tres ministres que acordà amb Francesc Macià la conversió de la proclamada República Catalana en Generalitat de Catalunya. Després d’haver participat en la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya, Domingo va fundar el Partit Republicà Radical Socialista espanyol, incorporat posteriorment a Izquierda Republicana, coneguda també com a Partit Català d’Esquerra. Després d’haver estat ministre d’Agricultura i promotor de la Llei de la reforma agrària en el govern presidit per Manuel Azaña, fou de nou ministre d’Instrucció Pública del febrer al juliol del 1936. Durant la Guerra Civil continuà sent diputat i desplegà diverses missions a l’estranger en nom del Govern republicà, activitat que continuà en la postguerra abans de morir sobtadament en un viatge en tren per França, als cinquanta-cinc anys. Set anys abans s’havia casat amb Filomena Savé i Mestres, divorciada i mare de dos fills. En la seva intensa activitat política, Marcel·lí Domingo es valgué de la publicació d’articles en nombrosos periòdics, entre els quals cal citar El Poble Català, La Barricada, L’Opinió, Mirador, El Diluvio, El Mercantil Valenciano, El Liberal, El Imparcial i la revista España Nueva. Domingo fou autor d’una extensa obra d’assaig polític, de la qual cal destacar llibres com Temas (1916), Yo acuso (1918), ¿Qué espera el rey? (1918, 1930), En la calle y en la cárcel. Jornadas revolucionarias (1921), Alas y garras (1922), En esta hora única, Viajando por América i La isla encadenada (1923), El burgo podrido (1924), On va Catalunya? (1927), Libertad y autoridad (1928), ¿Qué es España?, La política, Una dictadura en la Europa del siglo xx (1929), ¿A dónde va España? (1930), La escuela en la República (1932), La experiencia del poder (1934), La Revolución de Octubre (1935), així com algunes obres teatrals representades amb molt d’èxit a Madrid i a Barcelona (Vidas rectas, El pan de cada día, Los príncipes caídos, Juan Sin Tierra i Encadenados, entre altres).
10/3/2023 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal