Josep Amich i Bert (Amichatis)

Lleida, 19 de març de 1888 - Madrid, 5 de maig de 1965

Gèneres periodístics: Crítica  Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Arts escèniques Societat/Costums Opinió

Mitjans: L’Esquella de la Torratxa   Las Noticias   El Día Gráfico  

Dramaturg i periodista de molt èxit, Amich encarna els lligams entre la professió, la bohèmia i la cultura popular a les primeres dècades del segle xx. Home de teatre i de nit, mostra perfectament aquella voluntat que es podia trobar en tot periodista de convertir-se en literat, dramaturg o poeta —en un home de lletres— que Josep Maria Lladó troba indicatiu de l’ofici just abans que es professionalitzi. Com a tal, Amich treballa intensament a la premsa fins que esdevé el comediògraf més famós de la ciutat, moment en què deixa una mica de banda el periodisme —mai del tot, tanmateix—, i fins i tot troba un nou interès en el cinema com a productor i realitzador. Home inquiet, talentós i en certa forma inadaptat, els amics els defineixen com a individualista i passional.

Josep Amich és un home criat a diferents indrets. Fill d’una família amb el pare empleat al ferrocarril, viu els seus primers anys a Pamplona, Àvila, Oviedo, Monforte de Lemos o Manresa, per exemple, i després de passar una temporada a Bilbao, obté el títol de batxiller a l’Institut de Barcelona. Estudia medicina a la capital catalana amb molt d’èxit, però abandona la carrera quan el 1908 redacta uns textos irònics sobre diferents professors a la revista humorística Papitu, en aquells moments dirigida per Francesc Pujols. La força de la seva ironia fa que se sumi a la nova revista Rialles. Amb tot, l’expulsió de la facultat serà el primer cop en què el gaudi i el sentit lúdic de la vida marcaran la seva trajectòria professional. Insisteix en la premsa satírica i publica a l’Almanac de «La Campana de Gràcia 1911» (1910) o a L’Esquella de la Torratxa (1912). Amb aquestes col·laboracions encara es troba lluny de viure del periodisme.

Per aquest motiu treballa en una farmàcia del barri de Sant Antoni. Forma part d’un parell de penyes a l’American Soda, a la Rambla, sota el Liceu, i a la Maison Dorée, a la plaça de Catalunya. En aquests locals de moda de la ciutat es troba amb diverses personalitats vinculades a la premsa satírica i republicana, i aconsegueix una primera experiència de la nit i alhora li arriba una oportunitat per al periodisme, en què mostra un incipient interès per la premsa republicana radical: El Hombre del Día (1910), El Progreso (1910) o Lucha Radical (1912).

El 1912 comença una nova col·laboració al diari republicà El Intransigente, l’òrgan d’una escissió del Partit Republicà Radical de Lerroux. Serà la seva primera feina seriosa i continuada. S’ocupa de vegades de la secció municipal i de la crítica teatral. Tanmateix, arran de la publicació d’un article en què denuncia la manca de coratge del jovent durant la Setmana Tràgica, rep una resolució de denúncia i, com es feia sovint a l’època, decideix marxar a París una temporada per deixar enrere les actuacions judicials. A la capital de França coneix de prop el món teatral francès. Fa amistat amb el dramaturg Tristan Bernard, per exemple, i estableix diversos contactes i lligams, unes relacions que li obriran les portes a futures traduccions, de manera que l’estada a París resultarà, en certa manera, providencial per a apropar-lo al teatre.

En tornar, el febrer del 1913, forma part de l’equip de l’innovador diari El Día Gráfico (1913-1914), el primer basat en fotografies i imatges, tota una revolució de la premsa a la ciutat. A partir d’aquest moment signa les col·laboracions com a Amichatis. Escriu crítica teatral i amb el temps es fa càrrec d’una secció, «Ecos», on mostra l’interès de les seves observacions i la força d’una prosa que crida l’atenció. Alhora signa una crònica quasi diària sobre la vida de la ciutat anomenada «Irreverencias» al diari Las Noticias, una columna on mostra els motius i interessos socials que apareixeran després al seu teatre. Aquestes dedicacions li aconsegueixen un nom a la premsa, però no serà mai home d’un diari sinó de múltiples col·laboracions.

Desenvolupa una activitat múltiple que es pot resumir, d’una banda, en l’escriptor satíric —L’Esquella de la Torratxa (1915, on signa ara com a Amicus), KDT (1913), La Baldufa (1915) i La Piula (1916)— i, de l’altra, en el crític teatral i columnista a El Progreso (1915-1916), un breu retorn al diari de Lerroux, director del setmanari Los Miserables (1913-1918) i de la revista El Teatro (1915).

En aquest moment comença a traduir i escriure comèdies, a més d’arranjar vodevils francesos que pugen als escenaris de la ciutat, de forma que al costat del periodista creix el comediògraf. L’èxit és immediat i profund. Es tracta de comèdies populars, de vegades plantejades com a clixés, però posades en escena amb prou gràcia i humanitat. Un teatre extremament popular que es representa al barri del Paral·lel, sempre centrat en la nit del districte cinquè, vodevils llampants i divertits per a molta gent i un xic depravats i innecessaris a ulls de la burgesia de la ciutat.

Tot i que no abandona el periodisme, la seva feina a les redaccions deixa d’evolucionar i es redueix a un segon pla. A poc a poc l’èxit del seu teatre realista dels baixos fons troba un públic incondicional. Escriu cada cop més encimbellat per la intensa popularitat que li proporciona la tasca teatral. Completa obres de gran èxit, sempre en català i adreçades a un públic que omple els teatres durant mesos a cada estrena. Algunes encara romanen a la cultura popular, com per exemple, Baixant de la font del Gat o La Marieta de l’ull viu —escrita amb Gastó A. Màntua i estrenada a Barcelona i a Madrid, musicada per estrenar-se després com a sarsuela, i portada fins i tot al cinema el 1927—, que es mantenen encara en l’imaginari col·lectiu. En poc temps produeix ell mateix les seves obres. S’anima a escriure guions de cinema, uns films que realitza i fins i tot produeix, per exemple, diverses pel·lícules de ficció amb l’actriu Raquel Meller. Ara presideix la tertúlia al Lyon d’Or, a la plaça de la Universitat. Viu sense horari, quasi sempre de nit, envoltat de gent i companys de festa, intens i episòdic en tot el que fa.

El matrimoni amb Matilde Montero Xatart no li canvia la forma d’afrontar la vida. Tampoc l’arribada dels fills. A partir de la segona meitat dels anys vint entra en una certa decadència personal, periodística i empresarial, producte del desordre vital i creatiu. A la premsa, continua amb les col·laboracions, residuals si es comparen amb el ressò de la seva producció teatral i cinematogràfica. Escriu a tot tipus de publicacions, de tot signe polític, per exemple a Solidaridad Obrera (1917), El Poble (1918), El Irreverente (1918), o al setmanari dedicat al cinema Popular Film (1931-1933). Entre 1933 i 1935 dirigeix El Progreso.

En esclatar la Guerra Civil, s’afilia a la CNT i forma part del Comitè Econòmic del Teatre, creat el 1936 pel Sindicat de la Indústria de l’Espectacle de la CNT. En redacta els estatuts i forma part de la producció del film Liberación (1937), avui perdut. S’exilia després de la derrota republicana i passa una temporada als camps de concentració d’Agde i Argelers de la Marenda, des d’on passa al Mas de l’Abat, al castell de Valmy, que va servir de refugi a diversos intel·lectuals. Allí col·labora en una revista quasi artesanal, Desde el Rosellón.

Gràcies a la mediació de Joaquim Montero, el seu sogre, aconsegueix exiliar-se a Xile. Treballa al costat d’Eduard Borràs, amb qui escriu diverses obres de teatre i alguns guions cinematogràfics. Col·labora amb revistes i amb l’emissora de ràdio El Mercurio, on dirigeix una secció sobre assumptes dramatúrgics. El 1957, força decebut de l’estada a l’exili, torna a Espanya i s’instal·la a Madrid amb el seu fill Joaquim. Allà morirà el 1965, en un absolut oblit dels seus grans èxits teatrals i de les circumstàncies personals d’un periodista que va entendre perfectament el paper dels diaris en la configuració de la cultura de masses al primer terç del segle xx.

 

Referències a Internet

• Sergio Vila San Juan. «Amichatis, el Paral·lel, el toreig i la cocaïna». La Vanguardia, 28 de novembre de 2012, p. 7.
• Pablo Vila San-Juan. «“Amichatis”». La Vanguardia, 12 d’octubre de 1971, p. 49.
• José Tarín Iglesias. «Amichatis, escritor del Paralelo». Destino, 22 de maig de 1965, p. 42-43.
• Joan Martori. «Amichatis». Enciclopèdia de les Arts Escèniques. Institut del Teatre de Barcelona.

 

Articles

• «L’home tràgic», Papitu, 31 de març de 1909, p. 305.
• «Sanct Iago», L’Esquella de la Torratxa, 26 de juliol de 1912, p. 484.
• «Ploraners Club», L’Esquella de la Torratxa, 20 d’abril de 1915, p. 5-6.
• «Un amic perdut (a la memòria de l’avi López»), Almanac de «L’Esquella de la Torratxa», 1932, p. 32.

 

Bibliografia

• Arévalo i Cortès, Just. «Amichatis i el teatre realista de baixos fons ciutadans». A: Arévalo i Cortès, Just. La cultura de masses a la Barcelona del nou-cents. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002, p. 173-230.
• López García, José-Ramón. «José Amich Bert (1980-1965)». A: López García, José-Ramón; Aznar Soler, Manuel (ed.). Diccionario biobibliográfico de los escritores, editoriales y revistas del exilio republicano de 1939. Vol. I. Sevilla: Renacimiento, 2016, p. 137-140.

 

FSD

23/4/2022