Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Portada del llibre de Lluís Aymamí sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1932, Editorial Políglota.

Lluís Aymamí i Baudina

Barcelona, 1 de maig de 1899 - Ciutat de Mèxic, 17 de novembre de 1979

Gèneres periodístics: Cròniques  Gestió i direcció  Entrevistes 

Seccions: Esports Política Societat/Costums

Mitjans: El Mundo Deportivo   La Publicitat   La Rambla  

 

Periodista esportiu i comentarista polític, Lluís Aymamí és un redactor amb dues ànimes que travessa la complexitat del segle xx al llarg de cinquanta anys de dedicació. Amb la seva primera personalitat, funda i treballa com a pioner de la premsa esportiva —llavors innovadora i moderna— a començament del segle; la segona la dedica a la informació política amb un tarannà catalanista d’esquerres i seguidor incondicional de Francesc Macià, fins a la derrota republicana el 1939. En aquest vessant arriba a dirigir publicacions, fins i tot del PSUC, durant la Guerra Civil. En marxar a l’exili viu una vida difícil de la qual no retorna, una decisió que el separa d’alguns companys i amics que s’havien exiliat amb ell. Instal·lat a Ciutat de Mèxic, s’incorpora a la premsa esportiva de la capital i fa un llarg camí, en especial al diari El Día, del qual és fundador el 1962, quan ja té seixanta-tres anys. Hi dirigirà la secció d’esports des del primer moment, com si no fes més de quaranta anys que es dedica a la professió. En aquest diari, més enllà de la jubilació, hi mantindrà una columna, «Mirador», fins gairebé la seva mort, el 1979. Amb tot, no va considerar mai l’ofici com un pas cap a la vocació literària sinó com un ofici, el seu. De fet, els diversos llibres que publica són de contingut clarament periodístic.

Lluís Aymamí, per tant, és un dels periodistes catalans de més llarga trajectòria, al voltant de seixanta anys dedicats a la premsa, dividida en dos trams ben diferents: vint de professió a Catalunya dedicat als esports fins que el desordre de la situació social i el seu catalanisme l’empenyen a dedicar-se a la informació política. Després de l’exili i d’un temps d’aclimatació, quaranta anys de periodisme esportiu a Ciutat de Mèxic, la ciutat d’on no troba el moment de marxar.

Fill de Barcelona, en acabar els estudis primaris troba feina com a administratiu fins que s’incorpora a la revista Fútbol el 1919, una raresa que és considerada la primera revista dedicada exclusivament a aquest esport. Més endavant salta a la redacció de Las Noticias, on signa diferents tipus de col·laboracions, per exemple, reportatges de caràcter internacional copiats de la premsa francesa que calia readaptar, tal com explica ell mateix a les seves memòries. També treballa a El Mundo Deportivo, la publicació esportiva més important del moment. L’any 1929 canvia el to de la seva feina i passa a dirigir el setmanari esportiu que es publica els dilluns amb el diari La Nau, de Rovira i Virgili, anomenat La Nau dels Esports, sufragat per l’empresari del sucre Josep Sunyol i Garriga. Després de l’empenta inicial, aquest setmanari s’independitza a partir del 1930 i passa a formar La Rambla, una publicació amb dues portades, una d’esportiva i una segona, situada a la contraportada, d’ordre social i polític. Precisament amb aquest doble plantejament, Aymaní arriba a la informació política a partir de la proclamació de la República. Més que mai quedava clar el lema de La Rambla: «Esport i ciutadania».

L’estada a La Rambla suposa un canvi radical: la immersió en un entorn informatiu calent i ple de contradiccions, on Aymamí mostra el seu catalanisme i la devoció que sent per Francesc Macià, fins i tot més enllà de la seva mort, el 1933, tal com ell mateix destaca en algun document memorialístic. El canvi a la informació sobre política es concreta quan comença a treballar a La Publicitat i s’intensifica el 1931 al diari La Humanitat, del qual arriba a ser el redactor en cap el 1933.

Serà el seu moment de màxima esplendor professional. Firmarà tres llargues cròniques periodístiques que passaran del diari al llibre per a intentar posar llum a una realitat política trepidant que es complica de mes en mes: Amb els braços oberts. Reportatge de l’Estatut (1932), Macià, trenta anys de política catalanista (1933) i El sis d’octubre tal com jo l’he vist (1935), amb gran èxit, en especial del tercer, ja que Aymamí va ser l’únic periodista que va viure des de dins de la Generalitat la proclamació de Catalunya com a «Estat independent dintre de la República Federal Espanyola». Fins i tot és detingut l’endemà com si hagués format part de l’operació.

El juliol del 1936 succeeix Joaquim Ventalló i Vergés com a director de La Rambla perquè aquest fuig a París per les amenaces que rep de la FAI. Amb l’embranzida de la guerra i la situació excepcional, La Rambla es converteix en diari i, després de l’assassinat del seu propietari a mans dels rebels, se situa a l’òrbita del PSUC. Aymamí dirigeix també la segona etapa del setmanari Suport, òrgan aleshores del Socors Roig Internacional. L’any 1938 es fa càrrec de la direcció de Treball, l’òrgan central del PSUC, fins al final de la guerra. Tot i que era coneguda la seva proximitat política a ERC, milita oficialment al PSUC, cosa que pot tenir relació amb el fet que el seu fill, Jordi Aymamí Puig (Barcelona, 4 d’abril de 1925 - Mèxic, 1985), és traslladat a l’URSS, on rep formació com a aviador de combat.

En acabar la guerra passa tres mesos al camp d’Argelers i finalment s’exilia a Mèxic, on viu uns anys d’una modesta merceria que obre amb la seva dona. Participa en la vida local de la comunitat que formen els exiliats catalans i mira de tornar al periodisme. El 1942 dirigeix durant uns mesos la revista El Poble Català. A banda de les penúries de l’exili, pateix perquè no pot reagrupar la família. L’URSS no deixarà marxar el seu fill fins al 1946, un cop acabada la Segona Guerra Mundial.

El 1947 aconsegueix finalment una feina com a cronista esportiu al diari Esto. Es tracta de tot un renaixement professional, una forma de tornar als inicis de la professió, ara amb quaranta-vuit anys. Hi treballa fins al 1957. A més, col·labora com a columnista a El Fígaro i a El Diario de la Tarde. El 1962 participa en la fundació del nou diari El Día, on dirigeix la secció d’esports. També ho farà el seu fill, que arriba fins i tot a dirigir aquest diari. A més, com s’ha dit, signarà una columna que apareix fins poques setmanes abans de la seva mort, el novembre del 1979. A l’estil d’altres destacats periodistes catalans, com Víctor Alba, Aymamí porta a terme un llarg i productiu exili lluny de Catalunya, tot i que ell no en tornarà mai. En bona part a causa d’aquesta absència, la seva feina roman encara per estudiar.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

 

FSD

23/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal