Víctor Balaguer i Cirera

Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 14 de desembre de 1901

Gèneres periodístics: Articulisme  Corresponsal 

Seccions: Internacional Política Local

Mitjans: El Telégrafo   La Nación  

Víctor Balaguer és un escriptor, historiador i polític, membre de la maçoneria, que destaca també com a articulista de la premsa liberal, fundador dels diaris La Corona de Aragón i El Conceller i corresponsal d’El Telégrafo a la segona guerra de la independència italiana. És membre destacat de la Renaixença catalana i autor de la proposta de nomenclatura dels carrers de l’Eixample de Barcelona, en evocació de les glòries catalanes medievals, i diputat, ministre i senador durant més de tres dècades.

Autor precoç d’una primera peça teatral als catorze anys, que es va estrenar el 1838 ―Pepín el Jorobado, publicada el 1839―, obté un primer èxit als divuit anys amb Enrique el Dadivoso (1843). Destaca com a escriptor romàntic a Barcelona i a Madrid, escriu en petits periòdics com El Laurel (1841), El Hongo (1842), El Genio (1844-1845) i La Violeta de Oro (1851), i és nomenat poeta oficial dels teatres del Liceu i Principal. Una sèrie de conferències sobre la història de Catalunya li valen ser nomenat primer cronista oficial de la ciutat de Barcelona, el 1852. Deu anys més tard, Víctor Balaguer publica el llibre Las calles de Barcelona (1865), amb el qual divulga la seva proposta de nomenclàtor.

En la seva obra poètica, en català i en castellà, hi ha títols com Juan de Padilla (1847), Vifredo el Velloso i Los cuatro palos de sangre (1848), Don Joan de Serrallonga (1868) i diversos volums de poesia completa, així com peces teatrals entre les quals destaca Los Pirineus (1893), musicada per Felip Pedrell.

Balaguer forma part del Partit Liberal Progressista dels generals Baldomero Espartero i Joan Prim i comença la dedicació a la història i la reivindicació de l’antiga Corona d’Aragó. Durant el Bienni Progressista, funda successivament els diaris La Corona de Aragón (1854-1868) i El Conceller (1856-1857), que reivindiquen la vigència d’aquesta tradició i la col·laboració entre els seus antics territoris.

Amb motiu d’un viatge de suport dels liberals espanyols a la independència d’Itàlia, escriu una sèrie de cròniques de la guerra contra la monarquia austríaca, publicades pel diari El Telégrafo, i, amb Joaquín Mola Martínez, del Diario de Barcelona, esdevenen els primers corresponsals de guerra de la premsa catalana i espanyola. En endavant, Balaguer manté una intensa relació amb Itàlia i participa en la vinguda del rei Amadeu I de Savoia l’any 1870. Deixa constància d’aquesta relació en llibres com Mis recuerdos de Italia (1890).

Balaguer adopta el català com a llengua literària, amb un primer poema dedicat «A la Verge de Montserrat» (1857), que signa com a Lo Trobador de Montserrat; promou la restauració dels antics Jocs Florals el 1859, i n’és membre del primer consistori. L’any 1861 és proclamat Mestre en Gai Saber. Escriu en aquests anys una monumental Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1864), reeditada el 1885 com a Historia de Cataluña, en la qual reivindica la tradició catalana de la monarquia federal, basada en un pacte entre el poble i el rei. Durant l’exili dels anys previs al destronament d’Isabel II, coneix el poeta provençal Frederic Mistral i participa en les relacions entre escriptors catalans i occitans.

Dedicat intensament a la política des del Sexenni Democràtic, ocupa en endavant nombrosos càrrecs, com a president de la Diputació Provincial de Barcelona (1868-1869), diputat al Congrés de Diputats per Vilanova i la Geltrú (1869-1890), ministre d’Ultramar (1871) i de Foment (1872), durant el regnat d’Amadeu I de Savoia (1871), i de nou ministre d’Ultramar (1886-1888). També és elegit en dues ocasions diputat per l’Havana.

En nom del partit que es diu successivament Constitucional, Izquierda Liberal Dinástica i Partido Liberal Fusionista, Balaguer ocupa també molts altres càrrecs legislatius i executius durant la Restauració, entre els quals les presidències del Tribunal de Comptes i del Consell d’Estat, fins al seu nomenament com a senador vitalici per Barcelona (1891-1901).

A partir del contacte amb el món econòmic iniciat amb la seva col·laboració amb el diari barceloní El Bien Público (1849-1850), Balaguer esdevé el representant a Madrid de les corporacions industrials catalanes, en contacte amb l’Institut Industrial de Catalunya i el Foment de la Producció Nacional, tot valent-se de diaris com La Nación (1849-1873) i La Mañana (1877). En els darrers anys publica la revista mensual Pro Patria (1893-1895). També és membre de la Reial Acadèmia Española i de la Reial Acadèmia de la Història.

Després de la mort de la seva esposa, Manuela Carbonell Català, i no havent tingut descendència, l’any 1884 llega el seu patrimoni a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, amb la construcció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb més de 22.000 llibres i una col·lecció d’art.

Referències a Internet

• Ramón Francàs. «Víctor Balaguer, político e intelectual». La Vanguardia, 14 de gener de 2001.
• Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú).
• Jaume Guillamet. «El primer corresponsal de guerra». Diari de Barcelona, 23 de juliol de 2020.
• Víctor Balaguer. Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

 

Bibliografia

• Balaguer, Víctor. Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón. Barcelona: Librería de Salvador Manero, 1860-1863.
• Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona: Origen de sus nombres. 2 vol. Barcelona: Librería de Salvador Manero, 1865-1866.
• Balaguer, Víctor. Historia política y literaria de los trovadores. Madrid: Imprenta de Fortanet, 1878-1879.
• Balaguer, Víctor. El regionalismo y los juegos florales. Madrid: Imprenta de la Viuda de M. Minuesa de los Ríos, 1897.
• Comas, Montserrat. «Víctor Balaguer, el personatge i la biblioteca». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 65 (2008).
• Cuccu, Marina. «Balaguer i Itàlia, 1848-1901». A: Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 69-98.
• Grau i Fernández, Ramon: «Les coordenades historiogràfiques de Víctor Balaguer». A: Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 43-68.
• Palomas, Joan: «Diputat revolucionari, senador vitalici: l’actuació parlamentària de Víctor Balaguer». A: Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 131-196.
• Pascual Sastre, Isabel María. «Víctor Balaguer, un projecte polític alternatiu». A: Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 99-130.
• Pi de Cabanyes, Oriol. «Víctor Balaguer i el Risorgimento». A: Víctor Balaguer i el seu temps. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 11-42.
• Guillamet, Jaume. L’arrencada del periodisme liberal: Política, mercat i llengua a la premsa catalana, 1833-1874. Barcelona: Vic, 2010.

 

JGL

9/3/2023