Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Joan Barril i CuixartBarcelona, 20 de gener de 1952 - Barcelona, 13 de desembre de 2014 Gèneres periodístics: Presentador/a Entrevistes Articulisme Seccions: Societat/Costums Política Cultura Opinió Mitjans: COM Rŕdio TV3 El Periódico de Catalunya Betevé
Escriptor i periodista dotat d’una gran capacitat de treball, destaca per la seva versatilitat i el domini de diferents canals i formats informatius. Combina la ràdio com a conductor i guionista amb l’articulisme a la premsa, on signa una gran quantitat de columnes al llarg de la seva trajectòria, de forma que assoleix un destacat protagonisme dins la professió. També tasta la televisió, on presenta alguns programes innovadors. En conjunt, Barril representa a la perfecció l’entusiasme dels professionals que arriben a la premsa al final del franquisme i durant la Transició, al voltant dels anys setanta del segle xx, i miren de modernitzar-la. En poc temps i amb l’esperit del moment a favor, transformen una part de les rutines i les fórmules del periodisme i renoven la retòrica i la solemnitat pròpies del periodisme sota control polític que caracteritza la informació durant la dictadura. Barril destaca alhora per la capacitat d’encapçalar equips nous i endegar nous formats amb equips reduïts. També per un intens deler literari. Debuta com a novel·lista el 1988 amb la novel·la Un submarí a les estovalles. Després vindrien una dotzena llarga d’obres, la majoria de ficció, amb què obtindria alguns prestigiosos premis literaris catalans. Joan Barril neix a Barcelona i estudia al Col·legi Alemany. Cursa filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona amb una clara aposta per la literatura i en poc temps enceta una carrera professional de gran intensitat com a periodista. Debuta a Ràdio 4, on treballa en la reinstauració d’una emissora pública en català de la mà de Maria Matilde Almendros, Víctor Alexandre i Enric Frigola. Després d’aquesta arrencada, que deixarà empremta en la seva vocació, accepta propostes de gestió dintre del procés de renovació de les redaccions propi dels inicis de la democràcia. Exerceix com a cap d’opinió al Diario de Barcelona i arribarà a dirigir el setmanari El Món entre el 1985 i el 1987, una aposta per assolir un setmanari d’informació general en català que no va trobar prou mercat. En aquesta etapa inicial, Joan Barril aposta per la premsa escrita, on, a poc a poc, es decantarà per l’opinió, en bona part perquè vol deixar un espai a la seva carrera literària. També queda palès que no és tant un periodista d’empresa o d’un mitjà concret, sinó més aviat de projectes, atent i disposat a saltar d’una capçalera a una altra si apareix una oportunitat que li sembli engrescadora. D’aquesta manera passa a la redacció d’El País a Catalunya el 1988, on redacta cròniques i informacions durant cinc anys, per provar el 1993 a La Vanguardia i tres anys després, el 1996, a El Periódico de Catalunya. A partir de l’any 2000, tanmateix, reprèn la feina a l’àmbit audiovisual. Primer endega un informatiu d’autor en la cadena d’emissores locals COM Ràdio que crearia un magazín matinal d’estil propi, La R-pública (2001-2005). Alhora, compagina aquest informatiu amb un seguit d’entrevistes a la televisió local de Barcelona, Betevé. En segon pla, continua com a articulista a El Periódico de Catalunya i, sobretot, consolida la seva carrera literària. Versàtil i afamat, Joan Barril crea una polifonia de tasques diverses en la qual es troba molt còmode. Com a conductor de programes de ràdio i com a columnista, Barril expressa un gust pels detalls, els plaers i les contradiccions implícites a les emocions que haurien de servir de lligam entre els humans, fins i tot com a antídot contra tota forma de violència. De tendència a la bonhomia, aposta per la vida quotidiana i per un cert hedonisme alliberador que compartiria amb altres periodistes amb una deriva equivalent, com Manuel Vázquez Montalbán o Jordi Estadella. Cal destacar també la seva feina a televisió, que resulta més aviat una extensió lliure de la ràdio per la frugalitat i la creativitat de les seves apostes. Al programa de Betevé L’entrevista, en va realitzar 2.733 entre el 1996 i el 2006. També aposta per la crítica i el comentari literaris, tan originals com fos possible, al programa Qwerty, de Betevé (2007-2009), i pels continguts culturals a L’illa del tresor, del Canal 33, que codirigeix amb el seu amic el director de teatre Joan Ollé. Aquest programa està en antena divuit anys, des del 1996 fins a la mort del periodista. Ara bé, el programa estrella d’aquesta etapa final del periodisme de Joan Barril és El Cafè de la República, l’extensió a la nit del que feia a COM Ràdio als matins, ara a la nit i a Catalunya Ràdio (2006-2014). L’emissora retira el programa de la graella quan Barril mor. Aquesta invocació de la ràdio i la multiplicitat de projectes conjunts mostren la seva capacitat de treball, que ell desmentia, naturalment. També la de muntar equips, engrescar-los en projectes imprevisibles —però sempre de cost contingut— i fer-los persistir i finalment triomfar gràcies a segments d’audiència potser no gaire grans però molt fidels. L’octubre del 2014 és ingressat per una pneumònia de la qual no es recupera i mor la matinada del 13 de desembre de 2014. Té seixanta-dos anys. Tot i la seva mort prematura, ha guanyat tres vegades el Premi Ciutat de Barcelona: per la sèrie Crònica sentimental de Catalunya (1984), per la compilació d’articles Àlbum de cromos (1987) i pel programa La R-pública a COM Ràdio (2004). El conjunt del seu llegat periodístic, estimat en uns setze mil articles i unes quatre mil entrevistes, resta encara sense investigar.
23/4/2022 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal