Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



La Vanguardia, 2011. © Maite Cruz

Roser Bofill i Portabella

Barcelona, dia desconegut mes desconegut 1931 - Barcelona, 19 d'octubre de 2011

Gèneres periodístics: Gestió i direcció  Articulisme 

Seccions: Societat/Costums Cultura

Mitjans: Foc Nou   El Ciervo  

 

Pionera en un periodisme renovador, Roser Bofill es forma com a professional durant el franquisme però, tot i els continguts cristians en què concentra la seva feina, critica l’apropiació religiosa que el règim desenvolupa per a justificar-se ideològicament. Bofill estudia primer treball social i, uns anys després, quan ja està casada amb el també periodista Llorenç Gomis i, de fet, esperen el tercer fill, es matricula a l’Escola de Periodisme de l’Església. En acabar, treballa a la revista El Ciervo, al costat del seu marit, que n’era el director. Tots dos havien participat en la fundació del setmanari el 1951.

Roser Bofill pertany als primers cristians que, inspirats pel Concili Vaticà II i per la figura de Joan XXIII, es constitueixen com a grups crítics amb el poder, amatents a tota la comunitat i disposats a fer apostolat a través de la comunicació, però mantenint posicions de servei social i amb una renúncia dels postulats massa jeràrquics de l’Església catòlica. És, per tant, una periodista amb intencions socials i religioses que opta per treballar en unes publicacions pròpies, adreçades especialment a les «comunitats cristianes de base», segons l’expressió que es feia servir en aquell moment.

Aquest periodisme d’orientació no va patir problemes d’adscripció dintre del sistema informatiu franquista, absolutament controlat pel ministeri corresponent des del 1938, any en què es va instituir una llei de premsa de caràcter totalitari i militarista. Tot i obtenir els permisos oficials sense objeccions, la premsa catòlica renovadora, especialment destacada a Catalunya, resulta de vegades incòmoda per al poder instituït, ja sigui polític o eclesiàstic.

Bofill col·labora amb El Ciervo des de la fundació, però quan acaba la carrera de periodisme s’hi incorpora com a redactora en cap (1956-1990). Aquesta feina la compaginarà amb la direcció d’una segona revista que pertany a la mateixa empresa, però editada en català, Foc nou, fundada el 1974. Si bé El Ciervo s’adreça a un públic general, més aviat interessat pel pensament i la cultura com a valors socials, Foc Nou té com a objectiu el debat sobre assumptes constitutius de l’Església catòlica i, per tant, cerca una audiència més implicada en el futur i les decisions institucionals, interessada per l’adequació de la doctrina a l’evolució dels temps.

Aquesta dedicació conjunta, permanent i paral·lela, a les dues revistes des dels anys setanta descriu la trajectòria professional de Roser Bofill per la durada de la seva dedicació fins a l’entrada del segle xxi. A més a més, al llarg d’aquest període Bofill es constitueix en el pal de paller de l’empresa, ja que el seu marit compagina la direcció amb altres tasques professionals des de l’any 1956, quan col·labora amb el setmanari Destino, i molt més a partir del 1960, quan accepta l’oferta de La Vanguardia Española, diari del qual Llorenç Gomis esdevé redactor, subdirector i coordinador editorial, a banda del parèntesi com a director d’El Correo Catalán entre el 1977 i el 1982, que interromp només durant uns anys la seva feina a La Vanguardia.

El destacat paper de Llorenç Gomis a la premsa convencional remarca encara més les dedicacions de Roser Bofill com a directora de Foc Nou i com a figura essencial, d’una gran ascendència, a El Ciervo. N’assumeix la codirecció oficial a partir del 1996 i, després de la mort del seu marit, el 2006, la direcció en solitari. Dirigeix Foc Nou al llarg de vint-i-tres anys, i el 2001 passa a ser-ne l’editora. Es completen d’aquesta manera cinc dècades d’estar al capdavant d’unes publicacions que destaquen per l’estabilitat i la permanència.

L’articulisme de Roser Bofill s’estén a més a la revista valenciana Saó, on publica un article mensual. S’implica en el sector editorial de les revistes especialitzades en català amb l’impuls, des del 1983, de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, que presideix entre els anys 1989 i 1992. El mateix fa amb l’educació professional dels periodistes. Imparteix classes a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Fins i tot cedeix en cert moment a la temptació de participar en el primer pla de la política. El 2003 es presenta com a independent dins la llista encapçalada per Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya. El 2006 rep la Creu de Sant Jordi, que el seu marit també havia rebut dos anys abans. Dues de les quatre filles que van tenir plegats participen en el Consell Editorial d’El Ciervo. Les dues revistes es publiquen encara avui, si bé amb periodicitats més espaiades, bimensuals, i en format digital, tot i que s’imprimeixen unes tirades en paper molt mesurades només per a la venda específica i per a subscriptors.

El 2008 se li concedeix el Premi Rosa del Desert, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, en reconeixement a una trajectòria que, en el moment de la concessió, sobrepassava els cinquanta anys de professió. Moriria tres anys més tard, el 2011.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Bofill, Rosario. «El Ciervo, mirada y espejo de los cambios del catolicismo español». A: Castells, José María; Hurtado Sánchez, José; Margenat Peralta, José María (coord.). De la dictadura a la democracia: La acción de los cristianos en España (1939-1975). Bilbao: Desclée de Brouwer, 2005, p. 237-245.
  • Minobis, Montserrat. «Roser Bofill, una periodista del segle XXI». Serra d’Or, núm. 625 (2012), p. 28-29.

 

FSD

23/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal