Antoni Brusi i Ferrer

Barcelona, 4 d'abril de 1815 - Barcelona, 30 de desembre de 1878

Gèneres periodístics: Gestió i direcció 

Mitjans: Diario de Barcelona  

Antoni Brusi i Ferrer és l’editor i director del Diario de Barcelona durant la part central del segle xix, l’època de més creixement, difusió i influència del diari en els anys convulsos d’assentament del règim liberal. Després d’haver perdut el privilegi reial atorgat successivament al fundador, Pedro Pablo Husón de Lapazarán, al seu pare, Antoni Brusi Mirabent, a la seva mare, Eulàlia Ferrer de Brusi, i a ell mateix, el diari s’adapta a la llibertat de premsa finalment consolidada des de la Constitució del 1837.

El segon Brusi és també una figura de la vida pública, que intervé en el debat ciutadà a favor de l’enderrocament de les muralles. Amic de Ferdinand de Lesseps, que als anys 1840 fou cònsol de França a Barcelona, col·labora en la captació de fons per a la societat promotora del canal de Suez, des del 1858, com a delegat a Barcelona de la Compañía Universal del Canal Marítimo de Suez.

Cinquè fill d’Antoni Brusi Mirabent i Eulàlia Ferrer Montserrat, hereta el patrimoni i el negoci familiar a causa de la mort per malaltia de dos germans grans i de l’exclusió de dues germanes de l’ordre successori. Se’n fa càrrec personalment l’any 1838, disset anys després de la mort del pare, durant els quals la gestió del negoci de llibreria i impremta ha estat a càrrec de la mare i de l’espòs de la germana gran, l’exseminarista Pau Soler Mestres.

Amb els coneixements adquirits durant una llarga estada de formació als principals països europeus, emprèn una reforma del Diario de Barcelona, que havia caigut en difusió i ingressos per la conducta conservadora de la mare, molt reticent amb el règim liberal encetat després de la mort de Ferran VII. Tot i obrir el diari a la informació general, evita al màxim el tractament de temes polítics i cap presa de posició que el comprometi i potencia la temàtica local i cultural, en la qual destaquen els articles d’Aben Abulema, pseudònim de l’historiador i escriptor Joan Cortada Sala.

El final de la minoria d’edat de la reina Isabel II, el 1844, deixa de nou el Diario de Barcelona en una posició favorable, en desaparèixer els diaris liberals avançats, entre els quals destacava el progressista El Constitucional, continuador d’El Vapor, fundat el 1833. El propietari duu a terme una renovació de la impremta, que culmina amb la construcció d’un edifici de soterrani i quatre plantes al carrer de la Llibreteria, el 1849, on instal·la noves premses mecàniques i una de vapor i comença una edició de tarda el 1853. Brusi es val de la novetat del telègraf elèctric per a obtenir les cotitzacions de la borsa de París i participa en la societat Brusi, Lluch y Cía, per a la implantació de les línies entre Saragossa - Barcelona - La Jonquera i La Jonquera - Perpinyà.

D’acord amb les noves tendències de la premsa francesa i anglesa, Brusi reforça el paper de la publicitat i suprimeix la gratuïtat dels anuncis de serveis, que havien estat la base de l’èxit inicial del diari. Per influència de Joan Mañé i Flaquer, que s’incorpora al diari el 1845, i d’un grup de liberals moderats encapçalats per Manuel Duran i Bas, Brusi accepta d’acostar-se als governs d’Unió Liberal, encapçalats pel general Leopoldo O’Donnell, fins al punt de considerar la possibilitat de crear un diari a Madrid. Entre el 1856 i el 1858 reforça els continguts informatius amb el nomenament de corresponsals a Madrid i París i l’enviament de Joaquín Mola i Martínez a les guerres de la independència d’Itàlia, 1859, i d’Espanya al nord d’Àfrica, 1859-1860.

L’aparició d’El Telégrafo, l’any 1858, suposa la primera competència important que limita l’expansió del diari. El primer desig del fundador d’aquest diari, Ferran Patxot i Ferrer —advocat, historiador i escriptor romàntic— havia estat comprar el Diario de Barcelona a Brusi, que se’n va desdir en el darrer moment per una exigència nova del comprador en una venda ja acordada.

La competència d’El Telégrafo, que rebaixa a la meitat el preu de la subscripció seguint el corrent iniciat a França per a ampliar el mercat de la premsa, s’accentuarà durant el Sexenni Liberal en declarar-se republicà i aconseguir igualar, i fins i tot superar, el diari de Brusi en difusió. Dedicat, com el mateix Patxot, a afers financers i altres activitats, l’editor del Diario de Barcelona havia anat delegant les funcions directives en el periodista Joan Mañé i Flaquer, fins a nomenar-lo director el 1865. Havia estat soci fundador de la Sociedad Catalana General de Crédito per a l’impuls de la xarxa ferroviària i la seva connexió amb França, membre destacat de la Sociedad Económica de Amigos del País i promotor de la participació de la indústria en les exposicions universals de París del 1855 i Londres del 1862.

Després de la revolució de setembre del 1868 i el destronament de la reina Isabel II, el diari de Brusi i Mañé manté una posició conservadora independent i, privadament, de suport a la candidatura al tron d’Alfons XII i de la seva entronització amb la restauració borbònica. Pocs dies després de la caiguda de la I República, el gener del 1874, Mañé i el fill gran i hereu, Antoni Maria, publicaren durant alguns dies l’edició d’un exemplar únic per evitar al propietari, envellit i malalt, el disgust d’una suspensió ordenada per l’autoritat militar. L’any següent fou distingit amb el títol de marquès de Casa Brusi pel jove rei Alfons XIII. La primícia de la seva arribada a Barcelona, de retorn de l’exili, havia estat anunciada per mitjà dels coloms missatgers contractats per l’agència Fabra.

Casat amb Maria Josefa Mataró de Larrumbe, el 1846, Antoni Brusi Ferrer fou pare de sis fills, dos nois i quatre noies. L’hereu, Antoni Maria Brusi Mataró, mor prematurament, el 1887, essent encara una nena la seva hereva, Maria Josefa Brusi Garcia, tercera marquesa, tutelada fins a la majoria d’edat, el 1905, per l’oncle Josep Antoni Brusi Mataró.

 

Referències a Internet

• Jaume Guillamet. «El segon Brusi, la propietat del Diario de Barcelona i l’aparició d’El Telégrafo». Treballs de Comunicació, vol. 8 (1997), p. 153-168.

 

Bibliografia

• Guillamet, Jaume. «El segon Brusi, la propietat del Diario de Barcelona i l’aparició d’El Telégrafo». Treballs de Comunicació, vol. 8 (1997), p. 153-68.
• Guillamet, Jaume. «Antoni Brusi Ferrer». A: Cabana, Francesc (coord.). Cien empresarios catalanes. Madrid: LID Editorial Empresarial, 2006, p. 77-82.
• Canals Elías-Brusi, Miguel. La casa Brusi y el Diario de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2010, p. 105-216.
• Guillamet, Jaume. L’arrencada del periodisme liberal: Política, mercat i llengua en la premsa catalana, 1833-1874. Barcelona: Vic: Eumo, 2010.

 

JGL

9/3/2023