Diccionari històric de periodistes catalansTerritoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats |
| Periodistes MitjansGèneres Seccions |
A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z
Antoni Brusi i MirabentBarcelona, 5 de desembre de 1775 - Barcelona, 27 d'octubre de 1821 Gèneres periodístics: Gestió i direcció Mitjans: Gazeta Militar y Política del Principado de Cataluña Diario de Barcelona
Antoni Brusi Mirabent és la personalitat més destacada de la impremta catalana en els primers decennis del segle xix, en la seva triple condició d’impressor llibreter, editor de periòdics i introductor a Espanya de la litografia. Els serveis d’impremta, papereria i publicacions prestats durant la Guerra de la Independència contra la invasió napoleònica li valen la concessió del privilegi reial per a l’edició del Diario de Barcelona i els títols successius d’impressor oficial, impressor reial i impressor de cambra de Ferran VII. Col·labora també amb les autoritats liberals del Trienni Constitucional, en què perdé l’exclusiva de l’edició del diari en suprimir-se el privilegi reial. A la seva mort sobtada, a causa de l’epidèmia de febre groga d’octubre del 1821, la seva vídua, Eulàlia Ferrer Montserrat, es fa càrrec del negoci, amb el suport de Pau Soler Mestres, antic seminarista que es casa amb la filla gran, Antònia. Brusi és fill d’un fabricant de mitges de seda, aprèn l’art de l’enquadernació amb l’impressor i llibreter Joan Francesc Piferrer i s’estableix pel seu compte el mes de novembre del 1798. L’any següent Brusi contrau matrimoni amb Eulàlia Ferrer Montserrat, propietària de la llibreria Casa Ferrer des de la mort del seu pare, set anys abans. La unió amb una casa fundada a inicis de segle converteix Brusi en un dels impressors importants de Barcelona, que es compromet en la lluita contra la invasió francesa, tot i continuar actiu a Barcelona fins a la primavera del 1809. El 28 de novembre de 1809, Brusi obté la llicència per poder imprimir el Diario de Barcelona, en comptes del seu fundador, Pedro Pablo Husón de Lapazarán, que està al servei de l’ocupant, en reconeixement dels serveis prestats a l’exèrcit i la Junta Superior Militar i Política del Principat de Catalunya. Mentre espera poder fer-ne ús quan acabi la guerra, Brusi multiplica els seus serveis a la causa de la independència espanyola, que li són reconeguts i certificats en almenys vuit ocasions, entre el 20 de gener de 1809 i el 21 de maig de 1814. En cap de les certificacions conegudes no hi ha referències explícites als periòdics publicats per Brusi durant la guerra i tampoc no són exactes algunes de les referències bibliogràfiques. La comprovació per mitjà dels peus d’impremta preceptius permet establir la publicació de la Gazeta Militar y Política del Principado de Cataluña, iniciada pels impressors Puigrubí de Tarragona, des de primers del 1809 a Tarragona, el monestir de Poblet, Solsona, Berga i Vic, fins al setembre del 1813. Substituint l’anterior, surt en aquesta data la Gazeta de Cataluña, que Brusi continuarà publicant a Barcelona fins al desembre del 1816. Simultàniament, una segona impremta de Brusi traslladada a Mallorca, després de l’ocupació de Tarragona, publica el Diario de Palma, a Mallorca, entre el 6 de setembre de 1811 i el 31 d’octubre de 1813, continuat després per un altre impressor. Durant els darrers mesos de la guerra a Vic, Brusi imprimeix els periòdics liberals El Censor en el Primer Exército (1812, cal entendre «censor» com a crític) i Redactor General de Cataluña (1814). Els mèrits reconeguts a Brusi pels seus serveis de guerra no li van estalviar dificultats a l’hora d’emprendre la publicació del Diario de Barcelona, que ja se li havia autoritzat a l’avançada el 1809, ni tampoc els títols d’impressor oficial i impressor reial, obtinguts el 1813, ni el d’impressor de cambra de Sa Majestat, atorgat el 1815. El dia 6 de juny de 1814 reprèn la publicació del diari, que ha estat l’òrgan oficial de l’Administració francesa, amb un petit canvi de nom: Diari de Barcelona y del Govern de Catalunya, en català, de març a octubre del 1810, Diario de Barcelona y del Gobierno de Cataluña, la resta de temps. El mateix dia surt l’Estafeta Diaria de Barcelona, mantinguda fins al gener del 1817 pels impressors Miquel i Tomàs Gaspar, i encara el 15 de juny apareix el Periódico Político y Mercantil de Barcelona, fins al desembre del 1816. A més de presentar recursos contra la publicació d’aquests dos diaris, que durant dos anys i mig vulneren el seu privilegi, també ha de defensar la titularitat del seu diari davant la pretensió de Domingo Husón de recuperar el privilegi originari atorgat el 1792 al seu pare i fundador del Diario de Barcelona. Fins a un reial decret d’abril del 1818 no es tanca aquesta qüestió, es reconeix la validesa de la llicència atorgada a Brusi el 1809 i es desestimen les sol·licituds d’obtenció del privilegi reial presentades també pels impressors Piferrer i Garriga, la Casa de Caritat i l’Acadèmica de Bones Lletres. Dos anys més tard, el privilegi reial quedarà suspès, arran del moviment liberal desencadenat per la insurrecció encapçalada pel coronel Rafael de Riego Torres a Cadis, el gener del 1820. Brusi, que durant els anys anteriors ha mantingut el model inicial de diari de divulgació i serveis creat per Husón, dona entrada a escriptors liberals com el moderat El Espolín (Antoni Puig Luca) o el més avançat W. A. (Wenceslao Ayguals de Izco) per fer front a la competència del nou Diario Constitucional, Político y Mercantil de Barcelona, aparegut el 13 de març de 1820, al qual seguiran El Indicador Catalán, el 24 de gener de 1822, i Diario de la Ciudad de Barcelona, el Eco de la Ley, l’1 de maig de 1822. Però aquests dos ja no els va conèixer, perquè va morir de sobte en l’epidèmia de febrer groga, el 27 d’octubre de 1821. Els serveis a les autoritats liberals —la primera mostra dels quals és una nota del Govern Militar de 25 de març de 1820, per la qual les ordres oficials publicades al Diario de Barcelona es donen per comunicades al públic i d’obligat compliment— haurien perjudicat la posició de Casa Brusi al final del Trienni. Tot i que la vídua, Eulàlia Ferrer, coneguda també per Eulàlia Brusi, obté el restabliment del privilegi reial i exclusiu del diari, l’any 1824, i el trasllat posterior al seu fill Antoni Brusi Ferrer, l’any 1827, se li nega el reconeixement del privilegi per a la introducció i explotació de la impressió en litografia obtingut el juliol del 1821. Antoni Brusi Mirabent explica els detalls, característiques i necessitats d’aquesta nova tècnica deguda a l’alemany Alois Sennefelder en l’article «Litografía», publicat al diari de 15 de setembre de 1821. La mort sobtada d’Antoni Brusi Mirabent obre un parèntesi en el regiment del negoci familiar a càrrec de la vídua, ja que el fill gran està molt malalt i les tres filles que el segueixen no són comptades en l’ordre successori, i cal esperar la majoria d’edat del fill petit, Antoni Brusi Ferrer, que només té cinc anys en morir el pare. Tot i el que Diario de Barcelona manté el monopoli propi del privilegi i que Eulàlia Ferrer intenta conservar-lo inútilment després de la mort de Ferran VII, el segon Brusi el troba en una posició molt decandida l’any 1838, quan se’n fa càrrec, i a Barcelona es publiquen amb èxit els nous diaris liberals.
23/4/2022 |
Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal