Lluís Carandell Robusté

Barcelona, 24 de febrer de 1929 - Madrid, 29 d'agost de 2002

Gèneres periodístics: Corresponsal  Cròniques  Articulisme  Televisió 

Seccions: Internacional Local Política Opinió

Mitjans: Triunfo   Tele/eXprés   El Noticiero Universal   RTVE   El País  

Lluís Carandell accedeix al periodisme als anys cinquanta, després d’haver estudiat dret a Madrid per imposició familiar, tot i sentir-se fortament atret pel periodisme. Encuriosit i un punt disconforme, troba fórmules per satisfer les seves necessitats personals, primer aconsegueix dedicar-se a la professió triada i després quan escull diverses corresponsalies a l’estranger per eixamplar la mirada sobre el món i la realitat. Lluís Carandell entén que la manera més satisfactòria de començar a ser periodista en una època de control totalitari sobre la informació —encara sota la Llei de premsa del 1938, una llei de guerra— és, precisament, completant la seva formació lluny de la grisor, la petitesa i la manca de llibertats del franquisme. En tornar de diverses i llargues corresponsalies, llavors, aporta al periodisme local una mirada enriquida i clarament diferent sobre la realitat, observadora, humanitària. Passa d’aquesta manera a formar part d’una generació de periodistes que arriben a la maduresa precisament al final del franquisme, quan el periodisme s’ha de transformar per a assumir, amb les dificultats inherents, un passat recent sota costums, controls i rutines propis d’una dictadura. En aquest context, la mirada irònica i curosa de Lluís Carandell mostra tota la seva capacitat descriptiva. Destaquen, a més de les corresponsalies i les cròniques de viatges, el periodisme cultural que enceta a Tele/eXprés, les cròniques parlamentàries que escriu per a El País durant bona part de la Transició, l’humor autocrític sobre «Celtiberia» que desenvolupa a la revista Triunfo o, fins i tot, el rol precís i sense pretensions que porta a terme com a presentador d’un informatiu de cap de setmana a TVE. Una carrera professional que s’estén al llarg de cinquanta anys farcida de rols, tasques i punts de vista marcadament diferents, en bona part innovadors i exempts, sempre, de qualsevol rastre d’agressivitat.

Lluís Carandell és fill de la Guerra Civil, ja que li marca completament l’accés a la realitat i a la consciència dels fets. El seu pare, un advocat de la patronal tèxtil de Catalunya originari de Reus, fuig de Barcelona l’agost del 1936 i des de França prepara la sortida de la família, que arriba a finals d’any a Burgos. El petit Lluís té set anys en aquell moment, deu quan acaba la Guerra Civil. No recorda una altra vocació que la de ser periodista des de molt petit, i el record inclou un petit diari escolar que confeccionava i distribuïa a l’escola amb alguns companys, titulat Ahí Va Eso.

Estudia dret a Madrid i en tornar a Barcelona, el 1949, comença a treballar a El Correo Catalán, diari tradicional dels empresaris del cotó i, per tant, proper al seu pare, que hi tenia contactes. Treballa al diari sense tenir una secció assignada, no deixa d’estudiar idiomes i assisteix als cursos especials de periodisme que l’estiu del 1950 s’imparteixen a l’Ateneu Barcelonès. Un cop considerat oficialment periodista, declina alguna oferta i prefereix sortir del país per a canviar d’aires i veure món, com sempre havia desitjat.

La primera oportunitat que troba és com a corresponsal a Egipte el 1951, però el seu diari no accepta enviar-l’hi. El Noticiero Universal, sí, però no pot assumir les despeses, que finalment es compartiran amb una agència de notícies internacionals de nova creació anomenada Mirospa. Lluís Carandell passa tres anys al Pròxim Orient i, en tornar, es casa amb la seva promesa, Eloisa Jäger, a Suïssa, país d’origen de la dona. Després d’uns mesos a Madrid, decideixen renovar el plantejament periodístic com a corresponsal i viatgen ara cap al Japó, on viuran els tres anys següents. Treballa per al públic espanyol i alhora per a una emissora pública japonesa. Aquesta experiència poliglota i multicultural resulta essencial en la formació periodística de Carandell. A més de fer-se una idea exacta de les relacions internacionals, viure lluny de la dictadura franquista implica un aprenentatge social i humà que marcarà el seu tarannà, amb un vernís de distància que li permet observar amb una agudesa personalíssima la situació interior quan torna a Espanya el 1961.

Està a punt de fer quaranta anys, en plena maduresa, i s’endinsa en una ciutat, Madrid, a la qual dedicarà diferents estudis. Col·labora als diaris Informaciones i Diario de Barcelona, escriu diversos llibres de viatges i un altre sobre el fundador de l’Opus Dei, Escrivá de Balaguer. El 1968 fa un pas decisiu. S’encarrega a la revista Triunfo d’una sèrie de seccions pròpies a través de les quals analitza un país i un passat comuns. Primer amb Catalunya i després amb la resta d’Espanya. «Silla de pista» o «Celtiberia show» esdevenen ràpidament seccions de culte i llibres de gran èxit editorial. Lluís Carandell troba una veu pròpia i plena de matisos. La barreja d’ironia i humanitat que desprenen les seves observacions sobre la realitat quotidiana resultava aguda i aclaridora. Estén aquest to a altres col·laboracions, cada cop més prolífiques i reeixides, que arriben fins i tot a la revista d’humor Por Favor. Al final dels anys setanta treballa a Diario 16 (1976-1985) i es converteix en un cronista parlamentari molt subtil i encertat. El 1982, en un gir molt propi del seu plantejament encuriosit i desproveït de tota solemnitat, accepta una oferta insòlita, presentar l’informatiu de RTVE del cap de setmana (1985-1988), una tasca que de seguida impregna amb la seva culta desimboltura.

Armat d’una bonhomia i una capacitat de treball irresistibles, Lluís Carandell completa una carrera periodística brillant i prestigiosa, carregada de sentit comú i de generositat, una excepció en un entorn periodístic molt polititzat i competitiu com era el dels anys vuitanta. Sempre discret i com si ell no fes res important, Carandell completa una carrera periodística que s’enfila fins als primers anys del segle xxi, quasi cinquanta anys d’una trajectòria que encara resta per estudiar i que no resisteix gaires comparacions amb altres periodistes de la seva generació per la singularitat del seu estil.

Enamorat dels viatges i de la ciutat de Madrid, a la qual dedicaria una desena llarga de llibres, encara es recorden les seves cròniques parlamentàries, per exemple, o les columnes que enviava a El País (1993-2002) en la que va ser probablement la culminació de la seva carrera professional. També la inaudita afecció a la papiroflèxia, un altre dels aprenentatges assolits al Japó, amb què era capaç de sorprendre la concurrència de les redaccions. A més, escriu més de quaranta llibres de to periodístic i dos de dedicats a les seves memòries. Cap ni un de ficció. El 2006 se li va dedicar una exposició al Palau Robert de Barcelona.

 

Referències a Internet

• Manuel Vázquez Montalbán. «Carandell». El País, 2 de setembre de 2002.
• Llàtzer Moix. «Un maestro de la ironia». La Vanguardia, 30 d’agost de 2002.
• Elsa Fernández-Santos. «Muere Luis Carandell, el escritor que llenó de inteligencia y humor la crónica política». El País, 2 de setembre de 2002.
• Luis Carandell «Celtiberia Show». Audios para recordar. RTVE, 9 d’octubre de 2017 (veu enregistrada el 1982), 4 min 53 s.
• Joan de Sagarra. «Los Carandell». La Vanguardia, 9 d’abril de 2006, p. 7.

 

Articles

• Selecció d’articles publicats (1968-1981), Triunfo.
• Selecció d’articles publicats (1993-2002), El País.
• «Barcelona», El País, 7 de setembre de 1997.
• «El Roto», El País, 25 de novembre de 2001.

 

Bibliografia

• Carandell, Luis. Celtiberia show. Madrid: Guadiana de Publicaciones, 1970.
• Carandell, Luis. El show de sus señorías: Antología de anécdotas parlamentarias. Barcelona: Lunwerg, 1986.
• Carandell, Luis. El día más feliz de mi vida: Memorias. Madrid: Espasa, 2000.
• Carandell, Luis. Mis picas en Flandes: Memorias. Madrid: Espasa, 2003.

 

FSD

9/3/2023