Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Carrasco de la Rubia al costat de la redactora Silvia Cristal, tots dos col·laboradors de la revista Popular Film, on es va publicar aquesta fotografia el juliol del 1937.

Francisco Carrasco de la Rubia

Sevilla, dia desconegut mes desconegut 1905 - Barcelona, 13 de maig de 1939

Gèneres periodístics: Cròniques  Crítica 

Seccions: Cinema Política Societat/Costums

Mitjans: Popular Film   La Vanguardia  

 

Periodista i cineasta, Francisco Carrasco de la Rubia, nascut a Sevilla, va ingressar a La Vanguardia a començaments de l’any 1936, diari on es va incorporar com a comentarista i crític de cinema. Ben aviat, però, va destacar també en aquella redacció com un articulista culte i com un dibuixant de talent que sovint il·lustrava els seus textos.

Conreava un articulisme que conjuminava el domini d’una llengua castellana fluida i acurada amb una argumentació directa i combativa, sobretot en textos publicats durant la guerra. Reeixia en la crítica de cinema per la seva erudició i per l’atenció a les tendències renovadores en aquest àmbit.

Vinculat des del 1932 a l’Asociación Cinematográfica Española, abans d’entrar a La Vanguardia havia col·laborat a la revista Popular Film. Els seus primers articles en el diari, com el titulat «El cinema y la guerra», revelen el seu compromís amb un concepte de la cinematografia vinculat a posicions de l’esquerra radical. El seu ideari en aquest camp s’inscrivia en una orientació llibertària, propera al plantejament del cinéma du peuple francès, militant de les reivindicacions obreres i alhora emmirallat en les solucions formals de l’estètica del documentalisme soviètic que traduïa en imatges conceptes del materialisme històric.

Gairebé tot just esclatar la guerra la directora del diari, María Luz Morales, va saber aprofitar el talent i la passió professional d’aquell jove periodista de trenta-un anys, intrèpid, abrandat i polivalent. El 8 d’agost del 1936, Carrasco de la Rubia va marxar cap al front d’Aragó com a enviat especial. Allí va treballar com a cronista de guerra i com a fotoperiodista. Va ser dels pocs periodistes catalans que cobrien la contesa des de les primeres línies de combat. Des de mitjan agost del 1936 va preparar reportatges i va captar imatges de la intervenció de la columna Durruti al front d’Aragó.

Des d’allí va aportar al diari fotos i cròniques que reflectien amb cruesa i precisió la duresa dels combats, i també imatges plàcides, com aquella on apareixen milicians d’una patrulla de reconeixement que menjaven melons a pocs metres de les línies de les forces militars rebels, segons va escriure ell en el peu de foto de la portada de La Vanguardia del 8 d’octubre de 1936.

Un cop va haver tornat a Barcelona aquell octubre del 1936, Carrasco de la Rubia va recuperar l’exercici de la crítica de cinema, però també va practicar un articulisme atent als patiments de la rereguarda. El 5 de juliol de 1938 va publicar una peça representativa del seu capteniment humanista, de les seves conviccions progressistes i del seu estil incisiu: l’article «Ruta de las alas negras», motivat per la visió de la ciutat bombardejada, atemorida encara, pels avions italians que quatre mesos abans havien destruït una munió de cases i havien causat 1.300 morts.

Durant aquella etapa de la guerra, Carrasco de la Rubia va compatibilitzar la tasca periodística amb la de realitzador cinematogràfic, autor de curtmetratges com Ejército popular (1937) i Campesinos de ayer y de hoy (1938), i altres treballs per a la Comissaria de Propagada de la Generalitat de Catalunya.

El 10 de febrer de 1939 tot el territori català va quedar ocupat per les tropes franquistes, que ja havien avançat fins a tocar la ratlla fronterera amb França. Cinc dies després el periodista Francisco Carrasco de la Rubia era detingut a casa seva per agents al servei de la repressió. No havia volgut fugir a França, convençut de no haver comès cap delicte i ancorat a Barcelona com a pare d’una filla de pocs mesos.

Un tribunal militar el va condemnar a mort el 13 d’abril de 1939 i va ser afusellat un mes després. L’acusaren d’escriure reportatges on elogiava els voluntaris anarquistes. En l’expedient sumaríssim número 1.159 consta que el consell de guerra el condemna per haver comès un delicte de «rebelión militar», per haver elogiat els anarquistes en els seus escrits periodístics sobre la columna Durruti, pels seus discursos a Ràdio Barcelona «contra el Glorioso Alzamiento Nacional y por injurias a su Caudillo y a Queipo de Llano», i per haver col·laborat en la publicació anarquista Mi Revista.

El 13 de maig del 1939, poc després de ser obligat a casar-se per l’Església amb la seva dona, amb qui ja tenia una filla, Marta, va ser executat amb altres presos polítics al Camp de la Bota.

Francisco Carrasco de la Rubia, a Barcelona, i Carles Rahola, a Girona, foren els únics periodistes de Catalunya que moriren afusellats pels franquistes a causa de l’exercici de la seva professió en temps de guerra.

 


 

Referències a Internet

 

Articles

 

Bibliografia

  • Fabre i Formiguera, Jaume. Periodistes, malgrat tot: La dificultat d’informar sota el franquisme a Barcelona (1939-1966). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2017, p. 117-123.

 

JMCG

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal