Maria Carratalà van den Wouver

Barcelona, 19 de juny de 1899 - Barcelona, 21 de març de 1984

Gèneres periodístics: Crítica  Cròniques 

Seccions: Arts escèniques Cultura Societat/Costums

Mitjans: Art Novell   D’Ací i d’Allà   Meridià  

Periodista republicana defensora de la cultura i dels drets de les dones, Maria Carratalà és per formació músic, compositora i musicòloga, i no tant, publicista de les noves idees democràtiques. Tot i això, la seva vocació pública es desenvolupà tant als escenaris com al paper. Comença a col·laborar amb diferents revistes a mitjans dels anys vint com a divulgadora de la música clàssica, la literatura i la filosofia. Treballa a la premsa poc més de deu anys, fins al 1939, quan la derrota republicana la condemna a l’ostracisme. Per tant, manté una trajectòria que serveix perfectament com a mostra dels estralls que provoca la Guerra Civil en el desenvolupament de les activitats públiques d’una sèrie de dones que, en accedir als mitjans de comunicació de masses, en són apartades sobtadament per les circumstàncies violentes del 1939. En el cas de Carratalà, a més, el seu rastre públic s’esvaeix enmig de l’opacitat després de la guerra i no se’n torna a saber res.

La trajectòria de Maria Carratalà recorda en certa manera la d’Irene Polo, Elvira-Augusta Lewi o Rosa Maria Arquimbau, dones que, amb les diferències lògiques en uns temps tan difícils com una postguerra civil, perden la identitat pública i reeixida que havien tingut en la indústria de la comunicació. De fet, en el moment d’arribar a una primera maduresa professional, són expulsades cap a l’exili o cap a la indiferència de l’àmbit privat durant el règim franquista, on queden apartades. Es perden per a la societat els aprenentatges, el talent i les habilitats que havien mostrat fins a aquell moment.

Maria Carratalà neix a Barcelona en una família benestant que mira de donar-li una educació exquisida. Estudia a l’Escola Francesa i a partir dels set anys comença les pràctiques de piano, instrument al qual dedica els seus estudis al Conservatori del Liceu. Acaba els estudis el 1916, amb disset anys, estudis que amplia posteriorment a París, amb Felip Pedrell, en un camí que la predisposa a esdevenir concertista. Torna a Barcelona especialitzada en un repertori hispànic i en plena maduresa artística.

En aquest moment comença la seva activitat pública. Com a crítica musical, signa articles a diferents diaris i revistes, el primer catalogat fins ara a la publicació mensual Arte Musical, de Madrid, on enllesteix treballs sobre Mendelssohn, Schubert i Carlos M. Weber, durant el segon semestre del 1917. En una altra revista mensual, Art Novell. Revista de Joventut, signa una quinzena llarga d’articles entre el juny del 1926 i el gener del 1928. També resulta molt interessant la feina que desenvolupa a D’Ací i d’Allà, on elabora algunes cròniques de moments que considera importants, com també textos de prosa poètica i, fins i tot, de ficció. Hi col·labora al llarg de quatre anys, entre el 1928 i el 1931, si bé no publica més enllà de tres o quatre treballs cada any.

De manera paral·lela, entre els anys 1928 i 1929, desenvolupa una exposició sobre recursos i retòrica de la música clàssica, en especial com a part de l’òpera, a La Nova Revista. Publicació Mensual de Literatura i Art, una publicació dirigida per Josep Maria Junoy que recull bona part de la intel·lectualitat del moment, des de Josep Maria de Sagarra fins a Josep Pla. Si bé la publicació aguanta fins al 1929, Maria Carratalà conclou les seves col·laboracions el novembre del 1928.

Un any abans, el 1927, signa una de les peces més importants de la seva trajectòria, una biografia sobre Pau Casals realitzada conjuntament amb Joan Llongueras i Josep Ramon. Apareix publicada a la col·lecció «Els Homes i les Obres» de l’editorial La Nova Revista, de Barcelona, que suposa una extensió de la seva obra periodística.

La tasca com a comentarista i redactora especialitzada en música resulta complementària de les seves actuacions i concerts, que es desenvolupen a Barcelona des del 1926, i destaquen a la premsa, ja sigui pels anuncis com per les crítiques i comentaris rebuts. Aquesta feina conjunta com a solista, compositora i publicista li dona notorietat i prestigi. Entre el 1929 i el 1935 ofereix una quinzena de conferències sobre música, poesia i teatre. Cada cop més segura de si mateixa i del paper de les dones a la societat, participa el 1931 en la fundació del Lyceum Club de Barcelona, institució que presideix entre els anys 1933 i 1935. En aquests moments, es concentra en la promoció i traducció d’obres de teatre.

La resta de la seva producció periodística resta encara per investigar, com bona part de la seva biografia. Se li coneixen altres col·laboracions en publicacions diverses i en general curtes, com per exemple a Vibracions, el diari El Matí o, fins i tot, a Ràdio Barcelona, però no s’ha trobat una participació sostinguda a la premsa fins a l’esclat de la Guerra Civil, quan col·labora a Meridià. Setmanari del Front, la publicació que substitueix Mirador ja al final de la guerra, entre el gener del 1938 i el del 1939. En aquest setmanari signa fins a divuit participacions en només un any. Bona part de les peces són una columna d’opinió sobre la guerra, que mostren l’adaptació de Carratalà a les circumstàncies que li toca viure.

Es fa palesa, d’aquesta manera, la progressiva conscienciació que es produeix en el seu compromís polític, que comença d’una forma tèbia, si es vol genèrica, en una defensa de la cultura per a les dones i es concreta en la participació en diverses entitats per a promoure i defensar el paper de la dona, com el Lyceum Club de Barcelona, ja esmentat, com també el Club Femení i d’Esport de Barcelona i l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Quasi al mateix moment, el 1932, arriba a la militància política activa, alhora entre Acció Catalana i Front Únic Femení Esquerrista de Catalunya (FUJEC). I acaba defensant el paper de les dones a la guerra com a defensa de les ciutats, de la producció agrícola i industrial i del seu paper a la rereguarda en una forma complementària d’heroisme.

Amb tot, com s’ha dit, la seva feina com a periodista especialitzada no va tenir continuïtat i la figura de Maria Carratalà s’esvaeix després de la guerra, probablement en una mena d’exili interior que encara està per establir.

 

Referències a Internet

• «Maria Carratalà i Van den Wouver». Ciutat: ideari, art i cultura.
• Teresa Julio. «El periodismo republicano en manos de mujer: Maria Carratalà y Elvira Augusta Lewi». Asparkía: Investigació Feminista, núm. 27 (2016), p. 131-145.

 

Articles

• «Mendelsshon», Arte Musical, 15 de juliol de 1925, p. 2-3.
• «Del meu petit anecdotari», D’Ací i d’Allà, octubre de 1928, p. 315-316.
• «Un modern poeta del piano: Frederic Mompou», D’Ací i d’Allà, febrer de 1930, p. 49 i 74.
• «Les directrius del Lyceum Club», L’Opinió, 25 de maig de 1933, p. 4.
• «De l’heroisme», Meridià, 1 d’abril de 1938, p. 3.

 

Bibliografia

• Real Mercadal, Neus. Dona i literatura en els anys trenta: La narrativa de les escriptores catalanes fins a la Guerra Civil. Tesi doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona, 2004, p. 1179-1183.
• Altés, Elvira. Les periodistes en el temps de la República. Barcelona: Col·legi de Periodistes: Diputació de Barcelona, 2007, p. 103.
• Julio, Teresa. «Recuperant la memòria històrica: María Carratalá, una traductora teatral de preguera». Caplletra, núm. 61 (2016), p. 37-59.

 

FSD

24/4/2022