Diccionari històric de periodistes catalans

Territoris de llengua catalana - Periodismes generalistes i especialitzats

Presentació Crèdits Contacte


Periodistes MitjansGèneres Seccions

A B C D EFG H I J K L M N O PQ R S T U V W X Y Z



Autoretrat, 1952. Font: Fons fotogràfic F. Català-Roca, Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

Francesc Català-Roca

Valls (Alt Camp), 19 de març de 1922 - Barcelona, 5 de març de 1998

Gèneres periodístics: Fotoperiodisme  Reporterisme 

Seccions: Local Cultura Societat/Costums Internacional

Mitjans: Revista   La Vanguardia  

 

Fotògraf català, fill d’un pioner de la fotografia, Pere Català i Pic, i germà de Pere Català i Roca, historiador i també fotògraf. A diferència del seu pare, Francesc es dedica més aviat a la fotografia documental que a la publicitària, raó per la qual la nissaga es caracteritza pel fet de recórrer àmbits complementaris de l’art de la fotografia. El treball del fill s’inicia en un cert moment a la premsa, en concret a La Revista, un setmanari d’informació cultural. Tot i aquesta arrencada, desenvolupada entre els anys 1952 i 1956, el fotoperiodisme de Francesc Català-Roca no pren cos a la premsa, sinó que viu de les exposicions i sobretot dels llibres gràfics. Com a documentalista, ha estat considerat sovint com el fotògraf més importat de la postguerra, tot i no practicar el fotoperiodisme. La seva trajectòria manté dues grans línies d’interès. La primera, la dels anys cinquanta, té a veure amb la fotografia de persones i detalls presa al carrer, entorn dels protagonistes, dels quals assenyala amb sensibilitat i lucidesa el seu paper a la societat, molts cops vulnerable. A partir dels anys seixanta, Francesc Català-Roca s’interessa també per la vida cultural. D’una banda, la vida de les comunitats, dels grups socials vistos en conjunt. De l’altra, investiga el misteri de la creació cultural. Amb tot, esdevé un viatger incansable a la recerca de ciutats, paisatges, territoris i dels artistes més reconeguts, en una mena de primera lectura de la globalitat, com si perseguís per tot el món diferents expressions de la humanitat.

Francesc Català-Roca neix a Valls el 1922. Com resulta natural, fa les primeres provatures a casa com a ajudant del seu pare, a l’estudi fotogràfic que sustenta la família. De fet, de nen era conegut a la petita ciutat com el «xiquet de cal retratista». Fa la seva primera fotografia quan només té set anys. El pare havia instal·lat el negoci en tornar de Barcelona, on havia viscut amb la seva mare i havia treballat en un banc fins al 1915. Però, un cop es va casar, enamorat com estava de la nova tecnologia, torna a Valls per obrir un estudi de retrats fotogràfics.

Els tres germans, Pere, Francesc i Àurea, aprenen l’ofici del pare i els tres reben com a regal i part de la seva formació, en cert moment, una càmera fotogràfica, en aquells anys un regal molt car. La família torna a Barcelona el 1931, on el pare es dedica al cartellisme basat en fotografies, una tècnica llavors innovadora i impactant. Francesc es converteix en el seu ajudant el 1935, amb tretze anys. Un cop començada la guerra, el pare desenvolupa tasques com a encarregat de les edicions del Comissariat de la Propaganda que dirigeix Jaume Miravitlles, i Francesc l’acompanya. En aquest context, el 1938 treballa com a ajudant en el rodatge a Barcelona de la pel·lícula L’espoir, d’André Malraux i Max Aub. Tot i aquestes tasques desenvolupades per a la Generalitat, la família no s’exilia en acabar la guerra. Després de dos anys de viure quasi amagat, el pare es reincorpora a poc a poc a l’ofici publicitari. Al mateix temps, en Francesc desenvolupa els seus primers encàrrecs professionals, amb algunes feines destacables, com el retratisme de persones mortes, una tasca de vegades forense, a l’Hospital Clínic, i de vegades entesa com un homenatge familiar. El 1948, finalment, s’independitza de la feina del pare i munta un estudi propi a la travessera de Dalt.

Els primers treballs que fa pel seu compte se situen a prop dels aprenentatges que ha assolit amb el pare, la fotografia comercial. S’especialitza en cartells cinematogràfics i desenvolupa contactes dins el món del cinema que li permeten produir alguna pel·lícula, tot en un context de voluntat artística i innovadora que hereta del pare i no abandona mai. Es mou en els molt reduïts cercles artístics de la ciutat i, de manera inesperada, guanya diversos premis, per exemple, el Ciutat de Barcelona del 1950 i del 1951 en les categories de fotografia, els dos anys, i també el de cinema amb el seu film de setze mil·límetres La ciudad en otoño.

El camí queda marcat. Tria desenvolupar una mirada pròpia i innovadora sobre les imatges i no troba que la premsa sigui el camí en ple franquisme. Quan hi posa un peu, ho fa en un projecte en el qual té molta llibertat i confiança. La Revista és un setmanari gràfic impulsat per Albert Puig Palau, un empresari tèxtil que aplega una part del jovent de la ciutat amb intencions artístiques. Català-Roca s’hi fica de ple. S’hi troba còmode i acollit entre artistes. Hi participa els tres anys llargs que es publica el setmanari, en un intent de competir amb Destino, però la publicació no se’n surt. Són els anys més prolífics i arriscats de Català-Roca, el moment en què es forma la seva personalitat artística. Fotografies d’edificis —sempre se sentirà lligat a l’arquitectura—, curses de braus i tota mena d’imatges per a il·lustrar els reportatges, una forma de construir una mirada documentalista que de seguida trobarà en els llibres il·lustrats i a les galeries d’art la manera natural d’expressar-se. Comença a exposar les fotografies i publica el 1952 el primer llibre documental, La Sagrada Familia.

No tornarà a la premsa fins molts anys després. De fet, es dedica profusament a la publicitat una temporada, quan és contractat pel Ministeri d’Informació i Turisme per a fotografiar diversos indrets i racons de la geografia espanyola amb l’objectiu de potenciar el turisme. Aquesta activitat l’aboca a l’experiència intensa del viatge, que no abandonarà mai. A banda, elabora una segona línia de treball, la recerca del paisatge humà que el farà famós. Aquestes fotografies, especialment respectuoses amb les persones fotografiades, tindran vida a les exposicions. Parteixen d’un enfocament neorealista de la imatge, però cerquen sempre un punt de vista insòlit o creatiu i, sobretot, una ambientació humana del tema.

Alhora, i especialment a l’editorial Destino, publica llibres documentals. Fotografies en grans dimensiones, molt ben editades, acompanyades de textos breus i acurats. De vegades són redactats per figures molt reconegudes, com Josep Pla —el primer, Guia de Catalunya, 1961— o també per joves prometedors, com Josep Maria Espinàs —Vuit segles de carrers de Barcelona, 1974. Enceta, per tant, una manera de donar sortida al documentalista, que serà el camí que li permetrà influir a tota una generació de fotògrafs.

A partir dels anys seixanta mira d’apropar-se als artistes més importants per a expressar el misteri i les condicions de la creació. Joan Miró, Picasso, el ceramista Llorens Artigas, l’escultor Eduardo Chillida o Gaudí, per exemple. El 1960 es casa amb Lilly Pedersen. Uns anys després reprèn la feina com a director de cinema i filma alguns documentals sobre artistes gràfics que el projecten, ara, a les grans ciutats del món, que també fotografiarà amb deler. El 1973 abandona definitivament el blanc i negre. Amb tot, se li cataloguen prop de quatre-cents llibres publicats.

A partir del 1980, amb cinquanta-vuit anys, comença a col·laborar amb La Gaceta Ilustrada i La Vanguardia, les dues publicacions propietat de la família Godó, si bé no s’hi prodiga especialment. S’apropa el moment de les exposicions recopilatòries de la seva obra. Es considera la primera l’organitzada a la Galeria Maeght de Barcelona el 1982. També és el moment dels premis i els reconeixements. Molt aflebit per la diabetis, treballa poc. El 1995 escriu les seves memòries ajudat per la periodista Montserrat Minobis. Tres anys abans, la Generalitat li concedeix el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i la Creu de Sant Jordi. Deixa un arxiu de més de 350.000 fotografies, que els seus fills donen al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya el 2008.

 


 

Referències a Internet

 

Fotografies

 

Bibliografia

  • Català-Roca, Francesc. Impressions d’un fotògraf: Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1995.
  • Ravenga, Luis. Francesc Català-Roca: Una nova mirada. Barcelona: Fundació Joan Miró, 2000.

 

FSD

24/4/2022


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal